Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dissabte, 7 de juliol de 2012

2. Barcelona, primavera de 1941


La ciutat semblava una ciutat en guerra, però feia dos anys que la guerra s'havia acabat. Com una cicatriu d'asfalt i pedres, una nafra poblada per figures desorientades: Marín va pensar que potser s'havia equivocat demanant aquell destí. La imatge que tenia de Barcelona era la d'una ciutat enorme i poderosa, feliçment capturada per l'exèrcit vencedor. Un lloc per al nou civisme. Enlloc d'això, va trobar uns carrers tristos i dolorits de pols i de rancúnia. Hi havia edificis ensorrats per les bombes, runa estesa pels solars, tímides i lentes obres de reconstrucció, façanes plenes de sutge, mutilats, misèria. Una corrua infecta i inacabable de misèria caminava pels carrers oferint succedanis d'aliments i de plaer: la decandencia moral de los vencidos es tan enorme que no bastaría con poner a un policía por cada sujeto, ya que algunos de ellos [los policías] también deberían ser vigilados -escriu al seu diari.   
L'abril havia dut una primavera raquítica i impotent, com si es ressentís del dolor i el foc. L'hivern es prolongava, maldestre i mandrós, extraordinàrimanet sec. Marín va tenir la impressió que si palpava el terra, encara sentiria l'escalfor, l'eco de les bombes i els incendis. En una cantonada, uns operaris canviaven la placa del carrer. Els núvols foscos i tupits cobrien els rectangles de cel, les gavines xisclaven emgogides per la fam. Del port en pujava una olor d'humitat podrida, de petroli vessat i de rencor. Allò no era la Paris del Mediterrani.

Es va allotjar al carrer de Sant Antoni, a l'adreça que li havien donat. La portera l'esperava: sabia el seu nom i li tenia les claus preparades.
-Segunda planta, excelencia.
-Puede llamarme señor Marín, es suficiente.
Era un pis de tres habitacions empaperades de flors grises i menudes, fossilitzades i distribuïdes en columnes. Marín va prestar molt poca atenció a la decoració del pis. En realitat, no sabia què esperava trobar i no s'havia format cap imatge de la seva nova vivenda. I d'altra banda sabia que el pis assignat seria un lloc de pas: si tot anava bé, tal vegada podria un bon lloc, ampli i assolellat a la part més alta de la ciutat, o potser vora el mar. Va ocupar el menjador amb es dues maletes que duia i es va deixar caure al llit, en una cambra tancada amb olor de fusta vella. La María Rosa arribaria aviat, potser en un parell de setmanes. No sentia cap pressa especial per fer-la venir. La va imaginar asseguda a casa de la seva mare, al poble. Segurament llegia alguna novel·la estúpida.
Qui deuria haver viscut en aquell pis? Algún soldat mort a les trinxeres de l'Ebre? Un exiliat, fugit a França? La brigada que havia condicionat l'allotjament havia treballat a consciència: cap rastre, cap olor, cap senyal. Cal que el vell doni pas al nou, i el nou és ell, que ara es mira al mirall del bufet del menjador. Ell i la gent com ell: l'energia falangista que ha de construir el món i alliberar-lo del mal.
Va obrir la maleta més gran, en va treure una muda de roba, una Bíblia i el crucifix que l'acompanyava des que va fer la comunió, de mans del germà Germán, a Cáceres. El va penjar al costat de la vidriera del balcó i va treure's les sabates. Des que havia sortit d'Extremadura que es demanava com seria aquest instant: quan el vencedor arriba i pren possessió del territori conquerit. Ara de sobte li semblava banal i trist. Silenci, olor de resclosit i de pols. Les sabates alliberaven un tuf de cuiro fatigat, els mitjons respiraven vapor de suor.
Va dormir un temps indefinit en una butaca de color groc, potser una hora. Després es va aixecar i va despenjar el telèfon. La línia no donava senyal. Però sota l'aparell hi havia un sobre de color crema, amb el seu nom escrit en ploma i amb una cal·ligrafia florida.
En cuanto usted haya tomado posesión del piso y se haya instalado, preséntese en Jefatura, a la mayor brevedad posible. Debe dirigirse a la sección de Información e Investigción, donde le estaré esperando. Dios guarde a usted muchos años”.
Marín es va sorprendre que el text dugués tan sols una rúbrica il·legible. Però després de veure l'estat general de la ciutat pensava que la precarietat i la improvisació deurien ser la norma. Li dolia que gairebé dos anys després d'acabada la guerra l'imperi no fos visible, que no hi hagués signes de l'esplendor que ell havia imaginat. És d'aquestes dates -al principi de la vida barcelonina- quan Marín escriu la decepció en aquests termes:
A veces siento una zozobra en el ánimo, cuando me acuesto después de la jornada en mi nuevo quehacer. Debo aplicar el impulso férreo de mi voluntad para salir de esa impresión: como si me encontrase envuelto por el aliento de una oscuridad que aletea por las calles. Afortunadamente me educaron la templanza del espíritu. Hoy mismo he reprochado a unos compañeros del trabajo su actitud laxa y permisiva para con los maleantes que andan por las calles. No hicimos una guerra para sentarnos en los sillones del palacio, sinó para educar al pueblo y llevarlo hacia la luz.
* * *
Fins a les sis del vespre no es va decidir a sortir al carrer. Durant aquestes hores, Marín va consumir sis cigarretes de picadura Nazionali. A Barcelona no es trobava res més que aquell tabac fosc i eixut que esberlava el paper d'embolicar i esgarrapava la gola i que, segons deien, era un donatiu dels italians.
Va caminar de nou per carrerons tinyosos, esquivant vídues que carregaven farcells i tullits de diverses parts del cos. Dubtava entre anotar mentalment aquestes imatges o bé esborrar-les per sempre. Es demanava quina deuria ser l'opció més indicada.
L'entrada de la Jefatura era un garbuix de gent, un desordre de crits, corredisses, salutacions rampants, operaris duent cables elèctrics i bombetes, cadires, taules, banderes. Grups de gent feien cua davant l'entrada per a dur-hi denúncies o sol·licituds, vés a saber. A Cáceres també havia descobert com la delació havia pres enormes dimensions i era gairebé impossible investigar totes les que arribaven. Tothom duia papers a les mans. Deurien ser els perdedors, que procuraven salvar-se encara demanant clemència o fins i tot acusant el veí, el parent, el conegut. Marín va tardar en trobar algú que el pugués orientar.
Un falangista jove i pàl·lid va acompanyar-lo fins al primer pis. Allà hi havia un ball d'uniformes, però el personal civil ja no hi tenia accés. Falangistes, militars, requetés, guàrdia nacional. Es va tranquil·litzar en veure que dins del caos, els homes de la camisa blava eren els qui semblaven dirigir els moviments.
-Espérese aquí, enseguida doy el aviso de que ha llegado usted, li va dir el jove mentre s'allunyava. Marín es va arrepenjar a la paret, però tot seguit va adoptar una postura més segura, més marcial. Va separar una mica els peus i va agafar-se els canells, amb les mans a l'esquena. Va alçar el mentó i es va disposar a conèixer el seu nou cap. Qui fos l'autoritat que l'havia de rebre s'havia de trobar un home llest a dreçar la nova Espanya de l'imperi.
Es va entretenir veient com penjaven un retrat enorme del Marquès del Rebalso vestit a la manera del segle XVI, fins que sobtadament, una mà lleugera se li va posar a l'espatlla. Va sentir-la com un insecte. Un cruiximent lleu i fred i uns dits que palpaven amb precisió aràcnida.
-Sígame, Marín -va sentir.

dimarts, 3 de juliol de 2012

1


1.




El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat la fresca del matí. Li havien promès un lloc de sots-comissari de la brigada político-social a la ciutat. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.

A Extremadura, i durant els anys de la guerra, Marín va ser un falangista seriós i treballador, de moral recta i voluntat sòlida. L'any trenta-sis, a l'albada de la guerra espanyola, va protagonitzar un fet insòlit, que li va valdre felicitacions i li va donar un cert renom: va denunciar les activitats del capellà de Brozas, que es dedicava a invocar esperits a la rectoria. El mossèn va ser interrogat i va confessar la seva filiació espiritista. El van enviar al camp de presoners de Badajoz un cop el bisbe de Coria l'hagué excomunicat expulsat de l'església. Van demostrar que havia col·laborat amb els anarquistes i va ser afusellat abans no acabés la guerra. El cas va tenir un relleu considerable i Marín es va guanyar la fama d'investigador eficient, al qual no li tremolava el pols.

El seu nom va quedar lligat al combat contra la bruixeria i la màgia negra, i a una imprecisa guerra paral·lela, de categoria metafísica i superior a la que es lliurava sobre la pols mundana. Era un portador de la llum, un guerrer de Déu enfrontat a les tenebres diabòliques sobre les quals havia triomfat.
L'any trenta-nou, quan a Extremadura la guerra ja era finida, van aparèixer dos cossos mutilats en una antiga capella calcinada als afores d'Arroyo de la Luz. Les autoritats locals el van anar buscar de seguida, convençuts que si algú podia treure l'entrellat del crim era Martín Marín. A les parets hi havia símbols satànics i creus invertides, entre altres grafies inintel·ligibles. Aquest cop Marín no va trobar els culpables, però ja estava establert que Martín Marín era l'investigador apropiat per als casos diabòlics.



En l'arribada a Barcelona l'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. En aquests primers mesos a Barcelona, Marín recorda una au jove, un esparver adolescent.

No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz.



Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. L'abril de 1941 fou un mes inusualment humit. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. L'altra anotació, també esqüeta, relata la consternació que li produeix la visió dels rodamons que deambulen pels carrers: detalla el caminar somnàmbul i erràtic d'un home vestit amb pijama i el cap embenat que carrega un urinari a l'espatlla.
El diari que escrivia Martín Marín només recull impressions personals i no parla mai de la feina ni de la situació de la ciutat.


dijous, 28 de juny de 2012

Pròleg

Pròleg en un poble de la devesa extremenya, agost de 1936



Martín Marín es va asseure en un piló vora la carretera, es va treure les botes i se les va canviar per unes sabates elegants i ben enllustrades: volia ocupar el poble amb calçat de senyor. Es va tornar a plantar enmig de l'asfalt i va donar les darreres instruccions a la tropa.
-Ante todo, disciplina y sobre todo... ¡presencia! Frente alta y mirada al horizonte. ¡Presencia!
Des del punt on eren, lleugerament elevat, la carretera seguia una pendent suau fins a entrar al carrer principal, que ja es distingia perfectament. Va romandre en una banda, vigilant l'actitud i la presència dels soldats. Es va quedar quiet, veient-los avançar. Sabien que no hi hauria resistència, però Marín volia que l'assalt es revestís de tota la dignitat que requeria l'alliberament d'un altre poble arrabassat als rojos.

Va descobrir les roques a vint metres de la carretera, s'hi va enfilar i es va asseure pacientment a la pedra més elevada del túmul. Ara el poblet se li presentava dòcilment als seus peus enxarolats, sotmès i exposant la llarga rambla torta del carrer major. Dues fileres de cases que descrivien una corva lleugera i que culminava en una placeta de formes irregulars amb l'edifici de l'ajuntament porxat i encalat, amb un aire vagament indià. Una mica més enllà de la plaça i dalt d'un gep, l'església i la rectoria s'encastellaven unides per les restes d'una muralla, desproporcionades, gegantines. Com en molts altres pobles de la comarca aquests vastos edificis evocaven temps de poder i d'imperi.
-Ahora voy -va rondinar l'oficial que s'havia quedat esperant-lo- Vayan.

Martín Marín es va quedar quiet a contemplar com la columna de soldats caminava pel mig del carrer i assolien la placeta. La majoria duien els fusells penjats a l'espatlla i un pas lent i deixat, abatuts pel sol i la pols que acumulaven. Tan sols els primers semblaven més altius i agafaven l'arma amb les mans, enfilant el canó a les finestres tancades.
El poble no havia ofert cap resistència, i la indolència dels soldats li resultava desagradable, però sabia que era natural. La nit abans, un secretari de l'ajuntament s'havia arribat a l'alquería Los enebros on eren acampats per a anunciar que tindrien l'entrada franca: Los últimos rojos se fueron ésta mañana.
A l'entrada del poble havien trobat l'únic senyal de l'enemic: abans de marxar havien abandonat un camió rus i l'havien cremat. La columna havia tafanejat i ensumat l'olor de la benzina, el grotesc esquelet negre. Aquesta troballa va ser l'indici de guerra més tangible amb què s'havien topat en els dos mesos que duien avançant per l'estepa extremenya.


Marín se sorprenia de la facilitat amb què havia avançat. Els pobles havien estat alliberats i conquerits sense disparar ni un mal tret. Anotava aquesta particularitat amb un disgust mig dissimulat. Sense lluita i sense foc no hi havia gestes per narrar. I sospitava que tant els homes que li havien assignat com ell mateix acabarien per acusar la falta d'esforç. La facilitat deu estovar l'ànim. Perquè definitivament, lamentava que aquella desfilada mandrosa fos tan banal, tan allunyada d'un alliberament militar. Sinó fos pel silenci petri, hauries dit que aquells nois passejaven pel carrer major com un diumenge a la tarda.

Marín es va voler enfilar dalt d'aquella emoció formulant-se un pensament més gran: li acabaven de prendre una altre bocí d'Espanya als rojos. Era així com calia viure aquell instant de quietud quasi tediosa?
Va aixecar la mirada i va observar la plana enorme, enllà del poblet. El terreny s'ondulava fins a l'horitzó com un oceà. La devesa infinita, esquitxada de grans alzines fosques sobre l'herba daurada de la tardor. Apenes un centenar de metres darrera de l'església una estranya disposició d'alzines li va cridar l'atenció i es va entretenir en desxifrar-hi un signe. Els arbres dibuixaven el terç d'un cercle, al mig del qual hi aflorava un túmul de roques granítiques. De fet, es va adonar, era una pila de roques idèntica al lloc on s'havia enfilat i des d'in contemplava l'entrada del poble. Es va girar: efecticament, a la eva esquena tenia un arc d'alzines. Una dotzena d'arbres replicaven la mitja lluna. Plantades de poc, va pensar, potser cinc o sis anys.
Va tardar poc en descobrir que les dues formacions geomètriques assenyalaven l'est i l'oest. Va recordar les capricioses formacions de granit  que havia vist pocs dies enrere, prop de Cáceres, en passar pel lloc anomenat los Barruecos. Allà era la naturalesa qui havia construït els castells sinistres i grotescos. Aquí, en canvi, hi havia una innegable mà humana.

Marín va treure la llibreta del sarró i la ploma que li havia regalat el pare Germán quan era un mocós. Va anotar les dades: dia, hora, el nom del poble, el nombre d'homes, els noms dels oficials. Al capdavall va afegir el seu nom, i darrera d'una coma llarga i fuetejant, delegado provincial de la FET y de las JONS.
En passar la plana es va topar un dels seus poemes. Els escrivia obrint la llibreta a l'atzar, i així el venien a trobar inesperadament. Eren les seves flors del pensament, com ell anomenava les poesies. El va llegir ràpid i superficialment. L'olor del cuiro suat de les corretges li va fer pensar hauria de perdre el mal costum d'escriure els poemes a la mateixa llibreta on anotava els fets de la guerra. Si mai la llibreta queia en mans d'algú es moriria de vergonya.
Paloma, paloma de la mañana fresca,
dulce pájaro-espíritu que aleteas, azul...
Quan feia el batxillerat als jesuïtes de Cáceres ja l'havien amonestat: no era correcte que enmig dels apunts d'història hi apareguessin aquells versos inflamats i massa eufòrics que delataven una escassa concentració i una disciplina volàtil.
Marín va decidir procurar-se una segona llibreta de seguida que fos possible i no mesclar més la feina i la poesia. Va pensar que, de ben segur, en aquell poble deuria haver-hi quaderns en alguna banda, i llapis i tinta. Al capdavall, ell mateix seria la persona que inventariaria les confiscacions a l'enemic, i qui reportaria els béns capturats a la casa consistorial. Ningú no li podria retreure una llibreta de menys. Una debilitat minúscula, va pensar: allò no li esguerraria la fama de rectitud incorruptible que s'havia guanyat merescudament.
Però malgrat aquests pensaments, Martín Marín mai no va perdre aquell cotum. Va seguir escrivint versos i pensaments místics durant la resta de la seva vida entre les planes dels informes i els expedients policials.


No havia tingut temps de guardar de nou la llibreta que va sentir els crits. Els homes corrien en direcció a l'ajuntament, i un cop arribaven a la plaça seguien enllà. La filera s'havia desfet i duien els fusells a punt per disparar.
Era l'edifici de la rectoria. Una columna de fum negre brotava i es trenava amb sí mateixa. Les flames rabioses estiraven els tentaces per les finestres. A la part superior de l'edifici, sota la teulada, unes obertures semicirculars expulsaven bafarades de foc blavós que degotava avall per la façana. L'aire es va omplir d'olor de sutge i de fusta cremada. Marín va ensumar el vent sense perdre la calma. Sense cap mena de dubte, dins de la olor s'hi amagava el regust de la benzina.
Va baixar de les roques i va caminar amb parsimònia. Quan va arribar davant de l'església la casa del rector era un infern en extinció, però l'església no corria perill. Els soldats havien fet el correcte, i havien remullat el passadís elevat que unia els dos edificis. Alguns homes del poble s'havien unit als falangistes per a ajudar els soldats. Marín els va comptar.
-Vaya pueblo de miserables.
Marín va seguir amb passes marcials i es va atansar al secretari municipal que la nit anterior els havia anat a advertir.
-¿No dijo usted que en el pueblo ya no quedaban rojos?
-Le juro que se fueron todos, y ninguno ha vuelto.
-Pues alguno se quedó. Lo he visto otras veces. Alguno se queda, para sabotear. Eso me inclina a pensar que es usted un auténtico cretino. Pero ya tendremos tiempo de hablar, no se apure.
Marín li va donar l'esquena i en fer-ho va descobrir la figura del capellà, arrecerat contra una paret lateral de l'església. Estava immòbil, glaçat.
-¿Qué tipo de estancia es la que había arriba?
-Un viejo conjuradero.
-¿Conjuradero? Eso son supercherías ¿no cree?
-Antiguamente -va mormolar el capellà- desde allá arriba pedían agua cuando las sequías, le pedían lluvia al santo.
-Pues parece que el santo les ha traído las brasas del infierno.
Marín va observar el prevere. Duia la roba bruta i polsegosa i les mans ennegrides, els cabells esbullats i els ulls llacrimosos. Imprecís i dubitatiu, l'home amb la sotana enfarinada se li va apropar apenes dues passes:
-¿Es usted quién está al mando? Cuente conmigo para lo que sea menester -va balbucejar el mossèn, i va avortar el gest de donar-li la mà en veure la desídia als ulls del jove oficial.
-Si, ya hablaremos -va mormolar Marín mentre girava sobre els talons i emprenia el camí de l'ajuntament.

Al matí següent, Marín va rebre l'ordre per ràdio des del quarter del general Queipo de Llano de quedar-se al poble a esperar una columna que sortia des d'Arroyo de la Luz. Va acceptar amb una lament ensordit per la voluntat de disciplina. Per fer-se passar el disgust va decidir visitar la rectoria cremada.
De les vigues encara en brollaven fils de fum, però el roure antic havia aconseguit no derrumbar-se. S'endevinaven restes de mobles, papers, canelobres i palmatòries, aparells de cuina. L'escala s'havia ensorrat a partir de la primera planta i el conjuradero calia veure'l des de baix, a través del sostre rebentat. Malgrat tot, va descobrir els dibuixos esgrafiats a les parets. Tot i el sutge, els traços encara eren identificables per a algú que conegués els símbols, com Marín. Es va ajupir a recollir el bocí de llom d'un llibre rostit que va xocar amb la punta de la sabata.
Va sortir i va demanar pel capellà. Se'l va trobar assegut a la sagristia davant d'una tauleta rodona. Trencava un grapat de nous escasses, amb parsimònia.
-¿Quiere una? -va rebre'l el mossèn sense aixecar la mirada.
Marín va prendre dues nous i les va comprimir dintre el puny. Quan va sentir que s'esberlaven les va deixar caure damunt la taula.
-¿Lo ve? Parecen cráneos humanos, con un cerebrito seco adentro. No quiero nada de usted. Nada de un hereje.
-¿Cómo dice?
-Quiero decir que no se fueron todos los rojos del pueblo, padre. Se quedó uno. Un cura rojo.
Marín es va asseure lentament davant del capellà i el va analitzar de nou, amb els ulls incapaços de mostrar cap emoció. Vet aquí, aquella seria tota la seva gesta guerrera, pensava. Ja que li negaven la batalla, li calia emprendre aquestes llòbregues accions, petites pesquisses més pròpies d'un inquisidor gris que no del guerrer que havia imaginat apenes sis mesos enrere.
-Sé de lo que hablo, padre.
Ho sabia bé: sabia que eren pocs i que solien dur-ho amagat, però no prou. Capellans espiritistes lliurats a rituals repugnants. La fragilitat moral del règim republicà els havia animat i s'havien tornat més descuidats.
Marín va jugar amb els bocins de les nous trencades.
-El color azul de las llamas. echó gasolina para quemar deprisa sus asqueroros libros y papeles de espiritismo.
-La guerra le ha vuelto loco, joven.
Marín li va llençar el llom del llibre cremat davant dels ulls, deixant-lo caure entre les nous. L'olor de socarrim va inundar la petita estança i el mossèn va arronsar el nas.
-Eso no demuestra nada.
-Ya lo sé. Pero le juro a usted que me va a confesar que es un hereje. Por Dios, joder. Y no sólo un hereje: un anarquista de mierda, un cerdo enemigo de la nueva España.

El capellà va pessigar un bocinet de nou, se la va dur a la boca i la va mastegar a poc a poc. Era amargant.
-Estoy harto de esta guerra, joven. Y usted no sabe lo que se hace ni lo que se dice. En este país cada pocos años aparece alguien determinado a construir una nueva España, y siempre quiere hacerlo a sangre y fuego. Los ríos bajan llenos de sangre en vez de agua, y así no crecen las cosechas ¿No se da cuenta? Quieren construir su nueva España con el odio, con un edificio de cadáveres y esqueletos.
-Cállese de una vez, malnacido. No he venido a escuchar sus cuentos. Usted no tiene sitio en la nueva España. Mañana por la mañana le llevaré a Cáceres y me ocuparé personalmente de usted. No salga de aquí ni para mear, porqué los soldados tienen orden de dispararle como a un perro si intenta huir.

Marín va sortir de la sagristia tan consternat i espantat com havia deixat al capellà. Va agrair la llum i l'aire que circulava. Sentia una emoció desconeguda i poderosa dins del pit. Sabia que allò no era una simple anècdota. Acabava de passar una cosa important, de les que poden canviar el curs d'una vida. Mai no havia sabut com seria el dia que sotmetria un home amb el poder de les amenaces i les armes. Però més enllà d'aquest plaer visceral intuïa un esdeveniment metafísic. Una victòria menuda, però d'una guerra eterna entre la llum i l'ombra, el bé i el mal. I en aquesta minúcula batalla ell havia estat al bàndol de de la llum i havia fet retrocedir les tenebres. Se li van eriçar el pèls del clatell i va sentir una frisança als testicles.

*     *     *


Durant els dies següents no va passar res de notable. Els incidents previsibles amb la tropa avorrida. La guerra era tediosa i les notícies no arribaven.

De fet, no va passar res d'interessant fins a dos anys més tard, un cop celebrada la victòria.

-Así que es usted Martín Marín -va somriure el tinent-coronel que seia davant seu i que maldava per encendre un puro amb uns llumins humits, plens de floridura- Es usted un auténtico personaje, un falangista famoso y respetado. No pasé por alto su gesto con el curita anarquista de los huevos. Cuando me lo contaron decidí que quería conocerle. Me gustaría saber como se dió cuenta... me parece fascinante su agudeza de lince ¿Conoce usted las aventuras de un inglés llamado Holmes?
-He pasado muchos años estudiando, mi teniente, eso es todo -i en veu més baixa: -He tenido poco tiempo para la novela, puesto que lo mío es el ensayo histórico. Por eso conozco a esos autores perversos y sus dibujos impíos. Eso es todo. En realidad, la guerra...
-No me sea usted tan modesto, cojones, Marín -el va interrompre l'alt militar amb un gest breu de la mà, com si vulgués espantar una misca invisible-. Es usted lo que dije, un lince. Nos hacen falta muchos linces como usted en esa España de ratas. Linces y águilas y halcones.
Marín escoltava, atent i hieràtic. Sentia un respecte obsessiu per les graduacions i les jerarquies: sabia que aquest respecte reverencial tenia alguna cosa a veure, íntima i sagrada, amb l'imperi en construcció. El tinent es va alçar de la butaca i va caminar en cercles per la immensa estança, saltironejant pel mosaic i posant els peus en les rajoles blanques, evitant les negres.


-Hemos puesto todo nuestro empeño en limpar las ratas de España. Pero es una tarea de titanes que no ha cesado, que no puede cesar jamás. Y sabiendo como sabemos que Dios está de nuestra parte, debemos aplicarnos en eso con todas nuestras fuerzas, sin desfallecer. Sin perder el aliento. ¡A por ellos, joder!


El militar seguia provant fortuna amb els llumins podrits. Finalment els va llençar a l'extrem de la cambra  i va deixar caure el cigar a la taula amb una ganyota de fatiga.

-Tengo un buen amigo, falangista como usted, a quién han encargado una complicada misión. En Barcelona. Está construyendo una unidad especial de la policía, y lo hace con precisión de joyero. Escogiendo cada pieza. Le hablé de usted, y anoche me llamó. Le está esperando. Ansioso. No le defraude a él ni a España y yo estaré todavía más orgulloso de usted.

El tinent-coronel va fer una salutació fugaç i se'n va anar fins al finestral. Va creuar les mans a l'esquena i es va quedar estàtic. Marín va tardar poc en comprendre que l'entrevista s'havia acabat i va marxar contrariat. No podia desxifrar perquè el tinent coronel s'havia plantat davant d'una cortina que impedia veure l'exterior de l'edifici.

divendres, 16 de setembre de 2011

Morir-se als quaranta-quatre


Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.

Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima.  O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?

El pobre blog on ets va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a la urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir.

Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.

Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà allà.

No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.

Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.



dimecres, 14 de setembre de 2011

38. Tinc més medalles que en Guardiola


En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.

Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.

He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.

Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.

M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.

Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.

Video-fascicle: Fragments del discurs
www.youtube.com/embed/IcD7b5Vrnkw

divendres, 9 de setembre de 2011

37. Parelles, trios i una morta

Cadascun d'quest homes ha començat la mateixa novel·la, però amb inicis diferents. Quin és el millor?

El primer cop que han anat junts al llit, tots dos amants han volgut deixar en l'altre una pregunta pendent, un enigma per resoldre, una lleu inquietud. Volen trobar-se un segon cop, i els cal una intriga. El qui mostra totes les cartes a la primera cita o el qui dispara totes les salves es queda sense artifici ni excusa. És un seductor compulsiu o un seductor banal.

Tot això deu ser veritat, però també saben els amants que el primer cop és un moment irrepetible. Poden haver-hi moltes segones vegades, que sempre seran segones o terceres, o simplement les altres vegades. Els faisans mascles ho saben molt bé, i fan un desplegament de balls i disfresses que supera el luxe de la cort de Versalles. Però és clar, el faisà mascle no pensa repetir mai més amb aquesta amant.

Entre l'amant prudent i el faisà. Així em sento amb la meva primera pàgina. Al títol li he posat Tercera primera vegada bis perquè no sé si són tres o sis els cops que l'he escrita. Puc començar amb l'arribada del protagonista en una estació de trens. Això seria una arrencada amb voluntat de clàssic, com fa Bulgàkov per començar El Mestre i Margarida: el diable baixa del tren a la magnífica estació de Moscú.

Però també començar fent justament allò contrari: guardar el protagonista i arrencar amb el secundari. És clar que és un secundari de luxe, però no deixa de ser el segon. Qui és més protagonista: Bouvard o Pécuchet? Qui és el protagonista de Madame Bovary: la Madame o el narrador? Lady Macbeth deu ser la secundària, però caram quina secundària.

Com que no em decidiré, començo a pensar quins formats imaginables permetrien que una novel·la comencés tres vegades. Numerar tres vegades amb un 1 els peus de pàgina? Un desplegable? Un puzzle? Si en Julio Cortázar fos viu buscaria el seu telèfon i li proposaria el repte. Però en Cortázar és mort. D'altra banda, jo no sóc Dante ni crec que en Julio fos Virgili. Avui caminem sols. Anem-hi:


Pàgina 1 (i 3)

Luis Perezagua i la mort 

El matí del dia 18 de març de 1938, l'Eugènia es va llevar per anar a les Confecciones Casas, on treballava des de feia tres anys. Va creuar el Pla de la Catedral i va passar per davant del mercat de santa Caterina, que ja bullia d'activitat. Havien de ser les vuit del matí menys uns minuts. Va fer drecera pels carrerons fins a la cruïlla menuda de Verge del Pilar i Baix de Sant Pere. Va veure el carrer completament buit. Deuria estranyar-la aquest silenci i la buidor en un carrer ple de botigues i petits tallers, i no sabem si deuria comprendre que passava alguna cosa extraordinària. Quan encara no havia començat a tirar amunt, la mort va baixar rabiüda des del cel, a buscar-la.

Aquell dia i en aquella mateixa hora, tres avions italians que venien de Palma de Mallorca (tres Savoia-Marchetti 81) van deixar caure la càrrega de bombes vora la Catedral. No es pot dir quin objectiu pretenien aterrar. Entre els morts del bombardeig del 18 de març hi ha l'Eugènia Albert, de vint-i-set anys, casada amb el comissari de policia Luis Perezagua.

De la cantonada de Verge del Pilar i carrer Baix de Sant Pere fins a la Prefectura de Policia, a la Via Laietana hi ha apenes deu minuts si camines, i dos si hi vas corrents. El marit deuria tardar poc en arribar-hi. L'edifici del número vint-i-vuit de Baix de Sant Pere s'havia desplomat com un arbre vell i havia caigut endavant, cobrint de d'enrunalls la cruïlla. L'Eugènia no havia quedat enterrada, semblava que hagués estat a punt d'escapolir-se de la tempesta de runa.
Però no ho havia aconseguit: algun d'aquells blocs de pedra i de ciment que tenia a la vora, no massa grans, va colpejar-la amb prou força. La roba polsegosa i tacada, els cabells emblanquinats com per anar a un ball antiquat, un peu descalç, un filet de sang seca sota el nas, una mà nafrada. Luis es va asseure damunt les restes d'un balcó, es va arrepenjar a allò que quedava de la barana i va treure el tabac de la butxaca. Va mirar el bocí estret de cel que es retalla des del carreró.
Un cel net, blau, silenciós. Cap senyal, cap indici, cap alteració. Els avions ja deurien ser molt lluny i res en el firmament no es compadia de res, ni de l'Eugènia ni d'en Luis. Va llençar el fum de la cigarreta amunt i es va dissoldre de seguida, com si no hagués existit mi aquella pipada profunda i furiosa.

Potser no costa gaire de comprendre que poc després, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Hans Hellerman, Luis Perezagua acceptés la hipòtesi que a Hellerman l'hagués matat Fructuós Canonge, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. La possibilitat que un difunt pugués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona cosa, un fet interessant.
Si en Canonge podia tornar del món dels morts, res no hauria d'impedir que l'Eugènia també tornés. Ni que fos per anar un altre cop als merenderos de Les Planes, un diumenge al matí. I després amagar-se pel bosc, a festejar. 
Video-fascicle: L'ordre del discurs no altera el missatge




dimecres, 7 de setembre de 2011

Terror a la Cerdanya




Un vespre d'aviat farà un any em vaig posar a la web de l'Amazon i vaig comprar Las noches lúgubres, una novel·la estranya de l'Alfonso Sastre. Això passava al meu pis de Lleida. Pocs dies més tard, un transportista em telefona per concertar el lliurament i jo li explico que no sóc a l'adreça de la comanda, perquè resulta que estic treballant a Bellver de Cerdanya. Coses que li passen a una mestre intrí de primària a la delegació territorial de Lleida.
-Belver?
-Sí, Belver de Cerdanya, pero con elle, o sea con dos eles juntas. Un pueblo de la Cerdanya, cerca de Puigcerdà.
-Coño! -sento com remena coses, possiblement una llibreta o un plànol- ¿Y cómo lo encuentro a usted en Belver?
-No hay problema: de 9 a 5 más o menos me encuentra en la escuela. En la escuela del pueblo.
-Oquei! -i sento que mormola per a sí mateix:- Escuela del pueblo.

Aquell mateix dia vaig saber que a l'entrada de Bellver, l'Antonio Martín -el Cojo de Málaga- va rebre una ferida mortal mentre creuava el pont dalt d'un cavall. Pretenia ocupar Bellver amb uns quants milicians de la FAI. Martín dirigia la Comuna de Puigcerdà durant la revolució anarquista del trenta-vuit. M'ho ha explicat la néta del franctirador i jo me l'he mirada com es mira a una senyora més gran que hom mateix, i alhora a la néta d'un home que, sincerament, em sembla un assassí.

Uns dies més tard m'arriba el paquet. Una mà de cal·ligrafia poc destra prò bellament antiquada hi ha escrit Escuela del Pueblo, i jo per uns segons somio que Catalunya és una república socialista (vull dir socialista de veritat, no del PSOE), sàviament dirigida per un líder que -tot i català- recorda vagament l'Ernesto Guevara. Em perdo uns segons pensant qui podria ser aquest líder sense decidir-me per ningú en concret. Només decideixo que hauria fet empresonar cautelarment la cúpula de Convergència i el còpul d'Unió. I que faria afusellar en Mas, en Duran i tots els Millors junts, per a estalviar munició. Tu ja m'entens.


Recordo amb quin desfici vaig obrir el paquet, i amb quina parsimònia vaig tornar-lo a embolicar. Resulta que estava fent una classe de matemàtiques de quart de primària, i calia no perdre la concentració, el fil del discurs tan lleu i delicat que dus quan, a una colla de nenes i nens de deu anys (nascuts l'any 2000!) els expliques els rudiments de la divisió per més d'un nombre al divisor. I la cosa del residu, que és on rau la clau.

-Guarda-te'l i el comences a llegir al vespre, a la terrassa del Bar Nou mentre et fots un cafè amb gel -em vaig dir- El plaer serà terrible. Qui vol sortir a la pissarra i que no sigui la Judit, que ja sabem tots que en sap molt de dividir?

L'Alfonso Sastre diguem que fou el paradigma del realisme social del franquisme, i deuria sorprendre que s'embranqués en una novel·la de vampirs. Fins i tot l'Iker Jiménez el cita de vegades al seu late-show de comèdia de terror. Es va treure de la màniga una mena de vampir social, un personatge alhora metafísic i alhora del carrer, del carrer d'una ciutat gris, sota la bóta de Franco. Un personatge que és a l'arrel de la novel·la que provo d'escriure. És possible el fantàstic dins un marc de dictadura militar, obtusa, catòlica i trista? En Sastre diu que sí, i ho demostra tan bé que em meravella.

Aquella tarda mentre xarrupava el cafè amb gel del Bar Nou (els glaçons són de cafè congelat i sembla hi que cantin el àngels, oh Déu!) va arribar un moment que vaig deixar caure el llibre. Vaig aixecar els ulls a un cel cerdà de quatre nuvolets escassos i em vaig sentir novel·lista. Crec que és un dels moments de la vida en què m'ha semblat que quasi tot era perfecte. No sé quin conjur, quin déu, quina martingala esotèrica podrien tornar-me en aquell instant. Però juro que si ho descobreixo, viuré una volta i una altra en aquella tarda d'aquell dia. Posem-hi el disset de setembre del 2010.


Perquè tu encara eres viva, Roser, i perquè sabia que unes hores més tard sentiria la teva veu al telèfon. Però de vegades desconfio que mai sàpiga trobar el secret del retorn. En aquells dies parlàvem cada dia, i jo et retreia els teus laments, les queixes contínues perquè els metges no et feien cas, perquè exageraves els dolors, perquè no podem estar sempre gemegant. Com podia pensar que la Parca era tan a la vora teu, Roser? Com podia imaginar que tenies la dalla tan a frec de la nuca? No hauria evitat res però m'agradaria haver-te dit com t'estimava, com t'estimo. Potser és justament aquest rencor el qui no em deixa dormir en pau.

Despert enmig d'una nit llarga torno a llegir les pàgines de l'Alfonso Sastre. No hi ha hagut mai una vida feliç: buscar la felicitat ens aclapara i ens malmet. Ens vendríem la sang per quatre xavos. Ens la venem. I quan els tenim a les mans sabem que són quatre xavos, una misèria. Quevedo diu alguna cosa així com que ha trobat una certa pau dialogant amb els difunts.

Em miro la teva fotografia de quan eres una nena. El món no ha estat mai gaire bonic. Rere la paret que et fa de fons hi havia una guerra, i la van guanyar els feixistes. I poc després, mentre creixies, el vampir de l'Alfonso Sastre comprava la sang dels pobres per vendre-la als rics malalts. La comprava barata i, de fet, també la venia barata.