Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimarts, 2 d’agost de 2011

30. Construir Martín Marín

Ara farà un any que tenia un personatge en funcions de protagonista: un jove falangista extremeny que arriba a Barcelona el 1941 per  fer-se càrrec d'un sots-comissariat de policia. En aquell temps, una de les principals funcions dels funcionaris era rastrejar i depurar els funcionaris anteriors. Aquesta tasca ha de dur el meu protagonista a conèixer el seu antecessor en el càrrec, un policia republicà que el 41 es podreix al camp de presoners de la plaça de braus de Tarragona.

Per a donar-li entitat al meu personatge, em calia un nom abans que res. Abans que una biografia, abans que una psicologia. Primer fou el verb: ho explica la Bíblia, i té més raó que un sant. Sense nom no hi ha res.

Per aquells dies d'ara fa un any llegia llibres sobre la post-guerra i anava prenent notes. Així és com em vaig trobar un treball didàctic, sintètic i alhora exhaustiu: Història del franquisme a Catalunya (2006). L'autor és en Martí Marín Corbera, que fou responsable (adjunt) d'un vice-rectorat de la UAB fins el 2008, quan va dimitir per motius ètics.
El meu nom és Martí Marín Corbera i, fins fa poca estona, era Adjunt del Vicerector d’Estudiants i de Cultura per a Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arran dels esdeveniments que van tenir lloc la tarda-vespre del dimarts dia 4 de març de 2008 he decidit presentar la meva dimissió al Vicerector que va nomenar-me per al càrrec. El motiu és el meu desacord amb la decisió presa pel Rector –amb els suports que fossin- d’encarregar als Mossos d’Esquadra el desallotjament dels espais de l’edifici B de la Facultat de Filosofia i Lletres que estaven ocupats per un grup d’estudiants mobilitzats per la convocatòria de vaga contra el procés de Bolonya, la LOU i el Reial Decret d’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris.
El fet que jo no comparteixi bona part dels continguts i de la forma de la protesta dels/de les estudiants –per motius massa llargs i completament improcedents d’explicar aquí- no implica que hagi d’estar d’acord amb el mètode utilitzat per a desactivar-la. Com a testimoni directe dels fets no puc sinó pensar que l’única forma d’evitar les empentes, els cops de porra, els contusionats i tota la resta de situacions que vaig poder contemplar era no demanar l’actuació policial i assumir, si calia, seguir negociant hores i hores: per absurda que pogués semblar la situació a qui fos –inclòs a mi mateix. Ser conseqüent amb aquesta convicció implica necessàriament dimitir.
Reconec que convertir el professor d'Història dimissionari en un falangista és quasi una putada, però alhora és una ironia que qualsevol apreciaria amb un somriure. Qualsevol? Jo diria que -en el lloc de Marín- hauria de resultar divertit. Però no sóc al seu lloc, i no ho sé. De manera que, per si de cas, li demano disculpes -en cas que siguin necessàries.

Penso que la similitud fonètica i gràfica del nom i el cognom em va captivar, i vaig pensar més o menys conscientment en el Jean Valjean de Les Misérables (perdoneu-me la sobèrbia). De manera que no hi té res a veure en Martin Amis, tal com suggeria un comentari recent:
Quan veig Martín Marín penso en el Martin Amis, quan veig Albuquerque penso en Albacete, quan són vacances no tinc ganes d'escriure i quan tinc ganes d'escriure no són vacances. Mentrestant, tinc insomni i els mosquits em mosseguen. I cada vegada em sembla més difícil escriure una novel·la.
Doncs sí (o doncs no): escriure una novel·la és complicat i complexe. Cada detall i cada qüestió ho tornen dir: aquí no ho ha res fàcil ni gratuït ni senzill.

I això si el professor Martí Marín Corbera no em posa una demanda. Perquè llavors la qüestió seria definitivament molt complicada. Amén, alea iacta est.

Video-fascicle 30: Arquitectura de la novel·la

14 comentaris:

  1. Em sembla fascinant l'origen del nom. Un toc de putada, podria ser, però caram, encaixa tan bé amb tot plegat que entenc que devia ser irresistible. Espero que el Marín real entengui la ironia...
    La similitud fonètica té el seu què, i mira, no crec que en Victor Hugo et denuncïi.

    ResponElimina
  2. Joan: me n'alegro que sembli irresistible, és el que jo vaig pensar. I espero que si mai el prof. Marín ho sap ho comprengui igual que tu. D'en Victor Hugo no goso dir res, que segur que l'Estat Francès controla molt el tema dels drets i els hereus i demés.

    ResponElimina
  3. Doncs a mi el que em divertiria és que en Martin Amis arribés fins aquí. Me l'imagino mirant el video i em fa riure. No és difícil que passi. Com a escriptor que és, segur que busca el seu nom al Google.

    Aprofito per saludar-lo i per fer-li un parell de preguntes:

    Admirado Martin Amis, ¿qué me recomienda que haga para ganar mucho dinero, continuar siendo sexy y dedicarme a la literatura? Muchas gracias. ¿Puede hacerle la misma pregunta a su mujer añadiendo "y encima tener un marido como Martin?". Muchas gracias. El libro de Isabel Fonseca "Vínculo" me divirtió muchísimo. Y una última pregunta, ¿Esto de los blogs, le parece mal asunto? Muchas gracias.

    Marta

    ResponElimina
  4. Admirada admiradora:
    He consultado con la Sra. Amis antes de responderle, porqué no quisiera verme envuelto en una demanda de divorcio que, sin duda, me dejaría en la miseria. Una vez con su permiso, me dispongo a responderle:
    -si quiere usted ser sexy (o serlo más, o serlo siempre), ganar dinero y dedicarse a la literatura debe empezar por cambiar algunas cosas de su vida. Ante todo no escriba más en catalán y no se levante cada mañana para trabajar: todo eso es vulgar y aburrido.
    -si pretende usted suplantar a mi esposa, sepa que tiene amigos muy brutos e incluso algo peor, como abogados.
    -quién demonios es Isabel Fonseca?
    -mi opinión sobre los blogs es innecesaria: si opinara algo bueno de ellos ya dispondría de uno.
    Afectuosamente,
    Martin Amis

    ResponElimina
  5. Martin, no me vaciles, Isabel Fonseca es tu mujer. Insinuas con tu pregunta que nadie la conoce? Si nadie la conoce debe ser culpa de la crítica o, peor, de la tendencia de algunos escritores de publicar un libro cada año aunque sea un mal libro. Te recuerdo que Isabel escribió un libro fantástico sobre un marido bajito que le ponía los cuernos a su mujer. Y no te cuento cómo sigue.

    ResponElimina
  6. Señora Marta: no sé qué opinará ese pobre Lluís sobre el hecho que usted haya convertido su blog en el consultorio de Helena Francis

    ResponElimina
  7. Anònim, tens raó, i tot és prou interessant. La dificultat d'escriure, la desesperació, les històries que no s'aguanten, la revisió del text, les voltes endavant i les voltes enrere, documentar-se, tornar-se a desesperar. I després de tanta feina, el dubte: I si no sé escriure? I per si això fos poc, després de l'abisme, el que és pitjor: la indiferència. Algú que es fixa en un detall que no és el que tu esperaves i el que tant has treballat (vaja, el que he fet jo). Entra en escena el caràcter imprevisible del lector, la seva autonomia, l'autonomia del text sense l'autor. Aquí surt tot i tot és un món apassionant (pel meu gust). Gràcies per l'apunt, Lluís.

    ResponElimina
  8. Marta: tant de bo a cada apunt passessin tantes coses i es despertés això de l'autonomia del lector, amb tot el que imolica tal com has fet. No m'esperava que l'agost això es posés tan interessant, o sigui que gràcies a tu i als qui comenteu.

    ResponElimina
  9. És curiós com cada nom de cada novel·la té la seva raó de ser i el seu naixement primer com a Verb bíblic.

    El nom del falangista sempre l'he trobat molt bo però coneixent l'origen encara el trobo millor. Segur que si mai el seu àlies real es troba amb aquest apunt estarà d'acord amb haver batejat un falangista com el que descrius, cosa d'ètica!

    ResponElimina
  10. Galderich: ara estic buscant.li el nom al segon protagonista, perquè en tinc un de provisional. També té la seva història.
    Si el Marín "real" arriba a saber-ho, de tota manera, em faria il·lusió que digués alguna cosa.

    ResponElimina
  11. Sobre aquesta construcció impossible del vídeo... i amb el Tente de tota la vida? O sortiria una novel.la quadrada??

    ResponElimina
  12. Gemma-Sara: Sí, el Tente no seria mala idea... si vols fer una novel·la de kiosk, per vendre bé. Ho tindré en compte.

    ResponElimina
  13. Lluís,

    Segur que l'arquitectura d'una novel·la pot arribar a ser més senzilla que fer una construcció amb les teves petxines. El nom del teu prota és versamblant i fa de Càceres o d'Extremadura, vaja. L'anècdota del professor en canvi sembla com si ho haguessis somniat. No va ser així? Benvinguda sigui la inspiració, per la via que vingui.

    ResponElimina
  14. Maite: de moment jo diria que construir una novel·la és més complicat que apilar pedres i petxines, però ja ho anirem veient. Ara bé, la possibilitat que la realitat sembli un somni i viceversa també la comparteixo. Estem tornant al barroc?

    ResponElimina