Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?
El dia dos de maig vaig escriure el post titulat Penetra la prosa amb un xic de poesia, i li vaig posar un número 1 entre parèntesi, perquè deuria pensar que tenia més coses a dir-ne. Però l'endemà al matí vaig rebre el contracte que m'enviava nou setmanes a Esterri. I se me'n va anar del cap qualsevol idea sobre prosa i poesia.
A Esterri ha calgut esforçar-se a la feina, aprofitar l'ocasió per caminar i enfilar-se, fer els informes i entrevistar les famílies de la classe... També des d'aquí ha calgut fer els darrers viatges a Barcelona per a liquidar el pis de la mare. En resum, doncs, segueixo sense tenir la més remota idea de què em vaig deixar al tinter. Jo diria que ho he oblidat per sempre, però ben pensat és un preu petit.
Avui, repassant aquest blog progressivament minoritari, he trobat aquell número 1 entre parèntesi i de sobte he estat conscient que no es pot deixar tan coix el blog. He sortit a caminar i camina que caminaràs, m'he posat a pensar en veu alta. Aquesta acció -més pròpia de nen o de foll- ha quedat guardada a la càmera: vet aquí el post. Un home que camina i pensa en veu alta per un camí que voreja un riu, que és l'afluent d'un altre, que recull la pluja d'ahir, tan abundant.
Al títol d'avui li poso i 2, i així tanco el capítol. Així, amb tan poca poesia, tan esqüet i tan cansat.
Video-fascicle: Llegir poemes enmig d'un camí solitari
No sé d'on l'he treta, la imatge de l'escriptor ideal, una idea platònica. Una persona que viu escrivint, tancada en una bella habitació lluminosa, espaiosa, plena de llibres ben endreçats. O fins i tot en una habitació llòbrega, fosca, d'ampolles buides i mig buides i desordre mitològic. Tancat, aïllat, enfrontat al mirall estricte que el reflexa. Indolent, inspirat. Una imatge tremolosa que arrenca del romanticisme. Indiferent al món, l'escriptor ideal escriu com si al món tan sols hi fos ell, i hagués decidit que el món interior és molt més dens que el món.
L'acte d'escriure és difícil que es doni en llocs públics i sota el soroll. Però no impossible: hi ha escriptors als bars i als retaurants. Fernando Pessoa diu que ho pot fer. I a la vegada... la solitud d'una cel·la monacal potser tampoc no du les paraules vitals a frec de bolígraf. Hi ha qui es posa música. De vegades em poso en Rodigo Leao, o bé Andrei Artemiev, o fins i tot Gotan Project, Durutti Column. Més val Bonaventura Durruti que Francesc Homs per a inspirar-se, no? Sembla que Mossèn Jesús Arnal escrivia a les trinxeres mentre avançava cap a Saragossa amb la Columna Durruti. La música de fons deurien ser les bombes dels morters i els espetecs dels Màusers.
Però aquest no és el tema.
L'acció d'escriure la fa una mà lligada a un cos que pateix i guadeix. I no sempre patir o gaudir depèn de les seves decisions, ni dels seus neuroconnectors. De vegades depèn de terceres persones, de decisions preses als despatxos del poder, a centenes de quilòmetres. De vegades és un atzar, de vegades un amic, de vegades un accident. Un correu al Gmail, un Sms al telèfon, un núvol fugaç poden alterar el món. Si l'escriptor ha d'escriure de veritat... cal que escrigui aquestes veritats?
Escriure amb una actitud indiferent davant de la vida sembla pressumptuós i fals. Pot transmetre ironia i erudició, però no diu res. I a l'altra banda, escriure atrapat a la sang és tupit, ferragós, angoixant.
No puc prescindir de les coses que passen, ni de les coses que em passen. M'emprenya tenir un govern convergent i mesquí, una premsa tan fàcil i venuda, una televisió pública tan dolenta. M'admira que la veïna de cinquanta-quatre anys anés a la mani dels indignats, que t'adormis a la meva espatlla, que surtin els cargols després de la puja, que em diguis adéu des de la porta.
He pujat fins al poble abandonat de Besan, des de la Borda de Felip, a tocar d'Ainet. Sabia que allà dalt hi seria jo sol. Només jo sol, i tot sol. I no obstant, he dut amb mi tot el meu plaer, la meva pena, el meu dolor, les meves esperances. Sense adonar-me'n, he pujat lleuger però carregat: de por, de desig, de records, de frases disperses. Cada casa abandonada era casa meva. Allà he estat alcalde i pària, mosso de quadra i cacic, cacic i captaire. Finalment, només rodamón.
Video-fascicle 23: Seguir les petjades d'un home desconegut
Sembla que titular un post com una pel·lícula és una estratègia simple per a captar visites al blog. Si fos realment aquesta la pretensió, però, hauria fet molt millor titulant-lo Star Wars, Avatar o Titanic. Fins i tot un sintagma estúpid com Resacón en Las Vegas 2 valdria més. També és cert que les teories fallen sovint, i que els publicistes no sempre tenen èxit. De manera que a hores d'ara, mentre escric, no sé com anirà.
Perquè a Inland empire, David Lynch fa la proposta més inintel·ligible que li conec, i això mateix diuen d'ell les crítiques que se'n poden trobar. Se suposa que Lynch mostra el món interior. Com si diguéssim, posa la càmera cap dins, dintre seu, i la deixa que vagi filmant en un univers de caos o d'associacions lliures -cada cop més lliures. Hi desfilen actors com Jeremy Irons o Laura Dern, però sobretot foscor, textures misterioses, sons inquietants (orgànics com a Eraserhead?). Els escenaris salten de Varsòvia a Los Angeles sense ordre, hi apareixen mafiosos, velles dones riques i boges, captaires, assassins dels baixos fons, productors de Hollywood, gent perduda de tota mena i condició. Per les parets hi ha signes incomprensibles, senyals en guix que mostren codis numèrics, símbols desconeguts. És un món de referències però no en tenim el referent. Som dins del somni d'un altre.
Jorge Luis Borges també va imaginar que es podia somiar el somni d'un altre home, però va procurar que el lector comprengués. Lynch no fa tantes concessions. És un viatge al·lucinat i hipnòtic de dues hores llargues del qual ell reconeix que tampoc no comprèn res. Però dic jo que s'ho deuria passar la mar de bé, caram, apropant-se al video-art contemporani amb tots els mitjans de què deu disposar. En fi, que si jo tingués els mitjans de Lynch, també hauria fitxat la Dern i el Jeremy per a incloure'ls en algun dels meus videos... els podria haver posat a Dorve, per exemple, asseguts en un pedrís al costat del cementiri abandonat, parlant de Kierkegaard mentre comparteixen una Xibeca (és una idea, només).
Per què penso en Lynch i Inland empire mentre escric un relat de lladres i serenos més o menys convencional? Tot i que els lladres siguin fantasmals, la meva novel·la no és un experiment d'art contemporani. Perquè pretenc que els possibles (o impossibles lectors) comprenguin alguna cosa, i que gaudeixin com ho fan els nens petits quan els expliquen La caputxeta vermella. De fet, jo només hi poso un zombi enlloc del llop, un espectre enlloc de la iaia i dos policies (un de falangista i un de republicà) enlloc de la caputxeta. Només canvio el bosc per la Barcelona de 1940. Tot dins de la més estricta tradició narrativa.
Ah, ja ho sé. Ho acabo d'entendre: dec voler captar aquesta atmosfera del Lynch. És que això de l'atmosfera d'una novel·la és tot un tema. Més complicada de trobar que la trama, la psicologia dels personatges i la sintaxi.
Potser que me'n vagi a llegir Pedro Páramo, si vull aprendre d'atmosferes en literatura. Si el text del Pedro Páramo caigués mai en mans d'en David Lynch... què podria sortir-ne? Ara recordo que en Luis Buñuel va arribar a tenir els drets de Pedro Páramo, però no en va fer res. Quins entrebancs no va poder superar?
Video-fascicle 22: Respira la teva pròpia atmosfera
En un capítol de la novel·la que escric, els policies visiten el poble natal del criminal que persegueixen. La intriga del relat s'embolica que fa fort, i voldria fer un homenatge a la literatura gòtica més tupida. A l'escena hi ha els inevitables cementiris, esglésies en ruïnes, carrers abandonats, ombres fugisseres, gossos, insectes desproporcionats: una mantis enorme trepa pel vell crucifix esberlat de la cripta, una munió de cuques vermelloses i gruixudes percuteixen les seves potetes damunt unes pomes podrides, a l'àmpit d'una finestra.
Em miro les memòries de Luis Buñuel i m'aturo en les imatges dels insectes: també hi són a Las Hurdes. Obro les pàgines de El monjo, fullejo Huysmans, recordo vagament Bécquer. M'entretinc, hipnotitzat, en Lord Dunsany.
Prò poc més tard decideixo prescindir dels llibres. No escriuré res sense haver trepitjat un lloc així, i em poso a investigar. Demano llistes de pobles abandonats, de pobles maleïts, de llocs que continguin horrors i penúries, que condensin senyals de mort i de misteri. La ficció ha de ser un comentari de la realitat, d'alguna realitat que pugui sembla fictícia, per estranya que sigui.
No tardo gaire en rebre un suggeriment molt interessant: Ochate, a la província d'Àlaba. M'ho miro una mica i quedo fascinat. A Ochate, les antigues malediccions i llegendes negres medievals han enllaçat amb crims moderns i amb visions d'objectes al cel: el mateix J.J. Benítex hi va esmerçar tots les seves forces, els anys vuitanta, per moure cel i terra. Per dur l'aigua al seu molí i demostrar a qui calgués que aquella forma no era un núvol: era una nau extraterrestre. Penso que Ochate em cau lluny. Estic cansat de carreteres.
No ha faltat el col·laborador irònic i eixerit que em diu: Poble maleït? Mira Catalunya: quaranta anys de Franco, vint-i-tres de Pujol, set de pausa per respirar i després quatre de tenebres -i porres- amb Mas i Duran.
Les informacions més interessants em venen d'un pallarès, a través d'un correu que entre altres coses diu:
Pobles abandonats n'hi ha alguns, no gaires. A prop et queda Àrreu. S'hi va des de Borén, a peu. Més o menys es veu des de baix, a la carretera. Una mica per sobre de Borén (anant cap a Isil) hi ha el pontet de pedra, el creues i cap amunt a peu, uns 20 min. També hi ha Dorve, s'hi arriba en cotxe però no està totalment abandonat, hi viu algun hippie assalvatjat. I a la Vall Ferrera n'hi ha un de molt guapo, Besan. Es una excursioneta de 30 o 45 min a peu des de la Borda de Felip, una masia que hi ha a la vora de la carretera entre Araós i Ainet de Besan. Al Baix Pallars (Gerri) n'hi ha algun altre però no hi he estat.
Em miro noms i etimologies, distàncies. El fet que a Dorve hi hagi una vida nova afegeix un cert interès, i també el complicat origen del nom: íber? Basc?
Arribo a Dorve. M'he endut la càmera i duc els ulls oberts, les orelles atentes. Em disposo a passar-hi la tarda, fins que es pongui el sol.
Dorve és, vist de l'entrada, el lloc on podria situar el naixement del malvat de la meva narració. A la caiguda del vespre, a es fosquet que dirien a Menorca, les ombres s'apoderen del paisatge i de l'ànima del viatger que, perdut en inextrincables hipòtesis hi arriba. Alguna cosa terriblement trista viu aquí. Records de vells drames perduts en el temps i que han deixat petits rastres per les parets. Com que en tots els drames hi ha comèdies, a les parets d'una casa en ruïnes hi ha el rètol d'una immobiliària.
Poc després, els fantasmes comencen a circular pels carrers, amb robes de principis de segle. Que jo vulgui escriure una novel·la no em protegirà dels esperits que ronden Dorve.
Aquesta entrada està dedicada a en Jordi Girbén (especialment les sis fotografies que l'encapçalen)
Quan tenia uns vint-i-cinc anys volia ser Milan Kundera i escriure La insostenible lleugeresa de l'ésser. Com és natural, vaig escriure una novel·la avortada que era l'horrible plagi d'aquella. Resultava difícil traduir Praga per Barcelona, i impossible posar-me a mi en aquella veu.
Però finalment (la vida empeny i atropella), em vaig oblidar de Milan Kundera.
Als quaranta em va sobrevenir un estat semblant a aquell. Aquest cop es diu Claudio Magris. Cada cop que llegia un fragment del Danubi queia en un estat anímic inclassificable: veneració, idolatria, odi, ira... és a dir, sí: l'enveja dolenta. El Danubi és un monument a la literatura, al pensament, a la intel·ligència. Magris capgira el gènere de la novel·la de viatges, amplia la metàfora del riu, reprèn els tòpics i els adopta sense vergonya, amb cal·ligrafia de mestre. L'arribada al delta és tan gran que no li deu res al primer text que va saber relacionar el delta amb la mort.
Podria fer el mateix jo, pobre de mi, amb el Segre, la Noguera o l'Ebre? Vaig somiar en el Tajo, que es diu primer Tajo i després guanya sons i sensualitat amb Tejo... Fins i tot vaig pensar que podria començar el relat del Tajo parlant del Duero/Douro, i anant a Colliure per a recollir versos fluvials de l'Antonio Machado... Un immens embolic, en definitiva. Vaig rellegir el Juan de Mairena. Finalment, res.
Ara tinc sobre la tauleta Alfabets. Assaigs de literatura (ed. 1984, Barcelona). Una compil·lació generosa dels articles que Magris va publicar al Corriere della sera. Ric, ploro, m'enfado, somric, m'emociono. I això que en Magris només comenta obres i autors. Qui pugués tenir aquest do...! Definitivament, no el puc imitar. Em deixo estar de l'Ebre i del Noguera. No hi arribo.
Més val que em deixi de projectes insomnes i que retorni a la meva petita història de dos policies a la trista Barcelona de 1940, provant de posar màgia i misteri en un temps tan trist, gris i estúpid.
Possiblement també, des de petit he volgut ser un escriptor de novel·la policíaca. Potser hauria d'envejar Mankell, Larson, l'Àgatha, la Patrícia, la P.D. James, Ruth Rendell. Hi ha moltes autores i autors que han demostrat poder fer literatura amb històries d'intriga, policíaques i de crims. No tan sols en Ramiro Pinilla a Un muerto más ni en Pere Antoni Pons amb Tots els dimonis són aquí.
Em temo que sempre envejaré en Claudio Magris fins al moll de l'òs, però provaré de conviure pacíficament amb aquesta enveja. Provaré d'envejar d'altra gent. I algun dia -chi lo sà- potser faré una novel·la-riu sobre el riu Ebre. Si fos així, començaria per tornar a mirar la pel·li d'en Marc Recha, els Dies d'agost.
Avui me n'he anat a llegir Claudio Magris a Tavascan. Des d'Esterri no res, potser mitja horeta: d'Esterri a Llavorsí quinze minuts i de Llavorsí a Tavascan quinze més, per la vall de Cardós fins al final. Cul-de-sac o cul del món, que diu en Jordi Girbén. I vaig a llegir-lo a Tavascan perquè li volia fer quatre fotografies, per enviar-les al Jordi.
Video-fascicle 20: Llegir Claudio Magris (millor a l'aire lliure)
A les set de la tarda, a Sorpe, hi ha un esclat rosa al cel que pinta cims i teulades de pissarra. Però poc més tard baixa la boira. Tot esdevé pàl·lid i fred. M'he de calçar la cremallera de la jaqueta i alçar-ne el coll per a cobrir-me mitja cara. Passar fred al mes de juny no és rar a l'Alt Àneu, però m'agafa desprevingut.
Amb dues tardes de venir al poble he aconseguit retalls d'una història que podria ser la que buscava. El relat sorgeix d'unir fragments dispersos, i parteix de la hipòtesi que els fets tenen la mateixa protagonista.
Fa cosa de tres anys una veïna del poble va tenir un accident terrible quan tornava de visitar la família, a Balaguer. Era de nit i plovia a bóts i barrals. A la darrera corva abans d'entrar al poble, la furgoneta (una vella Renault Express) va patinar i va caure pel talús, més de quinze metres avall. Van tardar en trobar-la, i quan la van treure semblava ben morta. Quan va arribar l'ambulància ja no hi havia res a fer. El cos jeia damunt l'asfalt sense alè, sense bategar. Van provar de reanimar-la en va. La policia va avisar el jutge forense i es van asseure a esperar sota el xopluc d'un avet.
No deuria haver passat ni mitja hora que el cos -embolicat en una funda tèrmica daurada- es va bellugar i es va alçar. Gemegava de dolor pels cops rebuts. Dreta enmig de la carretera batuda per la pluja, la dona retornada de la mort es mirava l'escena: els llums dels cotxes, els uniformes, els ulls esbatanats. Silenci. I després, a poc a poc, algú balbuceja, es mou. Ningú no deu comprendre què passa, en quin instant ha passat... algú ha vist res d'estrany? Però la dona camina, s'atansa, parla. Demana què fem aquí amb temor, com si remotament intuís que ella és la protagonista d'un fet estrany. L'acompanyen a casa. Un dels policies, lacònic, truca de nou el jutge de Sort per dir-li que no cal que pugi. El conductor de l'ambulància apaga els llums de colors i se'n va a dormir.
Uns mesos més tard, la dona que havia ressuscitat feia la vida de sempre: la família, la casa, els treballs de la granja. Fins que un dia va desaparèixer. No fa ni sis mesos que un bon dia se'n va anar. Els veïns es van sorprendre, però ningú no sembla preocupat: va deixar tots els indicis d'una desaparició voluntària. Va fer tot allò que faria algú que vol desaparèixer: recollir els objectes més personals, buidar els estalvis de la Caixa, acomiadar-se discretament de la gent propera. No va dir on anava ni amb qui ni perquè. Simplement va marxar.
D'una de les converses en vaig pescar una dada al vol: el conductor d'aquella ambulància davant del qual va ressuscitar la dona viu a Lleret. Com que a Lleret hi viuen un parell de famílies ha estat fàcil de trobar. El conductor d'ambulàncies es mostra content de rebre una visita però apenes si vol dir res del cas. No té ganes de parlar-ne. Li dic que aquella dona va desaparèixer i em diu que sí, és clar: aquí vivim poca gent i tot se sap. No em facis dir perquè, però jo diria que ara viu al Brasil. -Al Brasil? -Jo crec que va decidir aprofitar la segona oportunitat.
M'estiraria els cabells: sis mesos! He arribat tard tot just per mig any. Solc llegir relats d'investigacions que s'allunyen cinquanta, cents, dos-cents anys de l'individu investigat. De vegades mil, dos mil. En aquest cas són sis mesos. Em pregunto on era jo fa sis mesos, si no podia haver sabut abans el cas, en què coi perdia el temps, perquè badava.
He deixat el cotxe a l'entrada del poble, arranat al safareig que no fa servir ningú i que cria culleretes i larves de mosquit. Arrepenjo el cul a la pedra fins que sento com l'humitat traspassa la roba. És una fredor agradable que em tranquil·litza. Mai no sabré què va passar a Sorpe, si la dona va ressuscitar. Però sento que alguna cosa meravellosa va succeir aquí on tinc els peus.
Video-fascicle 19: Accepta els misteris que no es poden dir
Aquest video és el primer en què he gosat allargar-lo fins als quatre minuts. Com que no és especialment divertit, podria dir que conté els dos defectes essencials: llarg i avorrit.
Epíleg
Si una dona va tornar de la mort a la vida al poblet de Sorpe n'haurien d'haver quedat senyals en alguna banda. El meravellós ha de deixar alguna mena de rastre, una petja nítida. La naturalesa sap guardar registres i dades, milers de milions de senyals. Fòssils, residus, sediments. Si el món arxiva detingudament el pas d'un minúscul insecte i el guarda dins una gota d'ambre, com podria passar-li per alt una ressurrecció?
Estic escrivint una novel·la en la qual un policia es deleix per trobar senyals de la providència sobre la terra bruta i lletja de la postguerra. On buscaria, si tingués mentalitat de policia? Se m'acut que a la vida de la dona -a la seva història- hi podria haver algun indici. O bé en els detalls de la seva vida quotidiana, o en les pertinences que va deixar abans de fugir per sempre. Alguna referència, per petita que sigui, ha de dur el senyal de l'alteració natural o del miracle.
Potser jo no estic preparat per a entendre-ho, potser ho entendré més endavant. O potser no ho sabré comprendre mai i serà un altre el qui ho descobreixi. Aquest podria ser un bon motiu per a haver escrit la història de la ressurrecció de Sorpe.
Una de les novel·les que m'acompanya com un germà en aquesta aventura d'escriure una novel·la és Spiritus, de l'escriptor albanès Ismaïl Khadaré. M'agraden moltes coses d'aquesta obra madura, sarcàstica, brutal i terriblement ben escrita. Amb ben escrita vull dir que m'entretinc en les frases, en els raoaments, els girs... en l'estil que sembla senzill i és complex. Khadaré se serveix d'un recurs clàssic i efectiu per a parlar-nos del seu país: el narrador és un estranger, i així el retrat d'Albània sembla ingenu i guanya distància, ironia.
No sé si és per això que vaig pensar en retratar Catalunya a través d'un extremeny que arriba sense cap idea prèvia, amb quatre prejudicis apenes respecte del territori on va a viure. Però no és això el que volia explicar. Allò que volia dir és una altra cosa: a la novel·la de Khadaré el protagonista busca manifestacions sobrenaturals que es puguin investigar i demostrar.
El meu protagonista també pretén desfer un misteri sobrenatural, perquè això el reconciliaria amb el món: si al món hi hagués una mica de màgia... encara faria bo de viure-hi. Mentre escric, per tant, també tinc ulls i orelles ben oberts davant de qualsevol indici...
Per això no vaig passar per alt un diàleg que va aparèixer a l'escola, quan no me l'esperava. Un matí, en Fèlix em va dur un estornell que s'havia trobat mort, en sortir de casa. El mixó tenia signes d'haver xocat contra algun obstacle: el bec trencat i ple de sang. La resta del cos romania intacta. Vam provar de fer hipòtesis sobre les causes de la mort de l'animal. El nens, per més sorollosos i rebels que siguin, acostumen a mostrar molt de respecte davant un animal mort. El fenomen de la mort els impressiona i jo diria que els commou, i es posa en joc una empatia ingènua i senzilla envers el cosset apagat que jau damunt la safata, a la taula.
No sé com va derivar la conversa (de vegades deixes que flueixi), que algú va dir que l'estornell podria tornar a viure, ressuscitar una altra vegada. Ho va dir en Biel, que és un nen xerraire i dels que pensa molt, i sovint en veu alta. Vaig preguntar si mai ningú havia vist una ressurrecció, i tots van dir que no. Tots excepte en Fèlix, que inesperadament vehement i seriós va dir: -A Sorpe va ressuscitar una dona fa temps, i encara viu. -Ah, caram -vaig dir- Ho hauríem d'investigar, això.
Em va faltar temps per arribar-me a Sorpe la primera tarda que la pluja fou moderada. Mentre pujava per la carretera humida em venien a la ment les imatges finals del Dreyer a Ordet, que junt amb el Vampyr deu ser un dels majors moments del fantàstic mai filmats. Em repetia les dues preguntes: aquella escena que en Karl Dreyer va imaginar podia haver-se donat mai a la realitat? Era el poblet de Sorpe el lloc escollit per la providència, per la màgia o per la naturalesa?
La resposta podia tenir-la aprop. Deurien ser les sis de la tarda quan em vaig aturar al costat del rètol de Sorpe. Els núvols m'havien enganyat i es conjuraven en un cel baix i amenaçador.
Video-fascicle 18. Surt de casa, viatja, busca
El proper dimecres dia 15 de juny... la segona part a la teva pantalla!
Juny 2011. Moments d'una tempesta a Esterri d'Àneu
A les carreteres secundàries hi ha poc trànsit, escassa vigilància, silenci de vent als arbres. M'aturo en un revolt des d'on, pujant cap a València d'Àneu, es veu Esterri als peus com si fos un petit plànol. Els núvols, com cada tarda, baixen des del port de la Bonaigua i van enterbolint el blau. Acabo de saber que en Jorge Semprún és mort. És com si tot aquest curs hagués estat tenyit de morts. Pèrdues. Ha estat un curs de restar. Potser per això he estat mestre sobretot a segon de cicle inicial, que és on cal aprendre la resta portant-ne.
Però al mateix temps, aquest curs ha estat inesperadament viu i ha sumat. Els canvis al departament han dut a què la majoria de mestres interins haguem esdevingut suplents. Tenint en compte les dimensions territorials de la delegació de Lleida, podria dir que mai no havia recorregut tantes carreteres petites. Així he descobert desenes de llocs menuts o d'amplis paisatges.
Durant els mesos d'hivern, he vist sortir el sol vora Àger i a les portes d'Organyà. He travessat esferes de boira densa a la plana, he pres el sol als patis d'escoles de La Cerdanya, del Segrià, del Pallars, de les Garrigues. A la Vall d'Àneu m'he costipat per sortir a caminar a les tardes, on la pluja no avisa. Al camí que mena a Isavarre pel costat del Noguera vaig compartir el sopluig d'un avet amb en Ramon, un home que passa dels vuitanta i que cada tarda fa un carajillo a cal Costa abans de ficar-se pels corriols per anar guardant els paisatges d'una vida llarga.
He viscut en un pis compartit, en un pis buit, en una fonda i en un aparthotel. També em caldria reconèixer que he viscut dins d'un cotxe. No queda bé dir-ho, però he programat activitats escolars assegut al volant.
He estat el tutor temporal de vora dos-cents nenes i nens. Si alguna cosa em dol ara és no recordar els noms de tots ells. Però vet aquí, he trobat els límits de la meva memòria a mig termini. Em sap greu no recordar el nom d'aquell nen de Balaguer que em va regalar un llibre fet a mà el dia que me n'anava de la seva escola. Conservo el dibuix i el collage que em va fer en Sergi, de Bellver. La seva maneta estampada en pintura i la inscripció et trobarem a faltar, que et vagi molt bé.
Mentre era a Balaguer es va morir la mare, i vaig baixar a Barcelona per enterrar-la. La setmana passada ho vaig fer des d'Esterri per tancar el pis de la mare morta. Malgrat això, no em puc esborrar la imatge del seu cos abandonat i fred. Li vaig treure les ulleres del nas, perquè no li calien més. On miraven els seus ulls? No és una imatge del repòs allò que em vaig trobar. La vaig abraçar i vaig seure a esperar que arribessin els homes de l'ambulància que la van ficar dins una bossa de plàstic. Com no podia ser altrament, durant l'espera Jazztel va trucar per explicar una bona oferta. És la forma que va trobar el flux de la vida per a dir que el món era allà, bategant encara.
Mentre tot això passava, jo anava trobant hores per a seure a escriure una novel·la que no sé dir si mai acabaré. Però així com abans les hores d'escriure eren un temps manllevat i fora del temps, aquest curs han estat hores ficades dins les venes de la vida. Dins del riu. És com escriure nu i amb els peus ficats dins de l'aigua que baixa. Pàgines escrites en pensions i en restaurants, en habitacions d'hotels tristos. Sota el sol rosat de les tardes cerdanes. La vida s'ha ficat a la tinta del bolígraf i s'ha escolat sota les tecles de l'ordinador. Segurament per això m'he trobat escrivint sobre l'home que escriu, que deu ser el tema de qualsevol novel·la. No crec que oblidi aquell viatge a Barcelona amb els ulls entelats, i tot just llavors es posa a ploure a Molins de Rei. On s'han amagat els déus?
Les pàgines escrites són escasses, és clar. Han passat massa coses a la vida. Les pàgines són poques però tenyides de quilòmetres, de dolor, de llum, de llàgrimes, de tardes lluents, el cul mullat de seure damunt l'herba, escoltant la remor del Segre o del Noguera. Com hipnotitzat, m'ajec a l'herba mullada per la pluja del matí. Tot és ple de llum en aquest món abandonat dels déus, sense pietat, sense pausa. El món que em veu escrivint a les tardes. D'aquí a quatre dies tenim junta d'evaluació, i estic decidit a posar-li un notable a tothom. Potser no és just, però és molt més que just.
Video-fascicle 17: Escriure als hotels, fondes i pensions
Aquesta entrada està dedicada al bloc Bereshit del vell amic Enric, i per això hi he citat dues vegades el llibre de la Gènesi. Amb l'esperança (potser vana) que el text li resulti més digerible que d'altres.
Provar d'escriure novel·la és, entre altres desgràcies, ficar-se en un camí estrany. No sé on em du, ni què em demana. Tret de perdre-hi moltes hores, agafar enrabiades amb mi mateix i passar hores mirant el blanc buit del sostre (esperant la Musa gandula). Hi ha camins que no duen enlloc. És mentida que tots duguin a Roma.
Fa molts segles, un trobador eixerit es va adonar que si prenia el mot Roma i n'invertia l'ordre de les lletres, li apareixia Amor. Roma i Amor és una oposició que té un sentit místic, al qual cadascú li pot trobar una lectura (m'agrada la de Jung, però no la dic). Però el meu camí no du ni a Roma ni a l'Amor. Escriure una novel·la és una forma d'enfrontar-se sol al món i a la humanitat. No massa diferent d'allò que fa l'obrer que, abismat a l'interior d'una mina, colpeja la roca amb el pic. No m'agrada gens tota aquesta àurea de què es rodegen els intel·lectuals i que surt de pressuposar que els esforços mentals són superiors o millors que els físics. Perquè entre el novel·lista i el miner, possiblement qui s'enfronta de veritat als seus temors i qui transforma el món és el miner. I no pas el novel·lista, per més que xerri i que escrigui i que mantingui un blog. En això, segueixo sent exclusivament marxista -de la banda trotskista.
El qui vol canviar el món potser odia el món. Segurament estima el món, però no li agrada allò que la humanitat li fa al món. Potser odia la humanitat. O potser no: potser estima els homes i les dones, i s'enrabia de veure què fan, que es fan entre ells, què li fan al món. Hi ha alguna cosa raonable en tot això, però és una raó alterada. Ho diu l'Aristòtil: Sembla que la ira escolti la raó, però que l'escolti malament (això apareix a l'Ètica a Nicòmac). Escriure també conté una part d'aquesta ira ensordida: és una acció irada, rabiosa. Escriure té una relació amb l'amor però és una relació estranya: l'amor també s'apropa als odis i la passió té semblances amb la fúria, i la fúria amb la ira. Tant desig sentia Ivan el Terrible per Kazan, que la va passar pel foc. Tant estimava Yahvé les seves criatures que va destruir Sodoma. Tant estima Catalunya en Mas que la vol vendre als emprenedors.
El món està mal fet, i la literatura (una entre les arts) prova de crear desesperadament un món paral·lel que potser no és millor però on les coses encaixen, els fets tenen raons i els fenòmens perquès. Fins i tot el realisme costumista és una realitat paral·lela (una fantasia?). No queda clar si fou Nietzsche el qui va atribuir a Luter aquesta idea: que Déu va crear el món en un moment de distracció. Podria ser. També hi ha aquell bonic diàleg de Beckett, a casa del sastre. -Senyor sastre: Déu va crear el món en sis dies i vós em voleu dir que tardareu dos mesos en acabar-me el trajo? -Sí, així és -respon el sastre- Però compareu el món i el trajo.
I finalment: escriure també és un camí de perdó i de redempció. Per això deu ser que vull explicar la història d'un home que és una mala persona i que, amb poca fortuna, prova de redimor-se com bonament pot, com bonament li ha estat donada l'opció de redimir-se. Avui sí, avui he provat d'escriure la sinopsi de la novel·la.
Sinopsi
Espanya, 1939-1941. Un falangista d'Extremadura (Martín Marín) arriba a Barcelona per a fer-se càrrec d'un comissariat de policia. Té poques amistats i contactes, de manera que li assignen una divisió secundària i irrellevant. Quan es topa un cas que el podria projectar amunt en l'escala professional, s'adona que el seu predecessor republicà li resulta imprescindible (Luis Perezagua). El necessita, però el malaurat és un pres en un camp de presoners. Se la juga per alliberar-lo, a canvi de tenir-lo sota la seva custòdia. S'inicia una relació tensa entre els dos comissaris. La investigació els enfronta a un misteri de to sobrenatural, en la qual tot du a pensar que un home mort molts anys enrere (Fructuós Canonge) camina entre els vius, i comet crims horribles. Les dues espanyes estan obligades a conviure i cooperar per tal de resoldre un misteri espectral. Mentre persegueixen un fantasma, cadascun dels dos prova de salvar-se: Perezagua vol viure amb dignitat. Marín és una ànima amargada que aspira a trobar l'amor i en definitva el cel. A la fi, Marín creu haver trobat el camí de la salvació mitjançant el sacrifici.
Ja em perdonaran els possibles o improbables lectors si no sóc més concret. No m'agradaria gens de que en Sierra i Fabra, en Millàs o en Muñoz Molina m'afaitessin la idea. Em fotria negre que fos en Pérez Reverte. Tot i això, i sabent-los més llestos que no pas jo, potser ja he parlat massa. Però tant li fa: escriure una novel·la és ficar-se en un mal camí i per tant: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.
Video-fascicle 16: Un dia, tot caminant per un camí desconegut, vaig trobar una casa
