Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dijous, 28 de juny de 2012

Pròleg

Pròleg en un poble de la devesa extremenya, agost de 1936



Martín Marín es va asseure en un piló vora la carretera, es va treure les botes i se les va canviar per unes sabates elegants i ben enllustrades: volia ocupar el poble amb calçat de senyor. Es va tornar a plantar enmig de l'asfalt i va donar les darreres instruccions a la tropa.
-Ante todo, disciplina y sobre todo... ¡presencia! Frente alta y mirada al horizonte. ¡Presencia!
Des del punt on eren, lleugerament elevat, la carretera seguia una pendent suau fins a entrar al carrer principal, que ja es distingia perfectament. Va romandre en una banda, vigilant l'actitud i la presència dels soldats. Es va quedar quiet, veient-los avançar. Sabien que no hi hauria resistència, però Marín volia que l'assalt es revestís de tota la dignitat que requeria l'alliberament d'un altre poble arrabassat als rojos.

Va descobrir les roques a vint metres de la carretera, s'hi va enfilar i es va asseure pacientment a la pedra més elevada del túmul. Ara el poblet se li presentava dòcilment als seus peus enxarolats, sotmès i exposant la llarga rambla torta del carrer major. Dues fileres de cases que descrivien una corva lleugera i que culminava en una placeta de formes irregulars amb l'edifici de l'ajuntament porxat i encalat, amb un aire vagament indià. Una mica més enllà de la plaça i dalt d'un gep, l'església i la rectoria s'encastellaven unides per les restes d'una muralla, desproporcionades, gegantines. Com en molts altres pobles de la comarca aquests vastos edificis evocaven temps de poder i d'imperi.
-Ahora voy -va rondinar l'oficial que s'havia quedat esperant-lo- Vayan.

Martín Marín es va quedar quiet a contemplar com la columna de soldats caminava pel mig del carrer i assolien la placeta. La majoria duien els fusells penjats a l'espatlla i un pas lent i deixat, abatuts pel sol i la pols que acumulaven. Tan sols els primers semblaven més altius i agafaven l'arma amb les mans, enfilant el canó a les finestres tancades.
El poble no havia ofert cap resistència, i la indolència dels soldats li resultava desagradable, però sabia que era natural. La nit abans, un secretari de l'ajuntament s'havia arribat a l'alquería Los enebros on eren acampats per a anunciar que tindrien l'entrada franca: Los últimos rojos se fueron ésta mañana.
A l'entrada del poble havien trobat l'únic senyal de l'enemic: abans de marxar havien abandonat un camió rus i l'havien cremat. La columna havia tafanejat i ensumat l'olor de la benzina, el grotesc esquelet negre. Aquesta troballa va ser l'indici de guerra més tangible amb què s'havien topat en els dos mesos que duien avançant per l'estepa extremenya.


Marín se sorprenia de la facilitat amb què havia avançat. Els pobles havien estat alliberats i conquerits sense disparar ni un mal tret. Anotava aquesta particularitat amb un disgust mig dissimulat. Sense lluita i sense foc no hi havia gestes per narrar. I sospitava que tant els homes que li havien assignat com ell mateix acabarien per acusar la falta d'esforç. La facilitat deu estovar l'ànim. Perquè definitivament, lamentava que aquella desfilada mandrosa fos tan banal, tan allunyada d'un alliberament militar. Sinó fos pel silenci petri, hauries dit que aquells nois passejaven pel carrer major com un diumenge a la tarda.

Marín es va voler enfilar dalt d'aquella emoció formulant-se un pensament més gran: li acabaven de prendre una altre bocí d'Espanya als rojos. Era així com calia viure aquell instant de quietud quasi tediosa?
Va aixecar la mirada i va observar la plana enorme, enllà del poblet. El terreny s'ondulava fins a l'horitzó com un oceà. La devesa infinita, esquitxada de grans alzines fosques sobre l'herba daurada de la tardor. Apenes un centenar de metres darrera de l'església una estranya disposició d'alzines li va cridar l'atenció i es va entretenir en desxifrar-hi un signe. Els arbres dibuixaven el terç d'un cercle, al mig del qual hi aflorava un túmul de roques granítiques. De fet, es va adonar, era una pila de roques idèntica al lloc on s'havia enfilat i des d'in contemplava l'entrada del poble. Es va girar: efecticament, a la eva esquena tenia un arc d'alzines. Una dotzena d'arbres replicaven la mitja lluna. Plantades de poc, va pensar, potser cinc o sis anys.
Va tardar poc en descobrir que les dues formacions geomètriques assenyalaven l'est i l'oest. Va recordar les capricioses formacions de granit  que havia vist pocs dies enrere, prop de Cáceres, en passar pel lloc anomenat los Barruecos. Allà era la naturalesa qui havia construït els castells sinistres i grotescos. Aquí, en canvi, hi havia una innegable mà humana.

Marín va treure la llibreta del sarró i la ploma que li havia regalat el pare Germán quan era un mocós. Va anotar les dades: dia, hora, el nom del poble, el nombre d'homes, els noms dels oficials. Al capdavall va afegir el seu nom, i darrera d'una coma llarga i fuetejant, delegado provincial de la FET y de las JONS.
En passar la plana es va topar un dels seus poemes. Els escrivia obrint la llibreta a l'atzar, i així el venien a trobar inesperadament. Eren les seves flors del pensament, com ell anomenava les poesies. El va llegir ràpid i superficialment. L'olor del cuiro suat de les corretges li va fer pensar hauria de perdre el mal costum d'escriure els poemes a la mateixa llibreta on anotava els fets de la guerra. Si mai la llibreta queia en mans d'algú es moriria de vergonya.
Paloma, paloma de la mañana fresca,
dulce pájaro-espíritu que aleteas, azul...
Quan feia el batxillerat als jesuïtes de Cáceres ja l'havien amonestat: no era correcte que enmig dels apunts d'història hi apareguessin aquells versos inflamats i massa eufòrics que delataven una escassa concentració i una disciplina volàtil.
Marín va decidir procurar-se una segona llibreta de seguida que fos possible i no mesclar més la feina i la poesia. Va pensar que, de ben segur, en aquell poble deuria haver-hi quaderns en alguna banda, i llapis i tinta. Al capdavall, ell mateix seria la persona que inventariaria les confiscacions a l'enemic, i qui reportaria els béns capturats a la casa consistorial. Ningú no li podria retreure una llibreta de menys. Una debilitat minúscula, va pensar: allò no li esguerraria la fama de rectitud incorruptible que s'havia guanyat merescudament.
Però malgrat aquests pensaments, Martín Marín mai no va perdre aquell cotum. Va seguir escrivint versos i pensaments místics durant la resta de la seva vida entre les planes dels informes i els expedients policials.


No havia tingut temps de guardar de nou la llibreta que va sentir els crits. Els homes corrien en direcció a l'ajuntament, i un cop arribaven a la plaça seguien enllà. La filera s'havia desfet i duien els fusells a punt per disparar.
Era l'edifici de la rectoria. Una columna de fum negre brotava i es trenava amb sí mateixa. Les flames rabioses estiraven els tentaces per les finestres. A la part superior de l'edifici, sota la teulada, unes obertures semicirculars expulsaven bafarades de foc blavós que degotava avall per la façana. L'aire es va omplir d'olor de sutge i de fusta cremada. Marín va ensumar el vent sense perdre la calma. Sense cap mena de dubte, dins de la olor s'hi amagava el regust de la benzina.
Va baixar de les roques i va caminar amb parsimònia. Quan va arribar davant de l'església la casa del rector era un infern en extinció, però l'església no corria perill. Els soldats havien fet el correcte, i havien remullat el passadís elevat que unia els dos edificis. Alguns homes del poble s'havien unit als falangistes per a ajudar els soldats. Marín els va comptar.
-Vaya pueblo de miserables.
Marín va seguir amb passes marcials i es va atansar al secretari municipal que la nit anterior els havia anat a advertir.
-¿No dijo usted que en el pueblo ya no quedaban rojos?
-Le juro que se fueron todos, y ninguno ha vuelto.
-Pues alguno se quedó. Lo he visto otras veces. Alguno se queda, para sabotear. Eso me inclina a pensar que es usted un auténtico cretino. Pero ya tendremos tiempo de hablar, no se apure.
Marín li va donar l'esquena i en fer-ho va descobrir la figura del capellà, arrecerat contra una paret lateral de l'església. Estava immòbil, glaçat.
-¿Qué tipo de estancia es la que había arriba?
-Un viejo conjuradero.
-¿Conjuradero? Eso son supercherías ¿no cree?
-Antiguamente -va mormolar el capellà- desde allá arriba pedían agua cuando las sequías, le pedían lluvia al santo.
-Pues parece que el santo les ha traído las brasas del infierno.
Marín va observar el prevere. Duia la roba bruta i polsegosa i les mans ennegrides, els cabells esbullats i els ulls llacrimosos. Imprecís i dubitatiu, l'home amb la sotana enfarinada se li va apropar apenes dues passes:
-¿Es usted quién está al mando? Cuente conmigo para lo que sea menester -va balbucejar el mossèn, i va avortar el gest de donar-li la mà en veure la desídia als ulls del jove oficial.
-Si, ya hablaremos -va mormolar Marín mentre girava sobre els talons i emprenia el camí de l'ajuntament.

Al matí següent, Marín va rebre l'ordre per ràdio des del quarter del general Queipo de Llano de quedar-se al poble a esperar una columna que sortia des d'Arroyo de la Luz. Va acceptar amb una lament ensordit per la voluntat de disciplina. Per fer-se passar el disgust va decidir visitar la rectoria cremada.
De les vigues encara en brollaven fils de fum, però el roure antic havia aconseguit no derrumbar-se. S'endevinaven restes de mobles, papers, canelobres i palmatòries, aparells de cuina. L'escala s'havia ensorrat a partir de la primera planta i el conjuradero calia veure'l des de baix, a través del sostre rebentat. Malgrat tot, va descobrir els dibuixos esgrafiats a les parets. Tot i el sutge, els traços encara eren identificables per a algú que conegués els símbols, com Marín. Es va ajupir a recollir el bocí de llom d'un llibre rostit que va xocar amb la punta de la sabata.
Va sortir i va demanar pel capellà. Se'l va trobar assegut a la sagristia davant d'una tauleta rodona. Trencava un grapat de nous escasses, amb parsimònia.
-¿Quiere una? -va rebre'l el mossèn sense aixecar la mirada.
Marín va prendre dues nous i les va comprimir dintre el puny. Quan va sentir que s'esberlaven les va deixar caure damunt la taula.
-¿Lo ve? Parecen cráneos humanos, con un cerebrito seco adentro. No quiero nada de usted. Nada de un hereje.
-¿Cómo dice?
-Quiero decir que no se fueron todos los rojos del pueblo, padre. Se quedó uno. Un cura rojo.
Marín es va asseure lentament davant del capellà i el va analitzar de nou, amb els ulls incapaços de mostrar cap emoció. Vet aquí, aquella seria tota la seva gesta guerrera, pensava. Ja que li negaven la batalla, li calia emprendre aquestes llòbregues accions, petites pesquisses més pròpies d'un inquisidor gris que no del guerrer que havia imaginat apenes sis mesos enrere.
-Sé de lo que hablo, padre.
Ho sabia bé: sabia que eren pocs i que solien dur-ho amagat, però no prou. Capellans espiritistes lliurats a rituals repugnants. La fragilitat moral del règim republicà els havia animat i s'havien tornat més descuidats.
Marín va jugar amb els bocins de les nous trencades.
-El color azul de las llamas. echó gasolina para quemar deprisa sus asqueroros libros y papeles de espiritismo.
-La guerra le ha vuelto loco, joven.
Marín li va llençar el llom del llibre cremat davant dels ulls, deixant-lo caure entre les nous. L'olor de socarrim va inundar la petita estança i el mossèn va arronsar el nas.
-Eso no demuestra nada.
-Ya lo sé. Pero le juro a usted que me va a confesar que es un hereje. Por Dios, joder. Y no sólo un hereje: un anarquista de mierda, un cerdo enemigo de la nueva España.

El capellà va pessigar un bocinet de nou, se la va dur a la boca i la va mastegar a poc a poc. Era amargant.
-Estoy harto de esta guerra, joven. Y usted no sabe lo que se hace ni lo que se dice. En este país cada pocos años aparece alguien determinado a construir una nueva España, y siempre quiere hacerlo a sangre y fuego. Los ríos bajan llenos de sangre en vez de agua, y así no crecen las cosechas ¿No se da cuenta? Quieren construir su nueva España con el odio, con un edificio de cadáveres y esqueletos.
-Cállese de una vez, malnacido. No he venido a escuchar sus cuentos. Usted no tiene sitio en la nueva España. Mañana por la mañana le llevaré a Cáceres y me ocuparé personalmente de usted. No salga de aquí ni para mear, porqué los soldados tienen orden de dispararle como a un perro si intenta huir.

Marín va sortir de la sagristia tan consternat i espantat com havia deixat al capellà. Va agrair la llum i l'aire que circulava. Sentia una emoció desconeguda i poderosa dins del pit. Sabia que allò no era una simple anècdota. Acabava de passar una cosa important, de les que poden canviar el curs d'una vida. Mai no havia sabut com seria el dia que sotmetria un home amb el poder de les amenaces i les armes. Però més enllà d'aquest plaer visceral intuïa un esdeveniment metafísic. Una victòria menuda, però d'una guerra eterna entre la llum i l'ombra, el bé i el mal. I en aquesta minúcula batalla ell havia estat al bàndol de de la llum i havia fet retrocedir les tenebres. Se li van eriçar el pèls del clatell i va sentir una frisança als testicles.

*     *     *


Durant els dies següents no va passar res de notable. Els incidents previsibles amb la tropa avorrida. La guerra era tediosa i les notícies no arribaven.

De fet, no va passar res d'interessant fins a dos anys més tard, un cop celebrada la victòria.

-Así que es usted Martín Marín -va somriure el tinent-coronel que seia davant seu i que maldava per encendre un puro amb uns llumins humits, plens de floridura- Es usted un auténtico personaje, un falangista famoso y respetado. No pasé por alto su gesto con el curita anarquista de los huevos. Cuando me lo contaron decidí que quería conocerle. Me gustaría saber como se dió cuenta... me parece fascinante su agudeza de lince ¿Conoce usted las aventuras de un inglés llamado Holmes?
-He pasado muchos años estudiando, mi teniente, eso es todo -i en veu més baixa: -He tenido poco tiempo para la novela, puesto que lo mío es el ensayo histórico. Por eso conozco a esos autores perversos y sus dibujos impíos. Eso es todo. En realidad, la guerra...
-No me sea usted tan modesto, cojones, Marín -el va interrompre l'alt militar amb un gest breu de la mà, com si vulgués espantar una misca invisible-. Es usted lo que dije, un lince. Nos hacen falta muchos linces como usted en esa España de ratas. Linces y águilas y halcones.
Marín escoltava, atent i hieràtic. Sentia un respecte obsessiu per les graduacions i les jerarquies: sabia que aquest respecte reverencial tenia alguna cosa a veure, íntima i sagrada, amb l'imperi en construcció. El tinent es va alçar de la butaca i va caminar en cercles per la immensa estança, saltironejant pel mosaic i posant els peus en les rajoles blanques, evitant les negres.


-Hemos puesto todo nuestro empeño en limpar las ratas de España. Pero es una tarea de titanes que no ha cesado, que no puede cesar jamás. Y sabiendo como sabemos que Dios está de nuestra parte, debemos aplicarnos en eso con todas nuestras fuerzas, sin desfallecer. Sin perder el aliento. ¡A por ellos, joder!


El militar seguia provant fortuna amb els llumins podrits. Finalment els va llençar a l'extrem de la cambra  i va deixar caure el cigar a la taula amb una ganyota de fatiga.

-Tengo un buen amigo, falangista como usted, a quién han encargado una complicada misión. En Barcelona. Está construyendo una unidad especial de la policía, y lo hace con precisión de joyero. Escogiendo cada pieza. Le hablé de usted, y anoche me llamó. Le está esperando. Ansioso. No le defraude a él ni a España y yo estaré todavía más orgulloso de usted.

El tinent-coronel va fer una salutació fugaç i se'n va anar fins al finestral. Va creuar les mans a l'esquena i es va quedar estàtic. Marín va tardar poc en comprendre que l'entrevista s'havia acabat i va marxar contrariat. No podia desxifrar perquè el tinent coronel s'havia plantat davant d'una cortina que impedia veure l'exterior de l'edifici.

3 comentaris:

  1. molt bo aquest pròleg. jo potser hauria fet que passes algun fet paranormal però està bé. Por dios y por España!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Aris! M'has pillat. Aquest blog duia uns mesos difunt i discret... Tens raó en això del fet paranormal, de fet en una primera redacció hi era (un ocell s'atansa al falangista i li parla). Potser reflexionaré i el tornaré a col·locar.

      Elimina
  2. M'agrada aquest pròleg. Jo el trobo bé, no li posaria de moment res de fantàstic, millor deixar-ho per a més endavant.

    Bona reconstrucció de com van ser algunes de les conquestes franquistes, més un passeig que una guerra...

    ResponElimina