Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 29 de juliol de 2011

29. Les petjades de l'home-fantasma


Caminar pels escenaris, amb els peus damunt les velles pedres. I alhora tancar els ulls, buscar els ressons, les olors amagades, les ombres que fugen. Les ombres que s'han enganxat al temps. Els fantasmes que ens envolten.


He buscat les passes de Martín Marín pels carrerons de Cáceres. A la ciutat extremenya li pesa el passat i li cau al damunt un sol implacable, duríssim, com si l'estrella que l'escalfa no fos el Sol sinó un astre enorme. Volia caminar per la franja estreta que separa el somni de la vigília i trobar allà el meu personatge. Allò que d'ell vull saber no consta en cap arxiu: Marín té la consistència del somni, el pes d'una bubota. Partides de naixement i documents només donen un pàl·lida notícia de l'home amuntegat entre folis.


Martín Marín va perseguir un fantasma i això li va valdre el menyspreu i possiblement la desgràcia. És aquest home caigut el qui vull trobar. Vora el final de la vida, Marín li explica a un conegut que yo estuve en el otro lado, en el lado de allá, y no se si he vuelto o sigo allí, mierda. És justament aquest indret mental el to de la novel·la.

A Extremadura hi he dut poques lectures: no m'interessava gaire que el temps se n'anés llegint. Un llibrot gruixut d'un tal John Connolly (Els turmentats, 2006, Bromera butxaca), autor de literatura negra on s'hi escola el gènere fantàstic. Connolly inclou fantasmes i aparicions a la trama, i ho fa amb facilitat i fluïdesa. Diuen els entesos que és un deixeble de Hammet i del hard-boiled. No ho sé, perquè no hi entenc. En tot cas, el protagonista és un tipus inestable i turmentat que conviu amb espectres, que els tem i l'atreuen.

A la Concatedral de Santa María hi ha aquell silenci màgic de les parets, les columnes i els vitralls gòtics. Mai no sabrem si Déu és allí dins -ni tan sols si és enlloc. Però els homes que feien catedrals van fer una cosa millor que lloar Déu. De manera que dins de Santa María hom arriba a la qüestió definitiva: si Déu no existeix, caldrà inventar-lo.


Marín es va casar en aquesta catedral i deuria venir-hi sovint. Un falangista que es volia fer un lloc al sol del règim havia d'anar per força a missa. M'assec i després m'agenollo. Darrera meu hi ha la tomba de marbre d'un Grande de España. Després, als racons de la sagristia convertida en museu, trobo els espectres que ronden els carrerons de Cáceres quan el sol es pòn.

A les quatre de la tarda la Plaza Mayor bull a trenta-nou graus. A les onze de la nit són trenta.


Video-fascicle 29: Aprèn a confondre el real i el fantàstic a
Los Barruecos (Malpartida de Cáceres)

dilluns, 18 de juliol de 2011

28. El llit de la segona vegada


Les dificultats de la segona vegada podrien ser més greus i més intenses que les dificultats de la primera. Els primers cops tenen mites, literatura i llegendes. En canvi, costa molt trobar qui parla del segon. La primera vegada, endut per la passió, l'impuls foll, el desig desbocat o els efluvis d'alguna substància coadjuvant acaben per resoldre's, generalment, com els focs d'artifici. Amb més o menys espetecs, sempre queden bé. Com una festa major de poble.

Però què passa la segona vegada? Cal enfrontar-se de nou a una mirada que ja és coneguda, que em mira i sap més coses de mi, que em diu que ja no tinc misteri ni enigma. Que em coneix. No és una festa major: és una entrevista de feina. Anem a parlar d'altres coses: no hi haurà cerveses ni piruetes, ara cal dir què vals. I molt pitjor encara: et cal demostrar que la passió no es va fondre en aquell esclat matusser però tendre.

Vet aquí la pàgina dos.

Em fa una mica de temor. I deu ser per això que només sóc capaç d'esboçar-la, superficial. Com si vulgués prometre coses futures, insinuar. Com si vulgués dir que vull justificar aquella pàgina u que de sobte em semba remota, antiquíssima, perduda.


Pàgina 2
Martín Marín no va tornar al seu poble natal fins el 1972, quan tenia els seixanta fets de llarg. A Villanueva de la Serena hi va viure potser un parell d'anys, rellogat a casa d'un cosí. Tornava vidu i amb dolors a les articulacions. I amb una afició desmesurada pels jocs d'atzar i el vi barat dels colmados on l'hi venien a doll. Després se'n va anar a Alburquerque, on va morir el 1978. Allà va comprar-se una petita caseta als afores, que té una mica d'hort i un tancat per si hi poses gallines. Però no se sap si mai va plantar res, ni si hi va tenir bèsties. Apenes si el veien mai pel carrer o als esdeveniments del poble. Ni a Villanueva ni a Alburquerque no va tenir vida social.
Un dels pocs qui va relacionar-se amb ell (Pedro F.), explica que Marín mai no havia estat loquaç ni gaire de sortir, però que en tornar de Barcelona semblava un espectre, un ànima en pena. Absent, distant, sempre tancat a casa. 
Les autoritats locals li van facilitar alguns favors, fins que es va saber que Marín havia estat expulsat de la policia. Llavors es va acabar tot.
Pedro F. explica una de les poques vegades que Marín s'havia sincerat amb ell. És un diàleg críptic:
-Me pasé al otro lado.
-Al otro lado? Coño! Con los rojos? No me creo que te hayas hecho comunista, joder. No me lo creo ni harto de ese jodido vino que te metes.
-No, no. Al otro lado. Al lado de allá, al otro lado. Estuve allá, hostias, y no sé si he vuelto o todavía sigo allá, mierda, no lo sé.
*   *   *
Alburquerque, Villanueva de la Serena. La Ruta de la Plata, la Ruta Quetzal. A Raya. He resseguit aquest camí crepuscular de Marín i he estat en aquella casa dels afores d'Alburquerque, des d'on al vespre la silueta del Castillo de Luna projecta una ombra terrible, amenaçadora. Els antics arquitectes del castell van construir una mena de laberint estret a l'entrada de la fortalesa. Un camí que dibuixa estranyes ziga-zagues fins que no arriba a la portalada. 
La primera impressió -ingènua- és que l'arquitecte tenia debilitats arabesques. Però es tracta d'una senzilla i efectiva estratègia defensiva i assassina: l'enemic ha d'entrar en filera índia fent un llarg passeig sinuós que el fa molt vulnerable: el final del laberint no és mai la porta, sinó la mort. Des dels merlets, els guardians podien exterminar còmodament els assaltants. Sembla un video-joc on les vides humanes perden el joc.
Alburquerque, a tocar de la frontera portuguesa, fou dominada per espanyols i portuguesos successivament: homes de les dues bandes de la frontera van morir a la trampa arquitectònica. De manera que, inevitablement, també els constructors van trobar la mort al laberint, tant si foren lusos com espanyols. 
M'assec al portal de la casa on Marín va passar els darrers temps de la vida. És una tarda d'estiu, hi ha un silenci mineral. El sol baixarà aviat i encara no sé on trobaré un llit per dormir. Alguna cosa terrible va passar entre l'arribada de Martín a Barcelona (jove i ardit, disposat a ser un bon sots-comissari de policia, i possiblement ple d'ambicions) i aquest darrer episodi a la solitària caseta sota el castell. Me n'adono que avanço en direcció a Marín fent una enorme circumval·lació. A la plaça major d'Alburquerque hi ha una capella medieval convertida en restaurant de dia i bar de nit, però dubto que s'hi pugui dormir. Em commou que l'església convertida en taverna dugui el nom de Santa María de la Soledad.
Potser sóc covard i no goso. Potser jo també sóc un d'aquells soldadets (no importaria gaire ser espanyol o portuguès), llençat a l'assalt, caigut al laberint, sense cap esperança d'atènyer la porta, de conquerir la fortalesa, de raptar la princesa.
___________________________________________________
NOTA: El qui signa el blog on ets es pren uns dies. No sabria dir si el repòs és merescut o no. Provarà de no ser absent del tot durant aquest temps, però en tot cas no penjarà noves entrades fins a final de mes. A continuació, i quan torni, amb aquells comentaris que trobi elaborarà la pàgina 3.

Video fascicle: En construcció

divendres, 15 de juliol de 2011

27. Des-virgo

Aquest apunt mereix dues notes prèvies:
1- Està construït a partir dels comentaris rebut a l'apunt anterior (Virgo). És una prova més en la intenció de crear una literatura pròpia dels blogs.
2- És molt extens (no m'esperava rebre textos tan llargs). De manera que el deixo aquí per llegir a poc a poc, durant els dies que resten fins al dilluns 18.


Estimat amic,

Aquesta tarda ha caigut un aiguat dels bons. I et vols creure que la primera gota de pluja de totes no m'ha caigut enmig del cap? Ja saps que em vaig quedar ben calb, de manera que la sensibilitat és literal. He sentit la gota amb una precisió absoluta, rotunda i sonora: aquell "clap"! He mirat a dreta i a esquerra i sí, en efecte: la meva gota era la primera de totes les gotes d'aquesta gran pluja.

He corregut cap a casa, sobtadament inspirat. Meravellat pel present que m'havia fet la mare natura, he engegat l'ordinador i m'he posat a escriure la primera pàgina. Sí! He desvirgat la pantalla!

(Intro, enviar missatge, surt, apaga). Bona nit.

-Sí, vaig llegir la teva pantalla -em diu un vespre mentre fem una cervesa a la Plaça del Bonsuccés- La pàgina 1 imposa. I així a l'engròs encara més. Ens trobem a la primera frase que es trobarà el lector. És una bona frase? Hi ha un mite al voltant de les primeres frases? La llegeixo: "El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí.". No sabria dir si és bona o no, en tot cas, en un tres si no res situa: gener de 1941, un matí fred, Barcelona. Gairebé ens podem imaginar l'aspecte de Marín, tan sols per la paraula falangista lligada a 1941.

El meu amic s'entreté a donar-li foc a una dona estrangera que passava. Just en aquest instant, la cambrera del local serveix un batut de llet amb menta darrera meu i deixa caure:

-No se l'estimava però decideix casar-s'hi per comparir la vida amb ella? No l'entenc, el Martín! I per què la dona era fràgil?

Tot just després el meu amic (que no ha sentit la veu d'ella), reprèn el fil:

-D'allò que passa més endavant, al 1999, m'agrada que el futur serveixi per seguir mostrant-nos el personatge. Ens pensem que anem a una altra cosa (el recurs dels tres asteriscs potser ni caldria) però no, el fet que ens situem a 1999 és tan sols anecdòtic perquè seguim parlant de Marín, i de 1941, i del pas del temps que res no ha canviat.

Em quedo pensarós. Bado mirant els veïns de les taules. I per això em topo una mirada que busca la meva:

-Me l'he llegit i rellegit i no hi trobo res a criticar, ni a dir -diu de sobte una senyora de la taula del costat, que fa un te amb llimona- El que no sé és si algú que no hagi seguit l'elaboració a partir del bloc pot seguir el fil conductor de tot plegat en un espai tant petit. Però com que no sóc literat ni crític en literatura no hi puc dir res.

-Cáceres? -s'hi afegeix un home a la cinquantena que llegeix un inesperat Gara, dues taules més enllà- Caceres es una de les poques ciutats d'Espanya on no he estat, però es aprop de Portugal, on sí que hi he estat i a l'estiu la calor és xafogosa. Al ser una ciutat fronterera, els de Caceres anaven bastant a Portugal, per ells era el que per nosaltres és Andorra. Potser un policia tindria que ser més de Galicia o d'Andalucia, però de Cáceres també. Crec que actualment, per gent de Caceres que conec, ja no son una ciutat tant religiosa o severa. M'agrada més el tros de Barcelona que el de Cáceres. Com en Galderich, no trobo més defectes.

L'home fa una pausa, beu un glop de cervesa negra (artesanal).

-Si totes les pàgines tenen aquesta longitud amb una vintena hauràs enllestit la novel·la. (Nov pausa, un altre glop, més curt- Recordo el nostre pas per Càceres. Veníem de fer nit al cor del Monfragüe, a tocar el Tajo embassat. Nit de peixar a una guineu famolenca i descarada, i de cérvoles refregant els musells humits a la furgoneta; cosa que, per sort, no feien els mascles banyuts. (Pausa, li fa una moixaina al gosset que té assegut entre els peus). Recordo una ciutat roent. Recordo ben poc -més aviat res- de la Catedral i bastant de l'harmònica Plaza Mayor. Les cigonyes als campanars de la part vella, blasons llaurats en pedra daurada..., calor davant la Casa del Sol i una fresca plaent a l'aljub àrab. Encara recordo l' impropi dinar: uns deliciosos i energètics cochifritos.

Quan marxem, una parella d'uns trenta (tres taules més enllà) em an un senyal perquè m'atansi. Ella encaputxa un bolígraf i arrenca una quartilla de la llibreta que té a la falda.

-Té -em diu- Llegeix-ho quan siguis a casa.

I així ho faig.

"Arribo a Càceres al migdia. És preferible fer les coses amb temps i sense presses. A l’oficina municipal de turisme demano per la calle Ancha i el parador nacional (tinc un plànol de la ciutat, però mai m’he sabut moure pels carrers de traçat irracional de les ciutats velles).Siga recto hasta la plaza de San Mateo, gire a la derecha y lo encontrará a mano izquierda. Comprovo que la reserva estigui feta i amb el nom correcte. ¿El señor quiere que le subamos la maleta? Nego amb el cap i contesto amb un 'Gracias' potser massa sec. M’he de controlar i ser més empàtic. Pujo a l’habitació i deixo les coses preparades. Tinc gana, però no em ve de gust menjar en el mateix parador. Tant la decoració com el servei d’aquests llocs són massa afectats i em posen dels nervis. Dino al restaurant Aldana, al carrer Orellana, darrera de l’església de San Mateo. És un lloc més tranquil. Faig temps.

El subjecte arriba a Càceres a l’hora prevista. L’he esperat, com em van dir, a la plaça de Santa María, a la sortida de la catedral, on no sé que hi deu haver anat a fer. Tampoc és de la meva incumbència. Camina lentament, observant els edificis com si esperés que li diguin res, amb l’aire crèdul de qui creu que les pedres parlen i que n’entén el murmuri del temps. Travessa el carreró estret que uneix la plaça de la catedral amb la de San Jorge. Després d’encantar-se amb els edificis, acaba assegut a les escales de San Francisco Javier bevent cervesa amb uns penjats que utilitzen les velles pedres urbanes amb tanta familiaritat domèstica com d’altres les veneren. Segurament per l’efecte de l’alcohol, després d’abandonar aquells desvagats (que buscaran un altre lloc on posar el cul) continua caminant amb la mateixa parsimònia d’abans, però ara sembla més pensatiu. Ha deixat de sentir interès pels monuments de postal. Em maten aquests individus que s’ho prenen tot amb tanta calma. I em mata la calor d’aquests llocs on ni la primavera es mostra benèvola."

Estic neguitós perquè no sé com processar tot això. I quan engego el contestador del telèfon, sento una veu amable però desconeguda:

-En Martín Marín, òbviament no havia anat a Barcelona per ser un subaltern, sinó per a fins més foscos. El seu avi va ser el primer ajudant de l'Isaac Peral en la construcció del seu famós submarí a Cartagena. En Marín, igual que son avi, va estudiar enginyeria nàutica i de passada, en un acte de rebel·lia, va ser dels primers militants de la Falange a Extremadura, en oposició al seu pare, socialista i republicà. Poc després de l'alçament, el nostre protagonista es va passar al bàndol nacional, al servei del General Juan Yagüe. En Marín coneixia perfectament les dues províncies extremenyes, havia acompanyat al seu pare, que era topògraf, com ajudant i gracies a ell la repressió del general sorià va ser molt més eficaç. Un fet clau va passar quan capturaren al pare d'en Marín, en provar de fugir cap a Portugal. En un descampat a la llum d'un fanal de carburo, prop d'Olivenza, estaven el general Yagüe i el seu segon en Castejón. Aquest li dóna una pistola al Martín. I el Yagüe brama:
-Marín, mata a este rojo asqueroso, por José Antonio y por España...
El nostre protagonista prem el gallet i mata al seu pare d'un certer tret al pit.
Acabada la guerra i després de casar-se, en Marín es trasllada a Barcelona apart per fer de sots-comisari, va en missió secreta de part del Ministerio de Marina. Segons sembla, en Narcís Monturiol desenvolupà un sistema de propulsió anaeròbica avançada que no arribà a provar, capaç de mantenir un submarí sota l'aigua durant mesos i mesos, i molt més eficaç que la desenvolupada en l'Ictíneo II. Havien descobert on és guardava l'arxiu amb tots els plànols i croquis del genial figuerenc. En Martín, amb companyia d'un subordinat, entren en el despatx on hi ha amagats els papers i maten a l'ancià enginyer que els guardava. Buiden l'arxivador de tots els papers. Aprofitant un moment de distracció, el Marín mata al seu ajudant en el replà del pis i desapareix.
En Martín Marín el trobem hores després en l'hotel Ritz, en una habitació luxosa, amb els papers. Truquen a la porta. Són dos oficials de les SS de paisà. Els hi fa entrega dels papers a canvi de calés i s'ofereix a desenvolupar el sistema pels alemanys. Tres dies després els oficials de les SS i en Marín salpen en una barca a Castelldefels i pugen en un submarí de la de la U-Bootswaffe alemanya que els està esperant mar endins. Van a la base secreta que tenen els militars alemanys a les costes del Garraf. El seu nom en clau, Virgo. No deixa tenir un punt de mofa el nom. Virgo li diuen per estar assentada la base en un país neutral durant la Segona Guerra Mundial i que no desperta sospites al ser un lloc innocent i virginal.
Fins el juny del 1944 en Martín Marín i el seu equip investiguen i aconsegueixen fabricar un prototip i un submarí totalment operatiu. Malauradament les tornes de la guerra han canviat. La base s'omple de nazis refugiats de totes bandes: molts alts oficials de l'exercit alemany, científics que han experimentat en els camps de concentració i tota la plana major de les SS que ha pogut escapar. En l'abril de 1945 abandonen les instal·lacions i fan volar pels aires la base secreta. Tota una flota de U-Boote van al seu pròxim destí: L'Argentina. Després d'una reunió secreta a Península Valdés, els alts estaments nazis decideixen partir-se en dos grups. El grup d'en Marín es dirigeix a l'Antàrtica on hi ha una de les dues bases supersecretes. L'any 1947 els americans envien l'armada al Pol Sud per acabar amb la base nazi. Capturen en Marín i se l'enduen als Estats Units. Treballa molt poc amb els americans, ha estat experimentant amb un combustible radioactiu i té un càncer que no és pot guarir. Abans de morir, li dóna a un oficial de la CIA una carta.
Principis dels anys 50. Wilson Herrera, porto-riqueny i membre de la CIA, aterra a Espanya per començar els preparatius per construir les bases americanes a l'Espanya franquista. Però també té una altra missió. Es trasllada a Cáceres per donar la carta de l'oficial Marín a la seva esposa, la María Rosa. Després d'unes quantes investigacions aconsegueix trobar-la, té una filla de 11 anys. La carta que li entrega en Wilson és una disculpa pels anys que ha tingut d'estat sola sense cap noticia d'ell i li diu que ho va fer en venjança, per obligar-li el general Yagüe a matar el seu pare, apart d'explicar tota la seva experiència vital des de la seva fugida de Barcelona. Li dóna també un conte corrent on hi té els calés a nom seu en un banc suís, fruit de la seva col·laboració amb els alemanys. L'oficial de la CIA s'enamora de l'extremenya i s'hi casa. Viuran a la nova base americana a Torrejon de Ardoz. 10 anys després, en Wilson és enviat a la base aèria de Morón de la Frontera. Quan es jubila, amb la María Rosa, van a viure a Cáceres. Han tingut dos fills, tots dos han fet la carrera militar i viuen als Estats Units, la filla de la María Rosa i en Martín va estudiar enginyeria naval i viu al Panamà.


(Pausa. Es distingeix nítidament el so d'encendre una cigarreta i de remenar amb una cullereta en una tassa).


El so de timbals ressona en la plaça, la gent de la Womad fa proves de so a un grup de Burkina Faso. Hi ha molt poca gent i fa molta calor. En Lluís, cansat de les escales que ja no hi toca l'ombra, s'asseu en un banc al centre de la plaça a l'ombra d'un lledoner. Al cantó seu, hi ha senyor gran i morè


-Que calor hace - Trenca el gel en Lluís.
-Si, si, lo hace, pero me gusta els sonido de los tambores, me recuerda mi niñez en la Isla del Encanto - diu l'ancià.
-¿De dónde es usted, joven, como se llama?- pregunta
-Me llamo Lluís-
-¿Cómo?
-Luís, soy de Barcelona.
-Ah, Barcelona, le contaría a usted una historia que ocurrió, ya hace mucho tiempo...

Es fa tard i me'n vaig a dormir. Justament quan m'acabo de rentar les dents, truquen a la porta. Al veí se li acabat el sucre i es volia fer un cafè (descafeïnat) amb llet. Mentre busco li explico la situació. Badalla. I després deixa caure:

-Lluís, no hi ha manera possible de comentar una novel·la per la seva primera pàgina. Seria precipitat i injust. Fins que no escriguis cent pàgines més no penso comentar.

___________________________________________________________________

Els personatges de la terrassa diuen textos cedits per: Galderich, Girbén, Dolors, Allau, Eulàlia, Nahim, Aris i Enric.
A tots vosaltres, doncs un agraïment enorme per la feina que heu fet -i enmig de la calor del juliol!
Ara em tocarà a mi pensar i trobar la forma com aquests treballs poden començar a prendre cos dins la novel·la. O bé si la novel·la ja no ho és, i té més interès aquest experiment. En tot cas, això podria ser el principi d'un subgènere estrictament lligat al mitjà on s'està produint.


Video-fascicle: Demana consells i opinions
I segueix sobretot aquest consell: quan escriguis vés a la teva i no t'escoltis ningú





Bonus track: El sofriment de l'artista

dimecres, 13 de juliol de 2011

26. Virgo

Estimat amic,

Un dia t'hi has de llançar. Has de poder passar des del somni, la fantasia i el desig fins a la matèria. Al principi fou el verb, possiblement en condicional o subjuntiu. Però després del verb has de fer aquella acció que anomena el verb. No n'hi ha prou amb l'ensonyament de les imatges mentals, en planificar mentre fas la migdiada d'un migdia xafogós, a ciutat. T'has d'alçar, aprofitar l'instant en què bull la sang i la sents a les temples, trucant els teixits. Has de trencar el desig per la meitat i fer-ho, actuar.

Has de prendre el bolígraf i la llibreta. Has d'escriure la primera plana. Posar-li un número 1 al capdavall, banda dreta. Encercla'l. I després retorna al capdamunt, a l'angle superior esquerre. És aquest el lloc on pots escriure la lletra E. Així, en majúscula.

Pàgina 1 
El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí. Li van prometre un lloc de sots-comissari de policia a la ciutat que escollís, i Marín havia dit Barcelona. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.
L'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. Marín recorda una au jove, un esparver adolescent. 
No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz. 
Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. El gener de 1941 fou un mes inusualment humit. A Barcelona els hiverns són secs i adustos, i aquell gener, en canvi, plovia dia sí dia no. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. 
*          *          * 
Recordo perfectament la façana rigorosa i austera de Santa María, a Cáceres. Solemne, seriosa: hom diria que és la façana d'un castell o més encara: una façana inscrita en una enorme muralla infranquejable. La primavera del 1999 vaig creuar aquesta plaça de Santa María, que em quedava a l'esquerra, i vaig caminar fins un xic més enllà, passant pel pas estret sota la torre del Palacio de los Golfines. 
Vaig anar a seure a les escales ombrejades (moreres, xipresos i dos inesperats cedres) que ascendeixen fins a l'església de San Francisco Javier, d'un barroc elegant que diries minimalista -si penses en el conjunt del barroc espanyol. Així com la catedral és seca, medieval i castellana, San Francisco tendeix al venecià: dos campanars esbelts i encalats flanquegen una porta àmplia: un blanc lluminós tenyeix l'aire de la tarda quan el sol hi bat generosament. 
No és difícil intuir la ciutat de Cáceres en aquell temps, tot just després de la guerra. Ni com deurien ser les misses i les cerimònies a la catedral tan severa. Perquè encara avui la nau àmplia i fosca acull un litúrgia gairebé tridentina, ornada de símbols patriòtics, militars i pietosos a parts iguals. La imatge lacrimosa de la Immaculada, a l'esquerra de l'altar, és plena d'ofrenes als peus: banderes i pasquins d'una guerra inacabada, medalles a mèrits bèl·lics, signes de martiri, précs pel retorn de la moral i ex-vots que parlen de tragèdies infantils. La guerra no es va acabar pas el 1939, ni el 1975, ni ahir: aquesta és l'horrorosa impressió que transmet tot aquest dolor rabiós condensat als peus nus de la Marededéu. 
El llibre de registre tan sols anota un lacònic enlace de Martín Marín Montánchez y María Rosa Ruiz Trujillo, día 7 de enero de 1941. La cerimònia de l'enllaç cal imaginar-la esqüeta, desproveïda d'alegria. Els versicles justos del llibre, els advertiments més severs i una lleu menció distreta als bons auguris, que volen impel·lir els cònjuges a la fidelitat i sobretot a la procreació. 
Aquella tarda del 1999, assegut a les escales verticals de San Francisco, vaig compartir unes cerveses de litre amb uns joves que venien de Badajoz atrets per la imminèmcia del festival Womad. Però tot i això, no em podia treure del cap les imatges de la ciutat el 1941. I vaig arribar a veure Marín quan sortia, del bracet, acabat de mullerar. En cap instant no se'm va acudir res joiós. Pel que m'explicaven, els hiverns de Cáceres són duríssims. Fred intens, boira diària, el nas humit i la goteta del moc que rellisca pel llavi. I, a més a més, estic convençut que Marín no estimava aquella dona fràgil.

Video-fascicle 26: Comença a redactar





NOTA: Pots deixar comentaris com sempre o al correu. Amb tots ells es construirà el post següent.

dilluns, 11 de juliol de 2011

25. Mística del fracàs

He eixit de casa per anar a trobar al Grial i no l'he trobat. He suat pels camins que tresquen amunt, endimoniats, pel damunt de velles pedres de pissarra negra i esberlada. He trobat pistes, senyals, indicis: ara sé un xic més que abans, però allò que sé és estrictament la llista dels llocs on no trobaré el Calze. Ara penso que, en realitat, la Serra d'Escalze no hi té res a veure.

Somiava en escriure una novel·la i vaig pensar: el 2011 seria un bon any per a enllestir-la. Però fa set mesos que sóc al 2011 i què dec haver escrit de la meva novel·la? Vint-i-cinc o trenta pàgines (interlineat 1,5, cos de lletra 14, tipus Verdana). Potser ja seria hora de començar a admetre que he fracassat un cop més.

Els meus dos protagonistes agonitzen. Fracassen. Qui sap si em calia experimentar aquesta emoció tan intensa per a poder-la traslladar als meus personatges i escriure més de veritat. Qui sap si el millor que podem fer en aquesta vida no és fracassar, en cas que vulguem sortir-ne amb la impressió certa d'haver viscut i d'haver après. Alguna cosa.

Els nens i les nenes haurien d'aprendre aviat i bé això del fracàs. No fa massa em vaig trobar en un seminari per a mestres on es parlava de la incorporació de l'atzar a l'aula i al curriculum, i alhora del fracàs. No està gens malament, perquè si eduquem els  homes i les dones del futur cal que ho tinguem ben present.

Avui he sortit amb la càmera de nou (crec que aviat prescindiré del text al blog, i em limitaré a filmar i gravar pensaments en veu alta). No pensava en res que no fos en explicar el fracàs i el desastre. M'he buscat un paisatge impressionant, que em dibuixi ben petit i ben dispensable. He trobat el Gerdar de Sorpe, l'avetosa més enorme d'aquestes latituds. Allà dins la figura humana esdevé tan minúscula que hom es pot imaginar fàcilment el món quan la nostra espècie ja no hi sigui: serà el premi per al nostre fracàs en voler fer un món millor. Vols dir que el món no era prou complet, ja, abans de nosaltres?

Un dia d'aquests tornaré aquí. O hi tornaré amb tu. Enterrarem dins del bosc alguna cosa bonica i secreta. Ens banyarem en aquesta aigua de la Bonaigua. No ens importarà res més. Ni tan sols els fracassos, ni molt menys els èxits.

Video-fascicle 25: Fes-te una petita llista de bons fracassos

divendres, 8 de juliol de 2011

Tarot íntim (Àrreu + Pluja + Plana)

No pretenc burlar-me de ningú. Dit d'una altra manera: generalment, jo sóc l'individu que s'endú la pitjor part quan decideixo riure'm d'algú. És per això que aquests tres clips de vídeo que segueixen no tenen cap altre destinatari que jo mateix. Per què els publico? Un exercici narcissista? Podria ser-ho, sinó fos que expliquen una caiguda. Del Pirineu a l'adusta plana. Trenta graus a quarts d'onze de la nit. Els porus oberts, sec tot nu a la cadira. I cada cop que m'alço crec que em depilen les cuixes i el cul.

Déja vu. Dels tres clips, ja n'havies vist dos. El tercer no -que és el primer. Per això adverteixo que no hi ha burles. Déja vu en molts sentits. Fa tres dies trescava pel caminet que mena a Àrreu, mirava la pluja. Avui observo les plantes exhaustes del balcó, un gos desconegut borda, desesperat. Els estèrils lladrucs dels gossos a les ciutats de l'interior.

Aquestes tres seqüències em ballen dins dels ulls. Ara -avui- les recordo ordenades i per això necessito posar-les aquí, en l'estricte ordre cronològic. Perquè qui sap què passarà demà, o d'aquí a dos mesos. Recordaré en quin ordre es van esdevenir?

D'aquí a poc, les tres seqüències podrien ser tres naips d'un tarot íntim, que es poden ordenar com millor em plagui. Ara de sobte me n'adono que tota la vida acabarà per ser un joc de naips. I algun dia, els déus em donaran la gràcia de jugar a girar-los, capgirar-los, mesclar-los i llençar-los damunt la taula. I que caiguin com vulgui l'atzar.

Jo ara jugo amb el meu Tarot. Però no pretenc burlar-me de mi tampoc. Si pots, juga. Amb el teu. La vida corre depressa i per on li dóna la gana. De sobte, sense pensar, em venen imatges d'una platja portuguesa, d'una carretera. El suau zum-zum d'un motor menut, o bé el rum-rum de la teva respiració.


Naip número 1


Naip número 2


Naip número 3

dimecres, 6 de juliol de 2011

Àrreu és arreu, com el Grial. Adéu, Pallars

1. Àrreu és arreu.

El video del Grial el vaig anar a filmar a Àrreu. Un poblet d'apenes deu cases, a vint minuts des de Borén per un caminoi que trepa tot dret pel dret, per fer-te perdre l'alè. Aquella gent (que van abandonar el poble fa apenes cinquanta anyets) no van tenir mai carreteres per pujar les bosses del súper. Vès que no tardi massa en tornar a estar habitat. Perquè la vida humana li segueix deixant petjades i senyals: som tan tercs com els vegetals, tot i que menys elegants.

Quan marxo d'Àrreu arriben tres homes com tres gegants: tres amics bascos que han pujat aquí buscant el silenci. Em pregunten què sé del poble i els explico poca cosa, la poca que en sé. Els dic que vagin fins al final del carrer, que hi ha l'ermita. Llavors descobreixo que són tres capellans. Sense la sotana no ho hauria dit mai.

Àrreu és arreu: vet aquí allò que pensava jo en arribar-hi mentre m'empescava la meva aventura amb un ull posat en Perceval i l'altre en Tarkovski, oblidant-me justament que Àrreu és arreu. I dintre meu.

Molt interessant, instructiva i sobretot vigent resulta l'entrada Àrreu de la wikipèdia.


Video-fascicle: Making of a Àrreu: el camí del Grial.




2. Adéu
S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets. Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

*          *          *


Adéu, Pallars. Aquí dalt he visitat tots els pobles abandonats que he pogut perquè duia la pena per dins i li volia posar paisatges, noms i façanes. Adéu, Pallars, i perdona'm per no haver-te dat tot el que tu m'has dat a mi. Per no haver-te ensenyat ni una dècima part del que tu m'has ensenyat.


(Un llamp i gotes d'aigua que plouen amunt)





dilluns, 4 de juliol de 2011

El tercer Grial és/no és al Pallars



-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Així començava el post de divendres. I després seguia, i es pot llegir allà, junt amb les aportacions i matisos que li van afegir els qui van entrar a comentar-lo.



Trobar el Grial és qüestió de mètode?
Vaig enviar un video de 5 minuts a tots els qui havien comentat (o els qui comenten el blog de vegades), demanant-los que li posin títol, o que escriguin què els ha suggerit.  Ho diu un dels textos rebuts: el Grial té molts significats, i un d'ells és el de la reunió -comunió.
El post d'avui, per tant, és aquesta reunió de textos que sorgeixen d'un video, que arrenca d'un text col·lectivitzat.

Què busca el qui busca el Grial?

Què són les ruïnes?

Fa temps que no sé el que és la llum del sol. Fa temps que no sé el que és veure un munt d’estrelles dalt del cel. Fa temps que no sé el que és una rialla. Fa temps que no sento el meu nom sortint de la teva boca. Fa temps que no sé el meu nom. Fa temps que sóc un espai de ficció i que respiro amb dificultats i que m’alimento de lletres i d’imatges. El meu càstig fa temps que no recordo com va començar ni per què. Turistes, cotxes, avions, trens, autocars, motxilles, maletes, paquets, bosses, carmanyoles i divises? No. El no-res. Pedres fortes i herbotes. Ni llum, ni estrelles, ni persones, ni gats ni gossos. Fins quan ha de durar aquesta no-vida? Quants dies més?

Cada pont traspassat t'acosta enlloc, fins el poble que no surt als mapes, potser perquè no existeix més que en la teva imaginació. El Sant Graal no el trobaràs aquí, se'l va quedar L'Indy i el té ben guardat, però com diuen n'hi ha tres, potser trobaràs els altres dos. La pista és a la roba estesa, només cal seguir el fil.
Salut i sort.

On es troba l’atractiu de les ruïnes? No sé si és qüestió d’estètica o d’emoció romàntica, o les dues coses –que en el fons es comuniquen-, però les escletxes, la pols, l’olor a ranci i a tancat, la penombra i la fredor d’un edifici abandonat i deixat de la mà dels déus desperta una atracció gairebé malaltissa. Cerquem en les ruïnes el que no hem sabut trobar o potser no hem volgut trobar perquè en el fons i sense ser-ne massa conscients el que en realitat volem és fruir i patir del procés de recerca i de l’aventura, i de construcció i destrucció, que comporta.
El protagonista del vídeo –actor autor, autor actor- és un heroi lovecraftià a la recerca de símbols, atemorit per allò que desconeix però incapaç de donar un pas enrere, per molt que sàpiga que al final el que es trobarà serà quelcom –indescriptible, impensable, inesperat i potser morbós- que no desitja.
La recerca del Graal, com la recerca d’un mateix, o de la llibertat perduda, o de la Patagònia, és només una part, hi ha més coses.

El grial és una excusa per cercar allò que de primordial hi ha en tota recerca. El grial és sempre davant dels nostres nassos (com tu apuntes). Allò que el fa visible és saber no què busquem, sinó de què està fet. I per saber de què està fet cal saber de què estem fets nosaltres. Al sant sopar hi va haver tants grials com comensals. L'autèntic acte de comunió va ser confirmar que la sang i el pa era allò que els unia. La interpretació s'ha fet a la inversa: Jesús els deixa allò que de vulgar compartim tots els humans. No els va deixar una poció màgica. No els va deixar un calze màgic: va donar sentit a la comunió entre iguals, no amb un ésser sobrenatural. Allò va ser un sopar entre col·legues que tenien una lluita comuna (i no es pot oblidar que la política era una d'elles). La resta és teologia.
I aquest vídeo busca comunió, d'aquí la nostra participació. No hi ha teologia. Així que Comunió podria ser un títol.
A veure què en resulta de tot plegat.
Una abraçada,

Se m'acut... De símbols i misteris a un llogarret del Pallars
Al Pallars trobo alguna resposta i moltes preguntes
La troballa del Grial al Pallars
Bé no trobo que cap sigui una meravella, amb una mica més de fer bullir l'olla potser en trobaria algun de millor.


Paciència? Si només té escassos cinc minuts! Com ha canviat el tempo de les pel·lícules i sobretot de les d'internet. Si passen d'un minut ens queixem! Amb cinc minuts és molt difícil reflectir una història. Tu jugues amb l'avantatge que la història ja ha tingut uns precedents en els apunts anteriors.
Jo el titularia com a "Pàgines viscudes" o "A peu pel Pallars".
El millor de tot, veure't místic davant d'una espelma i un altar buit.
Una abraçada i sort.
Buff, Lluís, no sé a on acaba o a on comença la realitat, o a on comença o acaba la llegenda o el mite. M'has fet pencar i mirar uns quants llibres. El primer de tot, i fonamental, i és saber quin lloc és a on vas trobar l'altar o setial. Jo et podria donar informació addicional si m'ho saps dir, o almenys dir-me quina era la teva ruta i seguiré investigant, encara que em tindries de contestar avui mateix si vols publicar demà. Minut 1:08, t'estàs preguntat si has arribat en un castell antic. Bé, etimològicament Pallars, una de les accepcions que se l'hi dona és: "les roques pendents a manera de torres". Minut 1:28, quan et trobes el senyal de la roba estesa, o de les dones d'aigua. Et cal recordar a la dama del llac? Bé, jo tinc més la teoria que molta iconografia fantàstica guarda llocs sagrats o tresors, sovint són animals grotescos com les gàrgoles que es pengen a les esglésies i que en són guardians. O com el dimoni Asmodeu, que sembla que era el guardià de tresors ocults a la iconografia jueva, com el de Rènnas le Castèlh: 
http://www.cathares.org/CP001-rennes-le-chateau.jpg
Minut 2:09, aquí has anat molt despresa. Fixa't en l'abeurador que quasi ni t'has adonat que hi has passat per davant. Hi havia una inscripció!!!!!, ja ho veuràs si revises. Ben bé podria ser un sarcòfag. I no ho dic de conya. Hi ha un sarcòfag al Castell de Alsamora que pertany a Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) i que també podria haver servit d'abeurador. Bé, quan arribes al lloc es repeteixen les formes triangulars i els números tres. Recordar que l'escut de Sort, i per extensió, als Pallars, és una àliga bicèfala coronada ambdós caps cadascuna amb una corona de tres puntes, apart que a l'escudet hi ha tres pals o palles (un altre dels orígens etimològics de Els Pallars). El que és l'altar son com tres escalons. Llenço la meva teoria. No és cap altar. Era el setial on estava el Rei Pescador i que gracies en Perceval va poguer-ne sortir. Òbviament el camí que tu facis o que caminis en la meva opinió només tindria efecte amb qui fes el camí o pelegrinatge, allò que es diu que més val el camí que el punt d'arribada. Mes sobre triangles. Les dues planes i el calze formen un triangle. El marc on hi ha el calze pots fer-hi una estrella de David si hi veus i saps unir els punts, 6 que es repeteix a les corones del cap de l'àliga de Els Pallars. Més sobre calces. Al Museu Diocesà d'Urgell es guarda un calze de peltre trobat a l'església de la Mare de Déu d'Arboló al terme de Soriguera (Pallars Sobirà). M'ha agradat l'efecte que has fet amb l'espelma i els contrallums m'han agradat també, no sé si els has fet involuntàriament però han quedat genials. Si pots, mira de comprar-te un trípode, al Media Mark mateix en venen uns que també els pots fer servir com a steadycam si li poses un pes i estan tirats de preu. Espero que aquest text t'hagi servit. Una salutació des de Gironès,

El titol me'l suggereixes tu quan creues el primer pont. "Ponts per trobar preguntes i si pot ser respostes sobre els Grials tot caminat per La ribera del Tavescan"

Posa-li "Bosch witch project". Salut.
Jugant amb "poble" i "destrucció", imagino variacions a un dels precisos cops de puny del Paul Valéry.
Aquest el trobem a Eupalimos o l'arquitecte (Quaderns Crema. Barcelona, 1983):"Ara ja no sóc capaç de separar la idea d'un temple de la idea de la seva construcció."


U, això teu és panteixar, i la resta, cuentus.
Dos, he recordat un apunt d'en Girbén: L'home que buscava.
Tres, si mai trobo el graal (o la vaca o el que sigui), faré com qui no ho veu.
Salut!

Ara que tens el Grial espero que no desapareixis i si ho fas, segueix el blog
però tots els que troben el Grial desapareixen, perquè com tenen la vida eterna
i les riqueses, doncs ja no volen seguir a la llum pública.
Per cert, no seràs masó? Als masons els hi va molt això del Grial!
____________________

Han escrit en aquest post (l'ordre no es correspòn al dels textos): Amadeu, Jordi, Marta, Galderich, Dolors, Albert, Eulàlia, Enric, Nahim, Matilde, Aris i Francesc.

Igualment, incorporaré les noves aportacions que es produeixin a partir de la publicació del post.


divendres, 1 de juliol de 2011

Chrétien de Troyes al Pallars-1 (Work in progress)



Avui deixo un text ràpid i improvisat. Ara és un quart de nou de divendres, u de juliol. Demà al matí em miraré els possibles o probables comentaris i sortiré a filmar, recollint les possibles idees. Em prenc tot el cap de setmana per a fer-ho i muntar-ho. Dilluns penjaré el text amb modificacions o sense, i acompanyat del documental que en resulti. Efectivament, això és un experiment.


-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Això em va dir, i de seguida vaig assentir acotant el cap. Calia admetre-ho: com pot ser que mai no me n'hagi adonat fins ara? Perquè ningú no ha denunciat el frau? És que ningú no ha estat mai en un dinar o en sopar on hi hagués dotze (o més) comensals? Com collons podria abastar dotze boques una sola copa...!

-Un dels tres és aquí, rere les planes de Son. Un calze de fang, molt auster... Dels altres no en sé res, però si en sabés res callaria com una puta de les que callen.

La puntualització sobre el material del calze es deu al suggeriment de la Maite (veure comentari).

No puc revelar els noms més importants d'aquest relat. Perquè atrauria sobre aquestes persones tota mena d'indesitjables, i perquè estic segur que a mi em caurien enormes desgràcies. Provaré d'explicar aquesta història, per tant, guardant allò que cal mantenir en secret, tal com s'ha fet en aquesta terra els darrers mil anys.

Fa pocs dies tornava cap al tard de Viella cap a Esterri per l'emboirat Port de la Bonaigua. Els núvols d'una tempesta d'estiu em seguien des de l'Aran, i en arribar a l'ermita de les Ares, la malura se'm va abraonar al damunt. Amb prou feines vaig veure la silueta de la capella, i a l'altra banda els llums de la Fonda. Vaig abandonar el cotxe a cegues i vaig entrar a la taverna. Recordava haver-hi dinat o potser sopat, molt de temps enrere, enmig de l'hivern i la neu que cobria el paisatge per complet.

A l'interior hi havia dues persones: l'amo del bar i un sol client. Un home vellet i pansit, que tenia un gotet porronet de vi blanc negre pres amb una mà llenyosa i vegetal. Anava molt torrat. Va torrat com un cep, em diu l'amo. No facis cas d'una sola paraula del què et digui.

-Paraula -dic jo- Paraula que no diré ni paraula del que pugui sentir. Posa'm el mateix vi que a ell.
-Blanc? Negre?
-Blanc. Negre.

(El canvi en el color del vi es deu a l'aportació del Galderich, tal com es pot veure als comentaris).
(El canvi de got per porró és un suggeriment del Francesc Puigcarbó, que també es pot veure als comentaris del dessota).


L'amo s'alça i marxa a buscar l'ampolla. Va tant o més gat que el vell i tarda molt en tornar. Per les escletxes xiula el vent furiós i la pluja allarga la mà per sota la porta.

-Espot, és  dir, es pot: el pot, el calze. Que va estar guardat durant segles a Monestero, el monestir.

La repetició del número tres indica la proximitat del Grial

Tres calzes, doncs. I després em diu que es pot arribar al calze del Pallars, que seria el segon en una jerarquia que se m'escapa. S'hi pot arribar per tres camins que s'obren rere tres portes. La del riu Escrita, que baixa pel davall d'Escaló (està tot escrit allà, però costa de llegir). Per la porta del Tèssol, que és la porta del sol però que travessa el bosc negre, ple de llops i de perills. I pel camí del Coro, però allà els aventurers es tornen folls, i es llencen barrancs avall. Perquè al camí del Coro és on canten les encantades, i si et pares a escoltar-les ets pell.

-Tres calzes -repeteix l'amo del bar- I perquè no set calzes? O tretze?


Els números set i tretze s'incorporen al relat, a petició de l'Aris i l'Eulàlia

-Els guardians -em diu- vigilen, però només vigilen. Quan el viatger espavilat descobreix el pas i arriba al calze, li donen de beure l'aigua, la Bonaigua... ho enténs? I el viatger espavilat edevé el nou vigilant del grial. I l'anterior se'n pot anar a repòs. El darrer espera des de fa tres-cents anys... tres-cents! Jo el conec. Quan jo era petit el veia baixar de vegades, venia de Subenuix. Semblava un home de trenta anys, però ara en tinc vuitanta-tres, i ell encara sembla un home de trenta: ara fa ben poc es va traginar la Manolita de Borén, que apenes si ha fet els vint-i-cinc.

L'home fa un glop traguet, mira el sostre i s'eixuga una llagrimeta eixuta que li busca les clivelles del rostre, com la gota d'aigua a l'escorça d'un alzina morta pel llamp.

-El pas del Coro és el pas de la penitència, no hi vulguis passar -mormola- Fins i tot el vigilant evita passar mai per aquell lloc tan feréstec. El seu gos, que es diu Di Stefano, gira cua quan s'apropen per allà...

El gos Di Stefano és una incorporació deguda al correu d'un lector que no vol deixar comentaris públics. Coneix la història i afirma que el gos existeix, i tothom sap que és el ca del vigilant.

Beu el vi blanc negre i glopeja:

-No hi vulguis passar. Un italià de Bolonya hi va ser fa poc. Va dir que venia de Bugarach, a França, on també havia estat buscant el Grial, rere les petges d'en Perceval. Era llest, el filldeputa. Feia de professor de vol en parapent. Va venir i va voler passar pel pas del Coro. El vam haver de lligar en un avet perquè estava com boig: va sentir les veus de les Encantades. Va tornar a Itàlia. I allà al llac del Como va caure del seu parapent i es va matar: es va petar tots els ossos, ni un de sencer. Mort, noi: mort a l'acte.

El vi blanc esdevé lògicament negre, per una observació de l'Aris. Veure comentaris. El lloc de Bugarach és una nova aportació d'en Galderich, que deixa un enllaç molt interessant al seu comentari.

L'aparició de Perceval també respòn al suggeriment de la Maite.

*          *          *
Arreplego el got que m'he trobat mig sepultat. L'omplo de la bonaigua i bec. No sento res especial dintre meu, tret que em sembla percebre un augment de la llum a l'aire. Penso que si hagués arribat aquí una mica abans (apenes quatre mesos) huria pogut donar l'aigua als llavis de la Roser. Qui sap si ella ara seguiria viva, encara. De manera que aquesta nit, pels volts de les deu, potser em trucaria pe demanar-me com va tot per Esterri i jo li diria:
-Vès mare, no res. Com sempre: anar fent.

*         *          *

Dues aportacions musicals de dos lectors que escriuen a correu: 
1- Henry Purcell


2- Rick Wakeman (ex-teclat de Yes)



3. Alguna aportació videogràfica:
Escenes finals d'Excalibur (John Boorman). Epopeia artúrica amb referències homosexuals quasi explícites