Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dissabte, 7 de juliol de 2012

2. Barcelona, primavera de 1941


La ciutat semblava una ciutat en guerra, però feia dos anys que la guerra s'havia acabat. Com una cicatriu d'asfalt i pedres, una nafra poblada per figures desorientades: Marín va pensar que potser s'havia equivocat demanant aquell destí. La imatge que tenia de Barcelona era la d'una ciutat enorme i poderosa, feliçment capturada per l'exèrcit vencedor. Un lloc per al nou civisme. Enlloc d'això, va trobar uns carrers tristos i dolorits de pols i de rancúnia. Hi havia edificis ensorrats per les bombes, runa estesa pels solars, tímides i lentes obres de reconstrucció, façanes plenes de sutge, mutilats, misèria. Una corrua infecta i inacabable de misèria caminava pels carrers oferint succedanis d'aliments i de plaer: la decandencia moral de los vencidos es tan enorme que no bastaría con poner a un policía por cada sujeto, ya que algunos de ellos [los policías] también deberían ser vigilados -escriu al seu diari.   
L'abril havia dut una primavera raquítica i impotent, com si es ressentís del dolor i el foc. L'hivern es prolongava, maldestre i mandrós, extraordinàrimanet sec. Marín va tenir la impressió que si palpava el terra, encara sentiria l'escalfor, l'eco de les bombes i els incendis. En una cantonada, uns operaris canviaven la placa del carrer. Els núvols foscos i tupits cobrien els rectangles de cel, les gavines xisclaven emgogides per la fam. Del port en pujava una olor d'humitat podrida, de petroli vessat i de rencor. Allò no era la Paris del Mediterrani.

Es va allotjar al carrer de Sant Antoni, a l'adreça que li havien donat. La portera l'esperava: sabia el seu nom i li tenia les claus preparades.
-Segunda planta, excelencia.
-Puede llamarme señor Marín, es suficiente.
Era un pis de tres habitacions empaperades de flors grises i menudes, fossilitzades i distribuïdes en columnes. Marín va prestar molt poca atenció a la decoració del pis. En realitat, no sabia què esperava trobar i no s'havia format cap imatge de la seva nova vivenda. I d'altra banda sabia que el pis assignat seria un lloc de pas: si tot anava bé, tal vegada podria un bon lloc, ampli i assolellat a la part més alta de la ciutat, o potser vora el mar. Va ocupar el menjador amb es dues maletes que duia i es va deixar caure al llit, en una cambra tancada amb olor de fusta vella. La María Rosa arribaria aviat, potser en un parell de setmanes. No sentia cap pressa especial per fer-la venir. La va imaginar asseguda a casa de la seva mare, al poble. Segurament llegia alguna novel·la estúpida.
Qui deuria haver viscut en aquell pis? Algún soldat mort a les trinxeres de l'Ebre? Un exiliat, fugit a França? La brigada que havia condicionat l'allotjament havia treballat a consciència: cap rastre, cap olor, cap senyal. Cal que el vell doni pas al nou, i el nou és ell, que ara es mira al mirall del bufet del menjador. Ell i la gent com ell: l'energia falangista que ha de construir el món i alliberar-lo del mal.
Va obrir la maleta més gran, en va treure una muda de roba, una Bíblia i el crucifix que l'acompanyava des que va fer la comunió, de mans del germà Germán, a Cáceres. El va penjar al costat de la vidriera del balcó i va treure's les sabates. Des que havia sortit d'Extremadura que es demanava com seria aquest instant: quan el vencedor arriba i pren possessió del territori conquerit. Ara de sobte li semblava banal i trist. Silenci, olor de resclosit i de pols. Les sabates alliberaven un tuf de cuiro fatigat, els mitjons respiraven vapor de suor.
Va dormir un temps indefinit en una butaca de color groc, potser una hora. Després es va aixecar i va despenjar el telèfon. La línia no donava senyal. Però sota l'aparell hi havia un sobre de color crema, amb el seu nom escrit en ploma i amb una cal·ligrafia florida.
En cuanto usted haya tomado posesión del piso y se haya instalado, preséntese en Jefatura, a la mayor brevedad posible. Debe dirigirse a la sección de Información e Investigción, donde le estaré esperando. Dios guarde a usted muchos años”.
Marín es va sorprendre que el text dugués tan sols una rúbrica il·legible. Però després de veure l'estat general de la ciutat pensava que la precarietat i la improvisació deurien ser la norma. Li dolia que gairebé dos anys després d'acabada la guerra l'imperi no fos visible, que no hi hagués signes de l'esplendor que ell havia imaginat. És d'aquestes dates -al principi de la vida barcelonina- quan Marín escriu la decepció en aquests termes:
A veces siento una zozobra en el ánimo, cuando me acuesto después de la jornada en mi nuevo quehacer. Debo aplicar el impulso férreo de mi voluntad para salir de esa impresión: como si me encontrase envuelto por el aliento de una oscuridad que aletea por las calles. Afortunadamente me educaron la templanza del espíritu. Hoy mismo he reprochado a unos compañeros del trabajo su actitud laxa y permisiva para con los maleantes que andan por las calles. No hicimos una guerra para sentarnos en los sillones del palacio, sinó para educar al pueblo y llevarlo hacia la luz.
* * *
Fins a les sis del vespre no es va decidir a sortir al carrer. Durant aquestes hores, Marín va consumir sis cigarretes de picadura Nazionali. A Barcelona no es trobava res més que aquell tabac fosc i eixut que esberlava el paper d'embolicar i esgarrapava la gola i que, segons deien, era un donatiu dels italians.
Va caminar de nou per carrerons tinyosos, esquivant vídues que carregaven farcells i tullits de diverses parts del cos. Dubtava entre anotar mentalment aquestes imatges o bé esborrar-les per sempre. Es demanava quina deuria ser l'opció més indicada.
L'entrada de la Jefatura era un garbuix de gent, un desordre de crits, corredisses, salutacions rampants, operaris duent cables elèctrics i bombetes, cadires, taules, banderes. Grups de gent feien cua davant l'entrada per a dur-hi denúncies o sol·licituds, vés a saber. A Cáceres també havia descobert com la delació havia pres enormes dimensions i era gairebé impossible investigar totes les que arribaven. Tothom duia papers a les mans. Deurien ser els perdedors, que procuraven salvar-se encara demanant clemència o fins i tot acusant el veí, el parent, el conegut. Marín va tardar en trobar algú que el pugués orientar.
Un falangista jove i pàl·lid va acompanyar-lo fins al primer pis. Allà hi havia un ball d'uniformes, però el personal civil ja no hi tenia accés. Falangistes, militars, requetés, guàrdia nacional. Es va tranquil·litzar en veure que dins del caos, els homes de la camisa blava eren els qui semblaven dirigir els moviments.
-Espérese aquí, enseguida doy el aviso de que ha llegado usted, li va dir el jove mentre s'allunyava. Marín es va arrepenjar a la paret, però tot seguit va adoptar una postura més segura, més marcial. Va separar una mica els peus i va agafar-se els canells, amb les mans a l'esquena. Va alçar el mentó i es va disposar a conèixer el seu nou cap. Qui fos l'autoritat que l'havia de rebre s'havia de trobar un home llest a dreçar la nova Espanya de l'imperi.
Es va entretenir veient com penjaven un retrat enorme del Marquès del Rebalso vestit a la manera del segle XVI, fins que sobtadament, una mà lleugera se li va posar a l'espatlla. Va sentir-la com un insecte. Un cruiximent lleu i fred i uns dits que palpaven amb precisió aràcnida.
-Sígame, Marín -va sentir.

dimarts, 3 de juliol de 2012

1


1.




El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat la fresca del matí. Li havien promès un lloc de sots-comissari de la brigada político-social a la ciutat. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.

A Extremadura, i durant els anys de la guerra, Marín va ser un falangista seriós i treballador, de moral recta i voluntat sòlida. L'any trenta-sis, a l'albada de la guerra espanyola, va protagonitzar un fet insòlit, que li va valdre felicitacions i li va donar un cert renom: va denunciar les activitats del capellà de Brozas, que es dedicava a invocar esperits a la rectoria. El mossèn va ser interrogat i va confessar la seva filiació espiritista. El van enviar al camp de presoners de Badajoz un cop el bisbe de Coria l'hagué excomunicat expulsat de l'església. Van demostrar que havia col·laborat amb els anarquistes i va ser afusellat abans no acabés la guerra. El cas va tenir un relleu considerable i Marín es va guanyar la fama d'investigador eficient, al qual no li tremolava el pols.

El seu nom va quedar lligat al combat contra la bruixeria i la màgia negra, i a una imprecisa guerra paral·lela, de categoria metafísica i superior a la que es lliurava sobre la pols mundana. Era un portador de la llum, un guerrer de Déu enfrontat a les tenebres diabòliques sobre les quals havia triomfat.
L'any trenta-nou, quan a Extremadura la guerra ja era finida, van aparèixer dos cossos mutilats en una antiga capella calcinada als afores d'Arroyo de la Luz. Les autoritats locals el van anar buscar de seguida, convençuts que si algú podia treure l'entrellat del crim era Martín Marín. A les parets hi havia símbols satànics i creus invertides, entre altres grafies inintel·ligibles. Aquest cop Marín no va trobar els culpables, però ja estava establert que Martín Marín era l'investigador apropiat per als casos diabòlics.



En l'arribada a Barcelona l'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. En aquests primers mesos a Barcelona, Marín recorda una au jove, un esparver adolescent.

No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz.



Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. L'abril de 1941 fou un mes inusualment humit. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. L'altra anotació, també esqüeta, relata la consternació que li produeix la visió dels rodamons que deambulen pels carrers: detalla el caminar somnàmbul i erràtic d'un home vestit amb pijama i el cap embenat que carrega un urinari a l'espatlla.
El diari que escrivia Martín Marín només recull impressions personals i no parla mai de la feina ni de la situació de la ciutat.