Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 16 de setembre de 2011

Morir-se als quaranta-quatre


Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.

Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima.  O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?

El pobre blog on ets va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a la urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir.

Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.

Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà allà.

No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.

Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.



dimecres, 14 de setembre de 2011

38. Tinc més medalles que en Guardiola


En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.

Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.

He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.

Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.

M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.

Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.

Video-fascicle: Fragments del discurs
www.youtube.com/embed/IcD7b5Vrnkw

divendres, 9 de setembre de 2011

37. Parelles, trios i una morta

Cadascun d'quest homes ha començat la mateixa novel·la, però amb inicis diferents. Quin és el millor?

El primer cop que han anat junts al llit, tots dos amants han volgut deixar en l'altre una pregunta pendent, un enigma per resoldre, una lleu inquietud. Volen trobar-se un segon cop, i els cal una intriga. El qui mostra totes les cartes a la primera cita o el qui dispara totes les salves es queda sense artifici ni excusa. És un seductor compulsiu o un seductor banal.

Tot això deu ser veritat, però també saben els amants que el primer cop és un moment irrepetible. Poden haver-hi moltes segones vegades, que sempre seran segones o terceres, o simplement les altres vegades. Els faisans mascles ho saben molt bé, i fan un desplegament de balls i disfresses que supera el luxe de la cort de Versalles. Però és clar, el faisà mascle no pensa repetir mai més amb aquesta amant.

Entre l'amant prudent i el faisà. Així em sento amb la meva primera pàgina. Al títol li he posat Tercera primera vegada bis perquè no sé si són tres o sis els cops que l'he escrita. Puc començar amb l'arribada del protagonista en una estació de trens. Això seria una arrencada amb voluntat de clàssic, com fa Bulgàkov per començar El Mestre i Margarida: el diable baixa del tren a la magnífica estació de Moscú.

Però també començar fent justament allò contrari: guardar el protagonista i arrencar amb el secundari. És clar que és un secundari de luxe, però no deixa de ser el segon. Qui és més protagonista: Bouvard o Pécuchet? Qui és el protagonista de Madame Bovary: la Madame o el narrador? Lady Macbeth deu ser la secundària, però caram quina secundària.

Com que no em decidiré, començo a pensar quins formats imaginables permetrien que una novel·la comencés tres vegades. Numerar tres vegades amb un 1 els peus de pàgina? Un desplegable? Un puzzle? Si en Julio Cortázar fos viu buscaria el seu telèfon i li proposaria el repte. Però en Cortázar és mort. D'altra banda, jo no sóc Dante ni crec que en Julio fos Virgili. Avui caminem sols. Anem-hi:


Pàgina 1 (i 3)

Luis Perezagua i la mort 

El matí del dia 18 de març de 1938, l'Eugènia es va llevar per anar a les Confecciones Casas, on treballava des de feia tres anys. Va creuar el Pla de la Catedral i va passar per davant del mercat de santa Caterina, que ja bullia d'activitat. Havien de ser les vuit del matí menys uns minuts. Va fer drecera pels carrerons fins a la cruïlla menuda de Verge del Pilar i Baix de Sant Pere. Va veure el carrer completament buit. Deuria estranyar-la aquest silenci i la buidor en un carrer ple de botigues i petits tallers, i no sabem si deuria comprendre que passava alguna cosa extraordinària. Quan encara no havia començat a tirar amunt, la mort va baixar rabiüda des del cel, a buscar-la.

Aquell dia i en aquella mateixa hora, tres avions italians que venien de Palma de Mallorca (tres Savoia-Marchetti 81) van deixar caure la càrrega de bombes vora la Catedral. No es pot dir quin objectiu pretenien aterrar. Entre els morts del bombardeig del 18 de març hi ha l'Eugènia Albert, de vint-i-set anys, casada amb el comissari de policia Luis Perezagua.

De la cantonada de Verge del Pilar i carrer Baix de Sant Pere fins a la Prefectura de Policia, a la Via Laietana hi ha apenes deu minuts si camines, i dos si hi vas corrents. El marit deuria tardar poc en arribar-hi. L'edifici del número vint-i-vuit de Baix de Sant Pere s'havia desplomat com un arbre vell i havia caigut endavant, cobrint de d'enrunalls la cruïlla. L'Eugènia no havia quedat enterrada, semblava que hagués estat a punt d'escapolir-se de la tempesta de runa.
Però no ho havia aconseguit: algun d'aquells blocs de pedra i de ciment que tenia a la vora, no massa grans, va colpejar-la amb prou força. La roba polsegosa i tacada, els cabells emblanquinats com per anar a un ball antiquat, un peu descalç, un filet de sang seca sota el nas, una mà nafrada. Luis es va asseure damunt les restes d'un balcó, es va arrepenjar a allò que quedava de la barana i va treure el tabac de la butxaca. Va mirar el bocí estret de cel que es retalla des del carreró.
Un cel net, blau, silenciós. Cap senyal, cap indici, cap alteració. Els avions ja deurien ser molt lluny i res en el firmament no es compadia de res, ni de l'Eugènia ni d'en Luis. Va llençar el fum de la cigarreta amunt i es va dissoldre de seguida, com si no hagués existit mi aquella pipada profunda i furiosa.

Potser no costa gaire de comprendre que poc després, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Hans Hellerman, Luis Perezagua acceptés la hipòtesi que a Hellerman l'hagués matat Fructuós Canonge, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. La possibilitat que un difunt pugués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona cosa, un fet interessant.
Si en Canonge podia tornar del món dels morts, res no hauria d'impedir que l'Eugènia també tornés. Ni que fos per anar un altre cop als merenderos de Les Planes, un diumenge al matí. I després amagar-se pel bosc, a festejar. 
Video-fascicle: L'ordre del discurs no altera el missatge




dimecres, 7 de setembre de 2011

Terror a la Cerdanya




Un vespre d'aviat farà un any em vaig posar a la web de l'Amazon i vaig comprar Las noches lúgubres, una novel·la estranya de l'Alfonso Sastre. Això passava al meu pis de Lleida. Pocs dies més tard, un transportista em telefona per concertar el lliurament i jo li explico que no sóc a l'adreça de la comanda, perquè resulta que estic treballant a Bellver de Cerdanya. Coses que li passen a una mestre intrí de primària a la delegació territorial de Lleida.
-Belver?
-Sí, Belver de Cerdanya, pero con elle, o sea con dos eles juntas. Un pueblo de la Cerdanya, cerca de Puigcerdà.
-Coño! -sento com remena coses, possiblement una llibreta o un plànol- ¿Y cómo lo encuentro a usted en Belver?
-No hay problema: de 9 a 5 más o menos me encuentra en la escuela. En la escuela del pueblo.
-Oquei! -i sento que mormola per a sí mateix:- Escuela del pueblo.

Aquell mateix dia vaig saber que a l'entrada de Bellver, l'Antonio Martín -el Cojo de Málaga- va rebre una ferida mortal mentre creuava el pont dalt d'un cavall. Pretenia ocupar Bellver amb uns quants milicians de la FAI. Martín dirigia la Comuna de Puigcerdà durant la revolució anarquista del trenta-vuit. M'ho ha explicat la néta del franctirador i jo me l'he mirada com es mira a una senyora més gran que hom mateix, i alhora a la néta d'un home que, sincerament, em sembla un assassí.

Uns dies més tard m'arriba el paquet. Una mà de cal·ligrafia poc destra prò bellament antiquada hi ha escrit Escuela del Pueblo, i jo per uns segons somio que Catalunya és una república socialista (vull dir socialista de veritat, no del PSOE), sàviament dirigida per un líder que -tot i català- recorda vagament l'Ernesto Guevara. Em perdo uns segons pensant qui podria ser aquest líder sense decidir-me per ningú en concret. Només decideixo que hauria fet empresonar cautelarment la cúpula de Convergència i el còpul d'Unió. I que faria afusellar en Mas, en Duran i tots els Millors junts, per a estalviar munició. Tu ja m'entens.


Recordo amb quin desfici vaig obrir el paquet, i amb quina parsimònia vaig tornar-lo a embolicar. Resulta que estava fent una classe de matemàtiques de quart de primària, i calia no perdre la concentració, el fil del discurs tan lleu i delicat que dus quan, a una colla de nenes i nens de deu anys (nascuts l'any 2000!) els expliques els rudiments de la divisió per més d'un nombre al divisor. I la cosa del residu, que és on rau la clau.

-Guarda-te'l i el comences a llegir al vespre, a la terrassa del Bar Nou mentre et fots un cafè amb gel -em vaig dir- El plaer serà terrible. Qui vol sortir a la pissarra i que no sigui la Judit, que ja sabem tots que en sap molt de dividir?

L'Alfonso Sastre diguem que fou el paradigma del realisme social del franquisme, i deuria sorprendre que s'embranqués en una novel·la de vampirs. Fins i tot l'Iker Jiménez el cita de vegades al seu late-show de comèdia de terror. Es va treure de la màniga una mena de vampir social, un personatge alhora metafísic i alhora del carrer, del carrer d'una ciutat gris, sota la bóta de Franco. Un personatge que és a l'arrel de la novel·la que provo d'escriure. És possible el fantàstic dins un marc de dictadura militar, obtusa, catòlica i trista? En Sastre diu que sí, i ho demostra tan bé que em meravella.

Aquella tarda mentre xarrupava el cafè amb gel del Bar Nou (els glaçons són de cafè congelat i sembla hi que cantin el àngels, oh Déu!) va arribar un moment que vaig deixar caure el llibre. Vaig aixecar els ulls a un cel cerdà de quatre nuvolets escassos i em vaig sentir novel·lista. Crec que és un dels moments de la vida en què m'ha semblat que quasi tot era perfecte. No sé quin conjur, quin déu, quina martingala esotèrica podrien tornar-me en aquell instant. Però juro que si ho descobreixo, viuré una volta i una altra en aquella tarda d'aquell dia. Posem-hi el disset de setembre del 2010.


Perquè tu encara eres viva, Roser, i perquè sabia que unes hores més tard sentiria la teva veu al telèfon. Però de vegades desconfio que mai sàpiga trobar el secret del retorn. En aquells dies parlàvem cada dia, i jo et retreia els teus laments, les queixes contínues perquè els metges no et feien cas, perquè exageraves els dolors, perquè no podem estar sempre gemegant. Com podia pensar que la Parca era tan a la vora teu, Roser? Com podia imaginar que tenies la dalla tan a frec de la nuca? No hauria evitat res però m'agradaria haver-te dit com t'estimava, com t'estimo. Potser és justament aquest rencor el qui no em deixa dormir en pau.

Despert enmig d'una nit llarga torno a llegir les pàgines de l'Alfonso Sastre. No hi ha hagut mai una vida feliç: buscar la felicitat ens aclapara i ens malmet. Ens vendríem la sang per quatre xavos. Ens la venem. I quan els tenim a les mans sabem que són quatre xavos, una misèria. Quevedo diu alguna cosa així com que ha trobat una certa pau dialogant amb els difunts.

Em miro la teva fotografia de quan eres una nena. El món no ha estat mai gaire bonic. Rere la paret que et fa de fons hi havia una guerra, i la van guanyar els feixistes. I poc després, mentre creixies, el vampir de l'Alfonso Sastre comprava la sang dels pobres per vendre-la als rics malalts. La comprava barata i, de fet, també la venia barata.



dijous, 1 de setembre de 2011

36. El barroc ingràvid i Valeria Luiselli


Pròleg
El mes de setembre que comença avui deu ser el setembre més estrany de la meva vida. A hores d'ara no sé si treballaré o no, ni on -en cas que em sigui laborable. Al Pirineu de nou? A la Plana? Perquè deu ser que tant pirineu com plana comencen per P, com pàmfil? L'empleada de la caixa on guardo els quartos em demana pel futur tot aixecant una cella. No sap si creure'm, i faria bé de desconfiar de mi. Potser no podré pagar els rebuts de què parlo. Se'm deu notar a la cara. Els homes que tenim un peu a l'altra dimensió devem dur alguna mena de senyal. També deu haver inclòs com a sospitós el llibre que duc sota l'aixella. Los ingrávidos, Valeria Luiselli, editorial Sexto Piso, Mèxic, 2011.

-1-
De vegades em venen ganes de deixar córrer el meu projecte de novel·la. Moltes ganes d'engegar-ho a rodar, a dida, a can Pistraus. O més honestament: d'engegar-ho a la merda. Posar-me a escriure sense guions i sense idees prèvies, sense delimitar estils, tons, atmosferes. Que surti allò que el diable vulgui. Allò que em digui la meva llibertat. Ser esclau dels propis projectes és tan estúpid com ser esclau dels projectes d'un altre.

Escriure allò que em surti. Allò que em passi pel cap. Ser dadaïsta per una estona, com un ocell dadaïsta que piula allà i quan vol, fins i tot al vol. Escriure jocs extrets del subconscient. L'altra tarda (feia una xafogor insuportable) vaig pujar al terrat de casa amb una llibreta i un bolígraf i vaig escriure això:
-Em regunflen els trigònims -va rondinar Bu.
-Déu meu! -va esbufegar la Xi mentre cargolava una cigarreta de fríbies- Altre cop? Se'm fa molt pesat suportar-ho. Si segueixes així t'enviaré a Catalunya, que ara hi manen els convergents, i t'ensinyaran el carsé.
-Xungres! No m'ho facis, Xi. Ets insensible i cruel.
-Sóc pragmàtica -va fer ella mentre exhalava una volva de fum- Allà veuries què vol dir un bon regunflament i se't passarien les ximpleries de nen malcriat.
Bu va caminar corredor enllà, gromallós i cretiu. Mormolava en veu baixa, maleint els Tres Crempians. Tot d'una, però, va alçar els rúnfols al cel, es va eixugar les llàgrimes i va declamar:
-És cert. Pitjor seria seria bringar català.
M'ho vaig llegir en veu alta. No em va semblar ni bo ni dolent, ni adequat ni correcte ni assenyat ni ximple. Em va semblar lliure. Com que llegia en veu alta, em va sentir el veí del terrat del costat (un rumanès molt de la gresca que munta festes sexuals al seu terrat). Recordo bé la seva mirada: el paio no entenia res. Res tret d'una cosa petita: que jo estava exercitant una llibertat estrictament meva. Va comprendre que jo era un llibertari. No pas com Durruti: un llibertari egocèntric, no més llibertari que Durruti, sinó diferent.

Em venen ganes de fer coses així, o d'escriure una novel·la d'apenes cent pàgines que es rigui de moltes novel·les alhora, però sobretot de la meva novel·la. Un text brillant, laberíntic, irònic, sarcàstic, autoparòdic. Unes pàgines riques en presències humanes i fantasmals, de noms en clau, de bromes. Una mica de Cortázar destil·lat per beure-se'l el 2011 (aquest any de merda en què m'ha tocat enterrar la mare i alhora voltar, heretar el dolor dels vius quan ja no poden més els morts). Un text com el que ha escrit la Valeria Luiselli i que es titula Los ingrávidos. Em va costar 16 euros a La Central i en el moment de pagar em van doldre els quartos. Em vaig mirar la fotografia de l'autora: tot i ser una noia salvatgement jove de vint-i-vuit anys, li vaig dir:
-Si he pagat 16 euros i això que has escrit és una pífia, em cagaré en tu. Juro que trobaré la manera de fer-ho.


Prò apenes vint-i-quatre hores més tard ja sabia que no em calia prendre represàlies. És possible que em seduís l'olor cortazariana del text. I reconec que el meu olfacte està deformat, i que sento olor de Cortázar fins i tot allà on no hi ha Cortázar. La Luiselli construeix un joc de nines complicat i a la vegada transparent: la veem escrivint la novel·la que llegim i llavors ens mira i ens tracta de voyeurs: el lector és un voyeur àvid de morbo, et diu. Sé què penses: que quan parlo de les meves amigues (per com en parlo) creus que sóc lesbiana. Que quan parlo dels meu amics creus que sóc promíscua i de fàcil obertura de cames. Llavors et diu: vols morbo? Doncs té. Prò vigila, que des de la meva escriptura jo també et veig a tu, i sé qui ets. Tu ets més promiscu i més facilot que jo, I més bisexual, fins i tot. Ja saps de què parlo.



-2-
La Luiselli és barroca perquè el text és breu però ascendeix com una columna plateresca. A altes hores de la nit o ja de matinada tanco el llibre perquè sofreixo una inundació d'imatges que m'aneguen. Floto en la riuada sobre els llençols, em precipito vers un Iguazú de paraules. M'acolloneixo i tanco, apago el llum i abaixo les parpelles.

Vull engegar a la merda la meva novel·la, no vull ser gran i vull ser jove com la Luiselli, tornar a començar, tornar a llegir Cortázar per pimer cop i pensar: collons, Julio, vès que vinc. Aparta't, que ara vinc jo (són frases que als 45 ja no puc dir i alhora sentir-me tranquil). I també m'agradaria tenir cames de dona i cos de dona i veure com deu ser això. En la propera vida vull tenir cony enlloc de polla? Les cames dins d'unes mitges grises que caminen per carrers infinits d'una Nova York sempre hivernal, un laberint de carrers que tornen al mateix punt.

La Valeria Luiselli explica la impossibilitat de ser feliç i alhora humà. Tan sols per setze euros. El mateix preu que una paella mediocre en un restaurant mediocre d'una platja qualsevol, d'un litoral català qualsevol un mes d'agost qualsevol de la Catalunya vulgar i bastaixa que hem construït entre els burgesos de merda i els treballadors submisos, mentre assajàvem una lluita de classes de plàstic. De plàstic català. Una lluita de classes de merda.

El darrer burgès mort ho fou durant la guerra. Si vols, afegeix-li el Bultó. Quin poble mesquí no ha estat, el català. País de botiguers. Mediocritat, por. No-res. Un poble esborrat. Per això ara votem els nacionalistes, la darrera expressió del no-res. Podíem haver fet alguna cosa digna amb el nostre país. Però n'hem fet un país de botiguers, empleats de la Caixa, funcionaris i poca-penes. Un país de merda. De la misèria només en surt més misèria. Estem perduts.

Se m'apropa un cambrer que és la reencarnació (o el fantasma de Salvador Espriu). Sempre he sentit una mena de compassió trista pels cambrers vells de la costa. Quina vida malgastada.
-Què hi posarem?
-Una paella i un vi blanc fresquet, de la casa.
-Un vi blanc fresquet per a la bona gent -diu i em pica l'ullet rere aquestes ullerotes passades de moda, tan setanteres.
Així sé que parlo amb el fantasma de Salvador Espriu, castigat a fer de cambrer després de mort en un restaurant merdós de la costa catalana. Si hagués esmentat la pell de brau ja hauria sigut l'hòstia, però massa groller, diria jo. Els fantasmes són patètics però mai grollers.
-Tereseta que baixava les escales! -li crido jo, a veure què passa.
Ell es tomba lleugerament però sense arribar a mirar-me, acotant el cap i mostrant un clatell net.
-Una mala versió del Metzengerstein del Poe -mormola el fantasma de l'Espriu, com per a sí mateix, ignorant-me de forma ofensiva.


-3-
Quan arribo a casa i mentre em despullo li dic a la dona:
-Avui m'he fotut una paella en un xiringuito de platja. I no diries mai qui m'ha fet de cambrer. En Salvador Espriu (sense esperar la pregunta).
Ella pregunta un minut més tard:
-El fantasma de Salvador Espriu?
-Els fantasmes no existeixen.

Video-fascicle: Expressa't


Dedicat als qui creuen que la lluita de classes ja no cal.
Si ja no cal, deu ser perquè creieu que heu guanyat vosaltres, però això no invalida la guerra.



Que no es digui que no respecto els drets:

dilluns, 29 d’agost de 2011

35. Lesbianes que no són lesbianes (i no tots els gais són gais)


Hi ha homes que busquen, homes que troben i trobadors

No sempre que dius una cosa el teu interlocutor entén aquesta cosa. No sempre sabem què ens volen explicar darrera una anècdota, o dins d'una banalitat quotidiana. De quina il·lusió deuria voler parlar l'Artur Mas? Quin és el significat real dels acudits i de les frases fetes?
-Avui és un dia horrible -diu tot entresuat el meu veí, a l'ascensor.
-Sí, fa una calor espantosa.
-Em referia a què m'ha abandonat la Mari.
-Podria ser pitjor: si enlloc de fer calor fes fred, ara estar-se sol al pis seria espantós.
Imagina quan et poses a escriure: les possibilitats tan altes que hi ha de ser mal interpretat o terriblement pitjor: no-interpretat. Les paràboles de Jesucrist no són massa clares, i no sabria dir quin és el tema de l'Ulisses de Joyce. La paràbola del fill pròdig vol dir realment allò que diu el capellà del poble? I si vulgués dir que el fill pròdig és un barrut però que té la capacitat de tocar-li la fibra al pare, i entendrir-lo per a tornar a ser el fill mimat? I si Jesucrist s'hagués permès una parabòla irònica o sarcàstica sobre les febleses humanes? De veritat no tenia sentit de l'humor, el de Natzaret?

No recordo qui diu que totes les novel·les són novel·les d'amor, encara que no ho sabem veure al primer cop d'ull: amor per algú o per alguna idea, objecte o passió. Quina és la història d'amor que hi ha a l'Odissea? La de Penèlope per Ulisses o la d'Ulisses per sí mateix? Kakfa llegia fragments de les seves novel·les al seu amic Max Brod, i Brod explica que Kafka es partia de riure quan llegia -posem per exemple El castell-, mentre que al seu oient se li glaçava la sang a les venes davant del panorama desolador i angoixant. No serà que no hem entès Kafka, i que tan sols volia fer literatura d'humor? Harold Bloom diu que la major part de la literatura posterior a Shakespeare és un comentari de Shakespeare. Però: és això el pretenien els autors-comentadors de Shakespeare?

Redacto, esborro i torno a redactar. La novel·la que escric conté una certa història d'amor. Un amor que, si es concretés en la carn -un esdeveniment que no passarà- seria un amor homosexual (ja sé que no n'havia dit res fins ara), i aquesta qüestió em fa por de no saber-la explicar bé. En aquesta qüestió, el llenguatge és ple de paranys. Començant perquè la paraula homosexual em sona fatal: llarga i tècnica. Massa llarga i massa tècnica. Com auriculars estereofònics. Però gai tampoc no m'agrada, com no m'agrada lesbiana.

No sé què caldria fer per a evitar les confusions. Potser deixar de banda els tòpics i les frases fetes, procurar ser precís i no recórrer a fórmules d'ús quotidià, que són plenes de trampes. No és indubtablement cert que a la Safo de Lesbos li agradessin les dones: hi ha qui ho nega en nom d'etimologies i d'hipòtesis fonamentades. Parlant de veritat, les lesbianes són les habitants de l'illa de Lesbos de sexe femení, amb independència dels seus gustos sexuals. Fins i tot una gata que visqui a Lesbos és una gata lesbiana. I de la mateixa manera sí que hi ha homes lesbians: són els marits, fills o pares de les lesbianes. Lesbià i lesbiana és tot aquell que visqui i treballi a Lesbos, com diria el vell patriarca que es va fondre Banca Catalana i no va anar a la Model.

Per no dir ja què passa amb els gais: sembla que els francesos van aplicar-los el mot gay perquè deurien trobar que els homes a qui agraden els homes (parlem de sexe i no de fraternitat) eren més divertits, més de la gresca i sempre estaven alegres. Però què vols que et digui: al meu amic Miquel li agradem els homes i en canvi és un depressiu crònic a qui poques vegades he vist alegre. Sí que riu i es permet bromes de tant en tant, però en un sentit existencial és profundament pessimista. La pintura d'un gai com Francis Bacon no és precisament la pintura que faria un home alegre i ditxaratxero. Un assaig ben documentat (però inútil) diu que Adolf Hitler era gai, i ja em diràs si aquest home era gaire de la broma.

Tinc la impressió que parlem i escrivim una mica a la babalà, sense massa criteris. Pensem que ja ens entendrem, que ens sobreentendrem. Però diria que mai no ens entenem.

Me n'adono que no he dit res, o allò que he dit també és confús. Que segueixo sense saber com parlar de la relació d'amor entre els meus personatges sense fer servir termes borrosos o massa tècnics. De fet, volia tocar el tema de les paraules tramposes i ho volia fer a partir de democràcia. Un tecnicisme, de fet. En la nostra trista realitat, democràcia no és el govern del poble. Perquè el poble calla, atorga i vota un cop cada quatre anys. Però això no és governar: tan sols és refrendar els oligarques.

Video-fascicle: Parlar amb propietat

dilluns, 22 d’agost de 2011

34. Curs de dibuix per a escriptors de novel·les

De vegades sento que el meu personatge se'm desdibuixa, que el perdo. No recordo si duia bigotet només, o també unes patilles esmolades. No recordo bé si duia la clenxa a la dreta o a l'esquerra. I crec que tot això em passa perquè no l'he dibuixat prou bé abans de començar. L'he de redibuixar. Hi ha qui se'n fa una petita escultura per veure'l de totes bandes o -com díriem avui, en 3D.


Sempre es parla de la psicologia del personatge, com si això fos vital per al personatge, per a la novel·la i per al lector. Però què passa amb la resta? Intento elaborar un individu que apenes existeix: no hauria de començar per la seva aparença? Abans de saber si era tímid o impacient, em demano si era guapo, i a qui deuria assemblar-se.

Confio que els meu traços sense pensar em podrien donar pistes i faig un primer esbós. De seguida descobreixo que el rostre de Marín conté alguns trets que són meus, però li deixo. L'he fet més jove, això sí, i li he posat un bigotet perquè a les fotografies de l'època els homes -la classe d'homes com Martín Marín- duien un bigotet esmolat i ben retallat. No era una exclusiva dels falangistes: a l'altra banda també he trobat aquest bigotets de tiralínies que en Clark Gable va ajudar a promoure.

Faig dos o tres esboços més però n'estripo un que recorda l'Artur Mas. No seria desencertat (l'Artur té un deix falangista, també, dintre el seu discurs de pàtries i il·lusions). Però necessito tenir una certa empatia amb el meu personatge i si s'assemblés a en Mas l'avorriria deseguida.


Quan tinc el meu ninot se m'acut moure'l, fer-li fer alguna acció a veure què passa. Jugo a un joc estrany: fico Martín Marín dins d'un conte que no té res a veure amb ell ni amb la novel·la. És un conte que es titula  La corrupció de l'àngel. I llavors provo de fer un senzill storyboard (o sigui, unes vinyetes) amb Martín Marín ficat dins del conte.

La corrupció de l'àngel

L'àvia es va morir de matinada, i quan els de la funerària se la van haver endut ja era a punta de dia. Estava esgotat (anava a dir mort de son, però no em sembla prou encertat), de manera que em vaig gitar al seu llit, que era l'únic llit de la casa.

Quan duia una estona fent tombs pel jaç vaig començar a sentir aquell soroll, com un gemec, un lament menut. Vaig armar-me de valor i vaig encendre una espelma. Vaig recórrer les estances: lavabo buit, cuina buida. Però no era pas buida l'habitació dels mals endreços, podeu creure-ho.


-Però què collons hi fas, aquí? Qui ets?
-Sóc l'àngel de la guarda de la teva àvia -em va dir- Coi, m'he quedat sense feina, estic al puto atur. Si la burocràcia celestial funcionés bé m'haurien assignat un nou individu per guardar-lo del mal... però estan de retallades pressupostàries i han suprimit els interins: m'han deixat penjat. Es deuen haver fos la pasta amb la visita del Ratzinger a Madrid... merda de catòlics malgastadors!


-Tranquil -li dic- Ho resoldrem. Aquest paio amb ales està tan sol com jo sobre el planeta. Ho reconec de seguida. Potser, vès per on, he trobat un company de farra. És clar que, si és un àngel, primer li hauré de fer un bon entrenament perquè s'habituï al meu ritme i estil de vida.



Video-fascicle: Dibuixa un personatge en cinquanta-set segons

dimarts, 16 d’agost de 2011

33. Aprendre de lletra


Contra la il·lusió de l'escriptor autodidacta es van inventar les escoles d'escriptura, que són l'evolució conceptual dels vells tallers d'escriptura dels 90, generalment conduïts per gent de procedència argentina. Finalment -tal com van fer els psiquiatres- també els intel·lectuals nostrats van voler reaccionar contra la ingerència estrangera, i van muntar els seus propis xiringuitos.

L'escriptor neix o es fa? Com passa amb totes les coses de l'art, durant segles es va pensar que l'escriptor naixia. Després es va tendir a creure que naixia i es feia en proporcions variables. I finalment hom pensa que l'escriptor es fa o es va fent, i que necessita la col·laboració dels altres en el procés de fer-se. En psicopedagogia, aquesta línia de pensament rep el nom de constructivisme.

Néixer escriptor (creure que hom ha nascut escriptor) i no treballar-ho una mica dóna exemples molt visibles als blogs, que en són un testimoni excepcional: en molts casos, hom ni tan sols no es molesta en mirar-se la sintaxi. De vegades ni tan sols l'ortografia. I no diguem ja coses menudes com la normativa que afecta les preposicions. Hom deu creure que, havent estat tocat per la divina inspiració, no li calen més coneixements ni normes (els catalans som molt anarquistes, ja se sap). Alguns autors dels blogs publiquen llibres, però això no ens ha d'enganyar: no vol dir sinó que hi ha hagut, en l'entremig, un corrector competent. En aquesta actitud hi ha un residu d'aquell entranyable puix és català, Déu li do gràcia, que quan hom se l'aplica a sí mateix dóna aquests resultats tan lamentables.

Per tant diria que sí, que cal una mica de col·laboració i d'ajuda.

Demanar ajuda vol dir admetre les febleses pròpies, conviure-hi i tenir la humilitat justa per a acceptar que si jo fos el primer home del món, probablement no hauria inventat la roda. La qüestió potser seria: a qui li demano ajuda?

Quan em vaig proposar escriure una novel·la políciaca, negra, d'intriga o de lladres i serenos em vaig fer aquesta pregunta. Una pregunta que es va fer més aguda quan vaig tenir la (mala) idea de voler situar-la en els primers anys de la postguerra espanyola (i ja em diràs tu perquè).

En aquell instant se'm va acudir demanar ajuda a quatre persones que tinc en bona estima pel què fa a aquestes qüestions: L'Antonio Muñoz Molina, per haver escrit Beltenebros. El gran Jorge Semprún, per Netchaiev ha vuelto, en Manuel Rivas per El lápiz del carpintero i segurament sobretot en Juan Marsé per una novel·la policial i petita com Ronda del Guinardó. Pensava que els anys de la postguerra havien de ser tan sols una atmosfera, i tots ells em dibuixen l'atmosfera de la postguerra.

Jo diria que aquest és el claustre de professors que m'acompanya en aquesta aventura de fer-me i de fer. Això sí, cal advertir que llegir és una acció terriblement lenta i avorrida, tal com es demostra en aquests escassos tres minuts de video didàctic.


Video-fascicle: Llegir és lent, avorrit i fatigós


dijous, 11 d’agost de 2011

32. No només escriure (London calling?)

L'estiu es fa llarg perquè el sol s'està moltes hores innecessàries dalt de tot. Tarda en caure, emprenya i només serveix per a engruixir el calaix del botiguer que, en zona turística, ha plantat el seu xiringuito. Un ximplet, un anglès i un alemany juguem a la ruleta del càncer dèrmic en una platja qualsevol.

Ahir van treure dos ofegats d'aquí mateix, però em va fer mandra recollir la tovallola i els trastos arenosos. Avui només un, un bàrbar del nord: jo diria que anava ple de gintònics barats. Deu ser que la tònica té més pes específic que l'aigua marina.

Ahir a la tele deien: Londres crema, i un paio d'un blog va penjar un cançó de The Clash per a il·lustrar que Londres crema. Jo diria que això dels blogs cada cop patina més. Hi ha qui no sap on viu, o no sap respondre al temps on viu. Ja s'ho faran, potser quan els fotin a l'atur i sense subsidi diran: hòstia, la cosa també anava per mi mentre jo comentava uns versos de Gil de Biedma.

No ho entenc: la lletra diu London calling, i no pas London is burning. En Manuel Delgado -l'antropòleg de capçalera- diu que això seguirà passant en qualsevol banda d'Europa i en qualsevol moment. Diria que en Felip Puig haurà de convocar moltes places dels Gossos d'Esquadra i haurà de tustar el mentó altiu de l'Artur perquè li doni més quartos, amb concert de Bach o sense.


Què fa l'escriptor de novel·les durant l'estiu? Només escriu? Aprofita que l'han alliberat de la feina que li impedeix escriure més? Què coi deu fer l'home tancat a casa que vol escriure una novel·la?

Video-fascicle: Viu també durant l'estiu, les llargues tardes



31. Sentir veus


Posat a escriure en prosa, arriba el moment en què, tard o d'hora cal escriure diàlegs. No és tan sols una qüestió de ritme (diàleg, descripció i narració se suposa que li donen un equilibri musical al text): el diàleg fa més present els personatges que cap altra estratègia. És la veu allò que transcrivim. Una veu humana.

La veu humana té timbre, to, inflexions, accent, pauses i manies que la fan personal i única. Si ens truca algú amb qui fa deu o vint anys que no parlem, un mecanisme de la memòria ens permet identificar-lo: cada veu és tan única com la petjada del dit o l'ADN. La naturalesa és estranyament capriciosa.

Reproduir una veu i que sembli una veu humana és terriblement difícil: cal evitar que s'assembli a la veu del narrador i a la veu de l'autor. De manera que infinites novel·les patinen quan entren els diàlegs. Sonen artificials o artificiosos, redundants, estúpids. Quan parlem ho fem de forma hiperbòlica, no acabem la frase i la frase és plena de sobreentesos. Es fa molt complicat traspassar tot això al text escrit, i més encara si prtén ser literari.

Jo diria que una veu com aquesta és una sonora relliscada:
-Vols dir la Cristina Sánchez Amat, la difunta esposa del senyor Rosenthal. ¿La vares conèixer? ¿Vares arribar a tractar-la mai personalment?
Però no obstant, està editada a Empúries Narrativa.

Aquesta ja m'agrada més, tot i que la veig improbable a la realitat:
-La meva llavor és massa basta, sempre m'ixen mascles; sans i forts com vulguis, però nois. Potser me l'hauria d'endolcir amb mel abans d'acaçar la dona.
(Que també està editada, però en aquest cas a La Magrana).

Per a trobar diàlegs i veus creïbles és millor el teatre que no la novel·la, i els motius deuen ser evidents. M'agraden els diàlegs de David Mamet (posem a La màquina d'aigua), i encara més els de Harold Pinter. A L'amant són quasi perfectes. Potser ni Pinter ni Mamet no existirien (lietràriament) sense Beckett, però parlar de genis ja em provoca un respecte excessiu.

Aquest d'aquí no és ni de Pinter ni de Beckett ni de Mamet, però ja sona mig bé:
-Dius que és d'hora? Això vol dir que tenim temps de fer...
-De temps sí que en tenim, però hauries de... reconeix que ets home d'un sol...
-D'un sol abordatge, diuen els francesos, tens raó, quina merda, no?
Com es construeix una veu? No deu haver-hi cap més remei que posar-se a la veu d'un altre i provar de ser l'altre. Un exercici més aprop del teatre que de la novel·la, i que la psiquiatria qualificaria d'esquizofrènic, és clar. Però algú coneix un escriptor que no sigui un neuròtic, pel cap baix?

Video-fascicle 31: Trobar la veu del personatge

dimarts, 2 d’agost de 2011

30. Construir Martín Marín

Ara farà un any que tenia un personatge en funcions de protagonista: un jove falangista extremeny que arriba a Barcelona el 1941 per  fer-se càrrec d'un sots-comissariat de policia. En aquell temps, una de les principals funcions dels funcionaris era rastrejar i depurar els funcionaris anteriors. Aquesta tasca ha de dur el meu protagonista a conèixer el seu antecessor en el càrrec, un policia republicà que el 41 es podreix al camp de presoners de la plaça de braus de Tarragona.

Per a donar-li entitat al meu personatge, em calia un nom abans que res. Abans que una biografia, abans que una psicologia. Primer fou el verb: ho explica la Bíblia, i té més raó que un sant. Sense nom no hi ha res.

Per aquells dies d'ara fa un any llegia llibres sobre la post-guerra i anava prenent notes. Així és com em vaig trobar un treball didàctic, sintètic i alhora exhaustiu: Història del franquisme a Catalunya (2006). L'autor és en Martí Marín Corbera, que fou responsable (adjunt) d'un vice-rectorat de la UAB fins el 2008, quan va dimitir per motius ètics.
El meu nom és Martí Marín Corbera i, fins fa poca estona, era Adjunt del Vicerector d’Estudiants i de Cultura per a Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arran dels esdeveniments que van tenir lloc la tarda-vespre del dimarts dia 4 de març de 2008 he decidit presentar la meva dimissió al Vicerector que va nomenar-me per al càrrec. El motiu és el meu desacord amb la decisió presa pel Rector –amb els suports que fossin- d’encarregar als Mossos d’Esquadra el desallotjament dels espais de l’edifici B de la Facultat de Filosofia i Lletres que estaven ocupats per un grup d’estudiants mobilitzats per la convocatòria de vaga contra el procés de Bolonya, la LOU i el Reial Decret d’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris.
El fet que jo no comparteixi bona part dels continguts i de la forma de la protesta dels/de les estudiants –per motius massa llargs i completament improcedents d’explicar aquí- no implica que hagi d’estar d’acord amb el mètode utilitzat per a desactivar-la. Com a testimoni directe dels fets no puc sinó pensar que l’única forma d’evitar les empentes, els cops de porra, els contusionats i tota la resta de situacions que vaig poder contemplar era no demanar l’actuació policial i assumir, si calia, seguir negociant hores i hores: per absurda que pogués semblar la situació a qui fos –inclòs a mi mateix. Ser conseqüent amb aquesta convicció implica necessàriament dimitir.
Reconec que convertir el professor d'Història dimissionari en un falangista és quasi una putada, però alhora és una ironia que qualsevol apreciaria amb un somriure. Qualsevol? Jo diria que -en el lloc de Marín- hauria de resultar divertit. Però no sóc al seu lloc, i no ho sé. De manera que, per si de cas, li demano disculpes -en cas que siguin necessàries.

Penso que la similitud fonètica i gràfica del nom i el cognom em va captivar, i vaig pensar més o menys conscientment en el Jean Valjean de Les Misérables (perdoneu-me la sobèrbia). De manera que no hi té res a veure en Martin Amis, tal com suggeria un comentari recent:
Quan veig Martín Marín penso en el Martin Amis, quan veig Albuquerque penso en Albacete, quan són vacances no tinc ganes d'escriure i quan tinc ganes d'escriure no són vacances. Mentrestant, tinc insomni i els mosquits em mosseguen. I cada vegada em sembla més difícil escriure una novel·la.
Doncs sí (o doncs no): escriure una novel·la és complicat i complexe. Cada detall i cada qüestió ho tornen dir: aquí no ho ha res fàcil ni gratuït ni senzill.

I això si el professor Martí Marín Corbera no em posa una demanda. Perquè llavors la qüestió seria definitivament molt complicada. Amén, alea iacta est.

Video-fascicle 30: Arquitectura de la novel·la

divendres, 29 de juliol de 2011

29. Les petjades de l'home-fantasma


Caminar pels escenaris, amb els peus damunt les velles pedres. I alhora tancar els ulls, buscar els ressons, les olors amagades, les ombres que fugen. Les ombres que s'han enganxat al temps. Els fantasmes que ens envolten.


He buscat les passes de Martín Marín pels carrerons de Cáceres. A la ciutat extremenya li pesa el passat i li cau al damunt un sol implacable, duríssim, com si l'estrella que l'escalfa no fos el Sol sinó un astre enorme. Volia caminar per la franja estreta que separa el somni de la vigília i trobar allà el meu personatge. Allò que d'ell vull saber no consta en cap arxiu: Marín té la consistència del somni, el pes d'una bubota. Partides de naixement i documents només donen un pàl·lida notícia de l'home amuntegat entre folis.


Martín Marín va perseguir un fantasma i això li va valdre el menyspreu i possiblement la desgràcia. És aquest home caigut el qui vull trobar. Vora el final de la vida, Marín li explica a un conegut que yo estuve en el otro lado, en el lado de allá, y no se si he vuelto o sigo allí, mierda. És justament aquest indret mental el to de la novel·la.

A Extremadura hi he dut poques lectures: no m'interessava gaire que el temps se n'anés llegint. Un llibrot gruixut d'un tal John Connolly (Els turmentats, 2006, Bromera butxaca), autor de literatura negra on s'hi escola el gènere fantàstic. Connolly inclou fantasmes i aparicions a la trama, i ho fa amb facilitat i fluïdesa. Diuen els entesos que és un deixeble de Hammet i del hard-boiled. No ho sé, perquè no hi entenc. En tot cas, el protagonista és un tipus inestable i turmentat que conviu amb espectres, que els tem i l'atreuen.

A la Concatedral de Santa María hi ha aquell silenci màgic de les parets, les columnes i els vitralls gòtics. Mai no sabrem si Déu és allí dins -ni tan sols si és enlloc. Però els homes que feien catedrals van fer una cosa millor que lloar Déu. De manera que dins de Santa María hom arriba a la qüestió definitiva: si Déu no existeix, caldrà inventar-lo.


Marín es va casar en aquesta catedral i deuria venir-hi sovint. Un falangista que es volia fer un lloc al sol del règim havia d'anar per força a missa. M'assec i després m'agenollo. Darrera meu hi ha la tomba de marbre d'un Grande de España. Després, als racons de la sagristia convertida en museu, trobo els espectres que ronden els carrerons de Cáceres quan el sol es pòn.

A les quatre de la tarda la Plaza Mayor bull a trenta-nou graus. A les onze de la nit són trenta.


Video-fascicle 29: Aprèn a confondre el real i el fantàstic a
Los Barruecos (Malpartida de Cáceres)

dilluns, 18 de juliol de 2011

28. El llit de la segona vegada


Les dificultats de la segona vegada podrien ser més greus i més intenses que les dificultats de la primera. Els primers cops tenen mites, literatura i llegendes. En canvi, costa molt trobar qui parla del segon. La primera vegada, endut per la passió, l'impuls foll, el desig desbocat o els efluvis d'alguna substància coadjuvant acaben per resoldre's, generalment, com els focs d'artifici. Amb més o menys espetecs, sempre queden bé. Com una festa major de poble.

Però què passa la segona vegada? Cal enfrontar-se de nou a una mirada que ja és coneguda, que em mira i sap més coses de mi, que em diu que ja no tinc misteri ni enigma. Que em coneix. No és una festa major: és una entrevista de feina. Anem a parlar d'altres coses: no hi haurà cerveses ni piruetes, ara cal dir què vals. I molt pitjor encara: et cal demostrar que la passió no es va fondre en aquell esclat matusser però tendre.

Vet aquí la pàgina dos.

Em fa una mica de temor. I deu ser per això que només sóc capaç d'esboçar-la, superficial. Com si vulgués prometre coses futures, insinuar. Com si vulgués dir que vull justificar aquella pàgina u que de sobte em semba remota, antiquíssima, perduda.


Pàgina 2
Martín Marín no va tornar al seu poble natal fins el 1972, quan tenia els seixanta fets de llarg. A Villanueva de la Serena hi va viure potser un parell d'anys, rellogat a casa d'un cosí. Tornava vidu i amb dolors a les articulacions. I amb una afició desmesurada pels jocs d'atzar i el vi barat dels colmados on l'hi venien a doll. Després se'n va anar a Alburquerque, on va morir el 1978. Allà va comprar-se una petita caseta als afores, que té una mica d'hort i un tancat per si hi poses gallines. Però no se sap si mai va plantar res, ni si hi va tenir bèsties. Apenes si el veien mai pel carrer o als esdeveniments del poble. Ni a Villanueva ni a Alburquerque no va tenir vida social.
Un dels pocs qui va relacionar-se amb ell (Pedro F.), explica que Marín mai no havia estat loquaç ni gaire de sortir, però que en tornar de Barcelona semblava un espectre, un ànima en pena. Absent, distant, sempre tancat a casa. 
Les autoritats locals li van facilitar alguns favors, fins que es va saber que Marín havia estat expulsat de la policia. Llavors es va acabar tot.
Pedro F. explica una de les poques vegades que Marín s'havia sincerat amb ell. És un diàleg críptic:
-Me pasé al otro lado.
-Al otro lado? Coño! Con los rojos? No me creo que te hayas hecho comunista, joder. No me lo creo ni harto de ese jodido vino que te metes.
-No, no. Al otro lado. Al lado de allá, al otro lado. Estuve allá, hostias, y no sé si he vuelto o todavía sigo allá, mierda, no lo sé.
*   *   *
Alburquerque, Villanueva de la Serena. La Ruta de la Plata, la Ruta Quetzal. A Raya. He resseguit aquest camí crepuscular de Marín i he estat en aquella casa dels afores d'Alburquerque, des d'on al vespre la silueta del Castillo de Luna projecta una ombra terrible, amenaçadora. Els antics arquitectes del castell van construir una mena de laberint estret a l'entrada de la fortalesa. Un camí que dibuixa estranyes ziga-zagues fins que no arriba a la portalada. 
La primera impressió -ingènua- és que l'arquitecte tenia debilitats arabesques. Però es tracta d'una senzilla i efectiva estratègia defensiva i assassina: l'enemic ha d'entrar en filera índia fent un llarg passeig sinuós que el fa molt vulnerable: el final del laberint no és mai la porta, sinó la mort. Des dels merlets, els guardians podien exterminar còmodament els assaltants. Sembla un video-joc on les vides humanes perden el joc.
Alburquerque, a tocar de la frontera portuguesa, fou dominada per espanyols i portuguesos successivament: homes de les dues bandes de la frontera van morir a la trampa arquitectònica. De manera que, inevitablement, també els constructors van trobar la mort al laberint, tant si foren lusos com espanyols. 
M'assec al portal de la casa on Marín va passar els darrers temps de la vida. És una tarda d'estiu, hi ha un silenci mineral. El sol baixarà aviat i encara no sé on trobaré un llit per dormir. Alguna cosa terrible va passar entre l'arribada de Martín a Barcelona (jove i ardit, disposat a ser un bon sots-comissari de policia, i possiblement ple d'ambicions) i aquest darrer episodi a la solitària caseta sota el castell. Me n'adono que avanço en direcció a Marín fent una enorme circumval·lació. A la plaça major d'Alburquerque hi ha una capella medieval convertida en restaurant de dia i bar de nit, però dubto que s'hi pugui dormir. Em commou que l'església convertida en taverna dugui el nom de Santa María de la Soledad.
Potser sóc covard i no goso. Potser jo també sóc un d'aquells soldadets (no importaria gaire ser espanyol o portuguès), llençat a l'assalt, caigut al laberint, sense cap esperança d'atènyer la porta, de conquerir la fortalesa, de raptar la princesa.
___________________________________________________
NOTA: El qui signa el blog on ets es pren uns dies. No sabria dir si el repòs és merescut o no. Provarà de no ser absent del tot durant aquest temps, però en tot cas no penjarà noves entrades fins a final de mes. A continuació, i quan torni, amb aquells comentaris que trobi elaborarà la pàgina 3.

Video fascicle: En construcció

divendres, 15 de juliol de 2011

27. Des-virgo

Aquest apunt mereix dues notes prèvies:
1- Està construït a partir dels comentaris rebut a l'apunt anterior (Virgo). És una prova més en la intenció de crear una literatura pròpia dels blogs.
2- És molt extens (no m'esperava rebre textos tan llargs). De manera que el deixo aquí per llegir a poc a poc, durant els dies que resten fins al dilluns 18.


Estimat amic,

Aquesta tarda ha caigut un aiguat dels bons. I et vols creure que la primera gota de pluja de totes no m'ha caigut enmig del cap? Ja saps que em vaig quedar ben calb, de manera que la sensibilitat és literal. He sentit la gota amb una precisió absoluta, rotunda i sonora: aquell "clap"! He mirat a dreta i a esquerra i sí, en efecte: la meva gota era la primera de totes les gotes d'aquesta gran pluja.

He corregut cap a casa, sobtadament inspirat. Meravellat pel present que m'havia fet la mare natura, he engegat l'ordinador i m'he posat a escriure la primera pàgina. Sí! He desvirgat la pantalla!

(Intro, enviar missatge, surt, apaga). Bona nit.

-Sí, vaig llegir la teva pantalla -em diu un vespre mentre fem una cervesa a la Plaça del Bonsuccés- La pàgina 1 imposa. I així a l'engròs encara més. Ens trobem a la primera frase que es trobarà el lector. És una bona frase? Hi ha un mite al voltant de les primeres frases? La llegeixo: "El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí.". No sabria dir si és bona o no, en tot cas, en un tres si no res situa: gener de 1941, un matí fred, Barcelona. Gairebé ens podem imaginar l'aspecte de Marín, tan sols per la paraula falangista lligada a 1941.

El meu amic s'entreté a donar-li foc a una dona estrangera que passava. Just en aquest instant, la cambrera del local serveix un batut de llet amb menta darrera meu i deixa caure:

-No se l'estimava però decideix casar-s'hi per comparir la vida amb ella? No l'entenc, el Martín! I per què la dona era fràgil?

Tot just després el meu amic (que no ha sentit la veu d'ella), reprèn el fil:

-D'allò que passa més endavant, al 1999, m'agrada que el futur serveixi per seguir mostrant-nos el personatge. Ens pensem que anem a una altra cosa (el recurs dels tres asteriscs potser ni caldria) però no, el fet que ens situem a 1999 és tan sols anecdòtic perquè seguim parlant de Marín, i de 1941, i del pas del temps que res no ha canviat.

Em quedo pensarós. Bado mirant els veïns de les taules. I per això em topo una mirada que busca la meva:

-Me l'he llegit i rellegit i no hi trobo res a criticar, ni a dir -diu de sobte una senyora de la taula del costat, que fa un te amb llimona- El que no sé és si algú que no hagi seguit l'elaboració a partir del bloc pot seguir el fil conductor de tot plegat en un espai tant petit. Però com que no sóc literat ni crític en literatura no hi puc dir res.

-Cáceres? -s'hi afegeix un home a la cinquantena que llegeix un inesperat Gara, dues taules més enllà- Caceres es una de les poques ciutats d'Espanya on no he estat, però es aprop de Portugal, on sí que hi he estat i a l'estiu la calor és xafogosa. Al ser una ciutat fronterera, els de Caceres anaven bastant a Portugal, per ells era el que per nosaltres és Andorra. Potser un policia tindria que ser més de Galicia o d'Andalucia, però de Cáceres també. Crec que actualment, per gent de Caceres que conec, ja no son una ciutat tant religiosa o severa. M'agrada més el tros de Barcelona que el de Cáceres. Com en Galderich, no trobo més defectes.

L'home fa una pausa, beu un glop de cervesa negra (artesanal).

-Si totes les pàgines tenen aquesta longitud amb una vintena hauràs enllestit la novel·la. (Nov pausa, un altre glop, més curt- Recordo el nostre pas per Càceres. Veníem de fer nit al cor del Monfragüe, a tocar el Tajo embassat. Nit de peixar a una guineu famolenca i descarada, i de cérvoles refregant els musells humits a la furgoneta; cosa que, per sort, no feien els mascles banyuts. (Pausa, li fa una moixaina al gosset que té assegut entre els peus). Recordo una ciutat roent. Recordo ben poc -més aviat res- de la Catedral i bastant de l'harmònica Plaza Mayor. Les cigonyes als campanars de la part vella, blasons llaurats en pedra daurada..., calor davant la Casa del Sol i una fresca plaent a l'aljub àrab. Encara recordo l' impropi dinar: uns deliciosos i energètics cochifritos.

Quan marxem, una parella d'uns trenta (tres taules més enllà) em an un senyal perquè m'atansi. Ella encaputxa un bolígraf i arrenca una quartilla de la llibreta que té a la falda.

-Té -em diu- Llegeix-ho quan siguis a casa.

I així ho faig.

"Arribo a Càceres al migdia. És preferible fer les coses amb temps i sense presses. A l’oficina municipal de turisme demano per la calle Ancha i el parador nacional (tinc un plànol de la ciutat, però mai m’he sabut moure pels carrers de traçat irracional de les ciutats velles).Siga recto hasta la plaza de San Mateo, gire a la derecha y lo encontrará a mano izquierda. Comprovo que la reserva estigui feta i amb el nom correcte. ¿El señor quiere que le subamos la maleta? Nego amb el cap i contesto amb un 'Gracias' potser massa sec. M’he de controlar i ser més empàtic. Pujo a l’habitació i deixo les coses preparades. Tinc gana, però no em ve de gust menjar en el mateix parador. Tant la decoració com el servei d’aquests llocs són massa afectats i em posen dels nervis. Dino al restaurant Aldana, al carrer Orellana, darrera de l’església de San Mateo. És un lloc més tranquil. Faig temps.

El subjecte arriba a Càceres a l’hora prevista. L’he esperat, com em van dir, a la plaça de Santa María, a la sortida de la catedral, on no sé que hi deu haver anat a fer. Tampoc és de la meva incumbència. Camina lentament, observant els edificis com si esperés que li diguin res, amb l’aire crèdul de qui creu que les pedres parlen i que n’entén el murmuri del temps. Travessa el carreró estret que uneix la plaça de la catedral amb la de San Jorge. Després d’encantar-se amb els edificis, acaba assegut a les escales de San Francisco Javier bevent cervesa amb uns penjats que utilitzen les velles pedres urbanes amb tanta familiaritat domèstica com d’altres les veneren. Segurament per l’efecte de l’alcohol, després d’abandonar aquells desvagats (que buscaran un altre lloc on posar el cul) continua caminant amb la mateixa parsimònia d’abans, però ara sembla més pensatiu. Ha deixat de sentir interès pels monuments de postal. Em maten aquests individus que s’ho prenen tot amb tanta calma. I em mata la calor d’aquests llocs on ni la primavera es mostra benèvola."

Estic neguitós perquè no sé com processar tot això. I quan engego el contestador del telèfon, sento una veu amable però desconeguda:

-En Martín Marín, òbviament no havia anat a Barcelona per ser un subaltern, sinó per a fins més foscos. El seu avi va ser el primer ajudant de l'Isaac Peral en la construcció del seu famós submarí a Cartagena. En Marín, igual que son avi, va estudiar enginyeria nàutica i de passada, en un acte de rebel·lia, va ser dels primers militants de la Falange a Extremadura, en oposició al seu pare, socialista i republicà. Poc després de l'alçament, el nostre protagonista es va passar al bàndol nacional, al servei del General Juan Yagüe. En Marín coneixia perfectament les dues províncies extremenyes, havia acompanyat al seu pare, que era topògraf, com ajudant i gracies a ell la repressió del general sorià va ser molt més eficaç. Un fet clau va passar quan capturaren al pare d'en Marín, en provar de fugir cap a Portugal. En un descampat a la llum d'un fanal de carburo, prop d'Olivenza, estaven el general Yagüe i el seu segon en Castejón. Aquest li dóna una pistola al Martín. I el Yagüe brama:
-Marín, mata a este rojo asqueroso, por José Antonio y por España...
El nostre protagonista prem el gallet i mata al seu pare d'un certer tret al pit.
Acabada la guerra i després de casar-se, en Marín es trasllada a Barcelona apart per fer de sots-comisari, va en missió secreta de part del Ministerio de Marina. Segons sembla, en Narcís Monturiol desenvolupà un sistema de propulsió anaeròbica avançada que no arribà a provar, capaç de mantenir un submarí sota l'aigua durant mesos i mesos, i molt més eficaç que la desenvolupada en l'Ictíneo II. Havien descobert on és guardava l'arxiu amb tots els plànols i croquis del genial figuerenc. En Martín, amb companyia d'un subordinat, entren en el despatx on hi ha amagats els papers i maten a l'ancià enginyer que els guardava. Buiden l'arxivador de tots els papers. Aprofitant un moment de distracció, el Marín mata al seu ajudant en el replà del pis i desapareix.
En Martín Marín el trobem hores després en l'hotel Ritz, en una habitació luxosa, amb els papers. Truquen a la porta. Són dos oficials de les SS de paisà. Els hi fa entrega dels papers a canvi de calés i s'ofereix a desenvolupar el sistema pels alemanys. Tres dies després els oficials de les SS i en Marín salpen en una barca a Castelldefels i pugen en un submarí de la de la U-Bootswaffe alemanya que els està esperant mar endins. Van a la base secreta que tenen els militars alemanys a les costes del Garraf. El seu nom en clau, Virgo. No deixa tenir un punt de mofa el nom. Virgo li diuen per estar assentada la base en un país neutral durant la Segona Guerra Mundial i que no desperta sospites al ser un lloc innocent i virginal.
Fins el juny del 1944 en Martín Marín i el seu equip investiguen i aconsegueixen fabricar un prototip i un submarí totalment operatiu. Malauradament les tornes de la guerra han canviat. La base s'omple de nazis refugiats de totes bandes: molts alts oficials de l'exercit alemany, científics que han experimentat en els camps de concentració i tota la plana major de les SS que ha pogut escapar. En l'abril de 1945 abandonen les instal·lacions i fan volar pels aires la base secreta. Tota una flota de U-Boote van al seu pròxim destí: L'Argentina. Després d'una reunió secreta a Península Valdés, els alts estaments nazis decideixen partir-se en dos grups. El grup d'en Marín es dirigeix a l'Antàrtica on hi ha una de les dues bases supersecretes. L'any 1947 els americans envien l'armada al Pol Sud per acabar amb la base nazi. Capturen en Marín i se l'enduen als Estats Units. Treballa molt poc amb els americans, ha estat experimentant amb un combustible radioactiu i té un càncer que no és pot guarir. Abans de morir, li dóna a un oficial de la CIA una carta.
Principis dels anys 50. Wilson Herrera, porto-riqueny i membre de la CIA, aterra a Espanya per començar els preparatius per construir les bases americanes a l'Espanya franquista. Però també té una altra missió. Es trasllada a Cáceres per donar la carta de l'oficial Marín a la seva esposa, la María Rosa. Després d'unes quantes investigacions aconsegueix trobar-la, té una filla de 11 anys. La carta que li entrega en Wilson és una disculpa pels anys que ha tingut d'estat sola sense cap noticia d'ell i li diu que ho va fer en venjança, per obligar-li el general Yagüe a matar el seu pare, apart d'explicar tota la seva experiència vital des de la seva fugida de Barcelona. Li dóna també un conte corrent on hi té els calés a nom seu en un banc suís, fruit de la seva col·laboració amb els alemanys. L'oficial de la CIA s'enamora de l'extremenya i s'hi casa. Viuran a la nova base americana a Torrejon de Ardoz. 10 anys després, en Wilson és enviat a la base aèria de Morón de la Frontera. Quan es jubila, amb la María Rosa, van a viure a Cáceres. Han tingut dos fills, tots dos han fet la carrera militar i viuen als Estats Units, la filla de la María Rosa i en Martín va estudiar enginyeria naval i viu al Panamà.


(Pausa. Es distingeix nítidament el so d'encendre una cigarreta i de remenar amb una cullereta en una tassa).


El so de timbals ressona en la plaça, la gent de la Womad fa proves de so a un grup de Burkina Faso. Hi ha molt poca gent i fa molta calor. En Lluís, cansat de les escales que ja no hi toca l'ombra, s'asseu en un banc al centre de la plaça a l'ombra d'un lledoner. Al cantó seu, hi ha senyor gran i morè


-Que calor hace - Trenca el gel en Lluís.
-Si, si, lo hace, pero me gusta els sonido de los tambores, me recuerda mi niñez en la Isla del Encanto - diu l'ancià.
-¿De dónde es usted, joven, como se llama?- pregunta
-Me llamo Lluís-
-¿Cómo?
-Luís, soy de Barcelona.
-Ah, Barcelona, le contaría a usted una historia que ocurrió, ya hace mucho tiempo...

Es fa tard i me'n vaig a dormir. Justament quan m'acabo de rentar les dents, truquen a la porta. Al veí se li acabat el sucre i es volia fer un cafè (descafeïnat) amb llet. Mentre busco li explico la situació. Badalla. I després deixa caure:

-Lluís, no hi ha manera possible de comentar una novel·la per la seva primera pàgina. Seria precipitat i injust. Fins que no escriguis cent pàgines més no penso comentar.

___________________________________________________________________

Els personatges de la terrassa diuen textos cedits per: Galderich, Girbén, Dolors, Allau, Eulàlia, Nahim, Aris i Enric.
A tots vosaltres, doncs un agraïment enorme per la feina que heu fet -i enmig de la calor del juliol!
Ara em tocarà a mi pensar i trobar la forma com aquests treballs poden començar a prendre cos dins la novel·la. O bé si la novel·la ja no ho és, i té més interès aquest experiment. En tot cas, això podria ser el principi d'un subgènere estrictament lligat al mitjà on s'està produint.


Video-fascicle: Demana consells i opinions
I segueix sobretot aquest consell: quan escriguis vés a la teva i no t'escoltis ningú





Bonus track: El sofriment de l'artista

dimecres, 13 de juliol de 2011

26. Virgo

Estimat amic,

Un dia t'hi has de llançar. Has de poder passar des del somni, la fantasia i el desig fins a la matèria. Al principi fou el verb, possiblement en condicional o subjuntiu. Però després del verb has de fer aquella acció que anomena el verb. No n'hi ha prou amb l'ensonyament de les imatges mentals, en planificar mentre fas la migdiada d'un migdia xafogós, a ciutat. T'has d'alçar, aprofitar l'instant en què bull la sang i la sents a les temples, trucant els teixits. Has de trencar el desig per la meitat i fer-ho, actuar.

Has de prendre el bolígraf i la llibreta. Has d'escriure la primera plana. Posar-li un número 1 al capdavall, banda dreta. Encercla'l. I després retorna al capdamunt, a l'angle superior esquerre. És aquest el lloc on pots escriure la lletra E. Així, en majúscula.

Pàgina 1 
El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí. Li van prometre un lloc de sots-comissari de policia a la ciutat que escollís, i Marín havia dit Barcelona. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.
L'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. Marín recorda una au jove, un esparver adolescent. 
No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz. 
Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. El gener de 1941 fou un mes inusualment humit. A Barcelona els hiverns són secs i adustos, i aquell gener, en canvi, plovia dia sí dia no. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. 
*          *          * 
Recordo perfectament la façana rigorosa i austera de Santa María, a Cáceres. Solemne, seriosa: hom diria que és la façana d'un castell o més encara: una façana inscrita en una enorme muralla infranquejable. La primavera del 1999 vaig creuar aquesta plaça de Santa María, que em quedava a l'esquerra, i vaig caminar fins un xic més enllà, passant pel pas estret sota la torre del Palacio de los Golfines. 
Vaig anar a seure a les escales ombrejades (moreres, xipresos i dos inesperats cedres) que ascendeixen fins a l'església de San Francisco Javier, d'un barroc elegant que diries minimalista -si penses en el conjunt del barroc espanyol. Així com la catedral és seca, medieval i castellana, San Francisco tendeix al venecià: dos campanars esbelts i encalats flanquegen una porta àmplia: un blanc lluminós tenyeix l'aire de la tarda quan el sol hi bat generosament. 
No és difícil intuir la ciutat de Cáceres en aquell temps, tot just després de la guerra. Ni com deurien ser les misses i les cerimònies a la catedral tan severa. Perquè encara avui la nau àmplia i fosca acull un litúrgia gairebé tridentina, ornada de símbols patriòtics, militars i pietosos a parts iguals. La imatge lacrimosa de la Immaculada, a l'esquerra de l'altar, és plena d'ofrenes als peus: banderes i pasquins d'una guerra inacabada, medalles a mèrits bèl·lics, signes de martiri, précs pel retorn de la moral i ex-vots que parlen de tragèdies infantils. La guerra no es va acabar pas el 1939, ni el 1975, ni ahir: aquesta és l'horrorosa impressió que transmet tot aquest dolor rabiós condensat als peus nus de la Marededéu. 
El llibre de registre tan sols anota un lacònic enlace de Martín Marín Montánchez y María Rosa Ruiz Trujillo, día 7 de enero de 1941. La cerimònia de l'enllaç cal imaginar-la esqüeta, desproveïda d'alegria. Els versicles justos del llibre, els advertiments més severs i una lleu menció distreta als bons auguris, que volen impel·lir els cònjuges a la fidelitat i sobretot a la procreació. 
Aquella tarda del 1999, assegut a les escales verticals de San Francisco, vaig compartir unes cerveses de litre amb uns joves que venien de Badajoz atrets per la imminèmcia del festival Womad. Però tot i això, no em podia treure del cap les imatges de la ciutat el 1941. I vaig arribar a veure Marín quan sortia, del bracet, acabat de mullerar. En cap instant no se'm va acudir res joiós. Pel que m'explicaven, els hiverns de Cáceres són duríssims. Fred intens, boira diària, el nas humit i la goteta del moc que rellisca pel llavi. I, a més a més, estic convençut que Marín no estimava aquella dona fràgil.

Video-fascicle 26: Comença a redactar





NOTA: Pots deixar comentaris com sempre o al correu. Amb tots ells es construirà el post següent.

dilluns, 11 de juliol de 2011

25. Mística del fracàs

He eixit de casa per anar a trobar al Grial i no l'he trobat. He suat pels camins que tresquen amunt, endimoniats, pel damunt de velles pedres de pissarra negra i esberlada. He trobat pistes, senyals, indicis: ara sé un xic més que abans, però allò que sé és estrictament la llista dels llocs on no trobaré el Calze. Ara penso que, en realitat, la Serra d'Escalze no hi té res a veure.

Somiava en escriure una novel·la i vaig pensar: el 2011 seria un bon any per a enllestir-la. Però fa set mesos que sóc al 2011 i què dec haver escrit de la meva novel·la? Vint-i-cinc o trenta pàgines (interlineat 1,5, cos de lletra 14, tipus Verdana). Potser ja seria hora de començar a admetre que he fracassat un cop més.

Els meus dos protagonistes agonitzen. Fracassen. Qui sap si em calia experimentar aquesta emoció tan intensa per a poder-la traslladar als meus personatges i escriure més de veritat. Qui sap si el millor que podem fer en aquesta vida no és fracassar, en cas que vulguem sortir-ne amb la impressió certa d'haver viscut i d'haver après. Alguna cosa.

Els nens i les nenes haurien d'aprendre aviat i bé això del fracàs. No fa massa em vaig trobar en un seminari per a mestres on es parlava de la incorporació de l'atzar a l'aula i al curriculum, i alhora del fracàs. No està gens malament, perquè si eduquem els  homes i les dones del futur cal que ho tinguem ben present.

Avui he sortit amb la càmera de nou (crec que aviat prescindiré del text al blog, i em limitaré a filmar i gravar pensaments en veu alta). No pensava en res que no fos en explicar el fracàs i el desastre. M'he buscat un paisatge impressionant, que em dibuixi ben petit i ben dispensable. He trobat el Gerdar de Sorpe, l'avetosa més enorme d'aquestes latituds. Allà dins la figura humana esdevé tan minúscula que hom es pot imaginar fàcilment el món quan la nostra espècie ja no hi sigui: serà el premi per al nostre fracàs en voler fer un món millor. Vols dir que el món no era prou complet, ja, abans de nosaltres?

Un dia d'aquests tornaré aquí. O hi tornaré amb tu. Enterrarem dins del bosc alguna cosa bonica i secreta. Ens banyarem en aquesta aigua de la Bonaigua. No ens importarà res més. Ni tan sols els fracassos, ni molt menys els èxits.

Video-fascicle 25: Fes-te una petita llista de bons fracassos

divendres, 8 de juliol de 2011

Tarot íntim (Àrreu + Pluja + Plana)

No pretenc burlar-me de ningú. Dit d'una altra manera: generalment, jo sóc l'individu que s'endú la pitjor part quan decideixo riure'm d'algú. És per això que aquests tres clips de vídeo que segueixen no tenen cap altre destinatari que jo mateix. Per què els publico? Un exercici narcissista? Podria ser-ho, sinó fos que expliquen una caiguda. Del Pirineu a l'adusta plana. Trenta graus a quarts d'onze de la nit. Els porus oberts, sec tot nu a la cadira. I cada cop que m'alço crec que em depilen les cuixes i el cul.

Déja vu. Dels tres clips, ja n'havies vist dos. El tercer no -que és el primer. Per això adverteixo que no hi ha burles. Déja vu en molts sentits. Fa tres dies trescava pel caminet que mena a Àrreu, mirava la pluja. Avui observo les plantes exhaustes del balcó, un gos desconegut borda, desesperat. Els estèrils lladrucs dels gossos a les ciutats de l'interior.

Aquestes tres seqüències em ballen dins dels ulls. Ara -avui- les recordo ordenades i per això necessito posar-les aquí, en l'estricte ordre cronològic. Perquè qui sap què passarà demà, o d'aquí a dos mesos. Recordaré en quin ordre es van esdevenir?

D'aquí a poc, les tres seqüències podrien ser tres naips d'un tarot íntim, que es poden ordenar com millor em plagui. Ara de sobte me n'adono que tota la vida acabarà per ser un joc de naips. I algun dia, els déus em donaran la gràcia de jugar a girar-los, capgirar-los, mesclar-los i llençar-los damunt la taula. I que caiguin com vulgui l'atzar.

Jo ara jugo amb el meu Tarot. Però no pretenc burlar-me de mi tampoc. Si pots, juga. Amb el teu. La vida corre depressa i per on li dóna la gana. De sobte, sense pensar, em venen imatges d'una platja portuguesa, d'una carretera. El suau zum-zum d'un motor menut, o bé el rum-rum de la teva respiració.


Naip número 1


Naip número 2


Naip número 3

dimecres, 6 de juliol de 2011

Àrreu és arreu, com el Grial. Adéu, Pallars

1. Àrreu és arreu.

El video del Grial el vaig anar a filmar a Àrreu. Un poblet d'apenes deu cases, a vint minuts des de Borén per un caminoi que trepa tot dret pel dret, per fer-te perdre l'alè. Aquella gent (que van abandonar el poble fa apenes cinquanta anyets) no van tenir mai carreteres per pujar les bosses del súper. Vès que no tardi massa en tornar a estar habitat. Perquè la vida humana li segueix deixant petjades i senyals: som tan tercs com els vegetals, tot i que menys elegants.

Quan marxo d'Àrreu arriben tres homes com tres gegants: tres amics bascos que han pujat aquí buscant el silenci. Em pregunten què sé del poble i els explico poca cosa, la poca que en sé. Els dic que vagin fins al final del carrer, que hi ha l'ermita. Llavors descobreixo que són tres capellans. Sense la sotana no ho hauria dit mai.

Àrreu és arreu: vet aquí allò que pensava jo en arribar-hi mentre m'empescava la meva aventura amb un ull posat en Perceval i l'altre en Tarkovski, oblidant-me justament que Àrreu és arreu. I dintre meu.

Molt interessant, instructiva i sobretot vigent resulta l'entrada Àrreu de la wikipèdia.


Video-fascicle: Making of a Àrreu: el camí del Grial.




2. Adéu
S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets. Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

*          *          *


Adéu, Pallars. Aquí dalt he visitat tots els pobles abandonats que he pogut perquè duia la pena per dins i li volia posar paisatges, noms i façanes. Adéu, Pallars, i perdona'm per no haver-te dat tot el que tu m'has dat a mi. Per no haver-te ensenyat ni una dècima part del que tu m'has ensenyat.


(Un llamp i gotes d'aigua que plouen amunt)