Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 16 de setembre de 2011

Morir-se als quaranta-quatre


Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.

Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima.  O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?

El pobre blog on ets va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a la urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir.

Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.

Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà allà.

No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.

Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.



26 comentaris:

  1. Com era allò de més val morir en un esclat que no anar apagant-se poc a poc? Ha sigut bonic mentre ha durat.

    ResponElimina
  2. SM: En aqust cas no es podria aplicar el "cadàver bonic" perquè als 44 ja no toca. Però alguna cosa d'això hi deu haver.

    ResponElimina
  3. ha estat un moment ràpid i poc dolorós pel que dius, és la millor mort per un bloc. Compte no ressuciti com el Jesus es Cristu.

    ResponElimina
  4. Els comiats sempre són difícils...i amb només 44 posts, em sembla una mort ben prematura!
    Recordaré el Segona Versió amb carinyo, i al vespre em prendré una copa, com cal, en la seva memòria.

    Per si de cas, estaré atenta a possibles reencarnacions.

    ResponElimina
  5. sempre hi podrà haver una tercera versió.. diuen que a la tercera va la vençuda.. de tota manera trobo que fas molt bon color, no? et feia més moradet..:)

    ResponElimina
  6. Mira, jo continuo encaparrat amb el Senyor Spejbel. Et recordes fent de Cronos menjant-te’l? Premonicions? Venjances? Penso que hauries de fer algun acte de desgreuge envers l’Spejbel.

    (Sincers udols de condol per a La Segona Versió).

    ResponElimina
  7. Vaja, ahir vaig posat aquesta segona versió de la segona versió, i ara va i es mor, cagon tot! No tinc clars els motius, però com que recordo que citaves al blogger com un dels culpables, t'explico el que a mi m'està passant, per si és aquest el problema, i és que des que vaig tornar de vacances no puc entrar al meu bloc com a Leblansky ni des del mozilla ni des de l'explorer, ni tan sols fer un comentari als altres blocs ni al meu propi. La solució provisional que he trobat és instal·lar el Googlecrome, i com que aquest és dels amos del blogger, doncs des d'aquí si que em deixa: no em demana identificació cada cop, i aleshores puc entrar, amb la condició de tenir sempre l'Enceneu els llums obert. No sé si et servirà...

    ResponElimina
  8. Per cert, a la foto que t'han fet a la morgue trobo a faltar l'etiqueta que posen al dit gros del peu; cal cuidar els detalls, haw, haw!

    ResponElimina
  9. Crec que necessites més de quatre xavos per fer-te una mútua...
    En fi si el blog es va reencarnant no déu ser una mala notícia. Ja ens hi tens acostumats a les teves morts i reencarnacions

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: no sé perquè, em temo que aquest no ressuscitarà.

    ResponElimina
  11. Maleta: em sembla magnífic que celebris la mort amb una copeta. És una de les coses bones que tenen els ianquis, aquests funerals que acaben en banquets i bacanal. Gràcies de part del mort.

    ResponElimina
  12. Lolita: ja saps que les funeràries fan meravelles, i es veu que el maquillatge anava barato. El color també es deu al fet de morir-se en acabat l'estiu, ambel bronzejat encara posat.

    ResponElimina
  13. Llop: Aquest blog s'ha mort, però no pas els Mil Dimonis. I allà ben aviat tindrem notícies del senyor Spejbel.

    ResponElimina
  14. Leblansky: tot i funcionar amb el Chrome, jo he tingut aquesta avaria. Si ja perds prou temps amb el blog, només li falta que hagis de fer de mecànic.
    Pel què fa a l'etiqueta del dit gros del peu, tens tota la raó. La propera vegada que em mori això no fallarà.

    ResponElimina
  15. Eulàlia: que no, que aquest no ressuscita.

    ResponElimina
  16. jo parlava més aviat de la reencarnació als Mil dimonis...

    ResponElimina
  17. Trobo a faltar algun apunt que faci referència a aquesta segona versió del "Segona versió". No deixa de ser poèticament lògic, tot plegat.

    ResponElimina
  18. vols dir que no t'han enverinat el blog? això fa olor de complot...hummm, tindrem que investigar...

    ResponElimina
  19. Joan: doncs mira, no descarto fer un darrer apunt com una mena de balanç... Sense perdre aquest intent de poesia una mica absurda

    ResponElimina
  20. Aris: vés a saber... potser hi ha una conspiració mundial contra mi, es forces ocultes, ja saps, o els homes de negre.

    ResponElimina
  21. Diria que Este muerto está muy vivo, que és com dir que fa comèdia de cine.

    ResponElimina
  22. Tots ens podriem fer una foto semblant cada nit per acomiadar el dia... El blog s'ha mort o l'han assassinat? Ha estat el bloguicidi d'un ciberassassí? El que no hi ha és un "homecidi" (sic): Mil dimonis o Lluís Bosch (potser visquent també a l'esperit de Fonollosa) estan ben vius. L'escorç del mort sense etiqueta, estant molt lluny, està ben aprop d'aquella imatge morbosa amb que la Sarah Bernard seduïa als seus admiradors. Llarga vida a la mort virtual, etern retorn de la vida!!!!!

    ResponElimina
  23. En tinc gairebé 44, així que poca gracia, jaja. Escolta, quin món tan dens... llegeixo contra Catalunya i demés coses, com la escuela del pueblo, què fort, jo estiuejo prop de Bellver (però no sóc un pijo), i sóc nascut a Lleida.

    Oi que em dones uns dies? Avui, tot just, encara no goso d'esbarallar-me ni que sigui una mica, jeje. Salutacions afectuoses...

    ResponElimina
  24. Ei! Lluís, és aquest l'enllaç que hem de posar a la llista dels apunts homenatge a la Montserrat Roig?

    De moment hi he posat aquest, si no ho és, ja el rectificaré, quan m'avisis.

    Gràcies!

    ResponElimina