Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 29 de juliol de 2011

29. Les petjades de l'home-fantasma


Caminar pels escenaris, amb els peus damunt les velles pedres. I alhora tancar els ulls, buscar els ressons, les olors amagades, les ombres que fugen. Les ombres que s'han enganxat al temps. Els fantasmes que ens envolten.


He buscat les passes de Martín Marín pels carrerons de Cáceres. A la ciutat extremenya li pesa el passat i li cau al damunt un sol implacable, duríssim, com si l'estrella que l'escalfa no fos el Sol sinó un astre enorme. Volia caminar per la franja estreta que separa el somni de la vigília i trobar allà el meu personatge. Allò que d'ell vull saber no consta en cap arxiu: Marín té la consistència del somni, el pes d'una bubota. Partides de naixement i documents només donen un pàl·lida notícia de l'home amuntegat entre folis.


Martín Marín va perseguir un fantasma i això li va valdre el menyspreu i possiblement la desgràcia. És aquest home caigut el qui vull trobar. Vora el final de la vida, Marín li explica a un conegut que yo estuve en el otro lado, en el lado de allá, y no se si he vuelto o sigo allí, mierda. És justament aquest indret mental el to de la novel·la.

A Extremadura hi he dut poques lectures: no m'interessava gaire que el temps se n'anés llegint. Un llibrot gruixut d'un tal John Connolly (Els turmentats, 2006, Bromera butxaca), autor de literatura negra on s'hi escola el gènere fantàstic. Connolly inclou fantasmes i aparicions a la trama, i ho fa amb facilitat i fluïdesa. Diuen els entesos que és un deixeble de Hammet i del hard-boiled. No ho sé, perquè no hi entenc. En tot cas, el protagonista és un tipus inestable i turmentat que conviu amb espectres, que els tem i l'atreuen.

A la Concatedral de Santa María hi ha aquell silenci màgic de les parets, les columnes i els vitralls gòtics. Mai no sabrem si Déu és allí dins -ni tan sols si és enlloc. Però els homes que feien catedrals van fer una cosa millor que lloar Déu. De manera que dins de Santa María hom arriba a la qüestió definitiva: si Déu no existeix, caldrà inventar-lo.


Marín es va casar en aquesta catedral i deuria venir-hi sovint. Un falangista que es volia fer un lloc al sol del règim havia d'anar per força a missa. M'assec i després m'agenollo. Darrera meu hi ha la tomba de marbre d'un Grande de España. Després, als racons de la sagristia convertida en museu, trobo els espectres que ronden els carrerons de Cáceres quan el sol es pòn.

A les quatre de la tarda la Plaza Mayor bull a trenta-nou graus. A les onze de la nit són trenta.


Video-fascicle 29: Aprèn a confondre el real i el fantàstic a
Los Barruecos (Malpartida de Cáceres)

9 comentaris:

  1. Dius que en Martín del teu relat els darrers dies de la seva vida era com un fantasma. ELs llocs que ens has mostrat en fotos i vídeo també m'ho semblen, tot i ser llocs reals.
    dolors

    ResponElimina
  2. Dolors: es tractava més o menys de transmetre aquesta sensació irreal i fantasmal, o sigui que ja és això...

    ResponElimina
  3. Molts aspectes de la vida és la persecució de fantasmes. La cerca de mites que varen tenir la sort d'una bona publicitat. Màrtirs anònims que ara són punta de llança per fer un spot. Vides de gent insuportable i mesquina són ara motiu de pelegrinatge. Però no vull intermediaris. I la realitat treu la màscara, el glamour, la llegenda i la glòria i deixa la gent corrent amb el que són, gent com qualsevol de nosaltres...

    ResponElimina
  4. Això de perseguir fantasmes (de Sorpe fins a Cáceres) s'està convertint en la teva especialitat. Però ja saps que quan busques coses fugiseres, és més probable que et trobin a tu que no pas a l'inrevés, així que potser que miris per on camines, no sigui que rondi per allà (o t'acabis fent mal al peu...).

    ResponElimina
  5. Lo de la máquina de escribir bajo la sombrilla no lo veo, Lluís, pero sí lo de Cáceres. Me gustaría plantarme allí, aunque solo fuera un par de días. En realidad tampoco me voy a pasar las vacaciones escribiendo... El cuaderno a lo mejor lo dejo en casa. Pero no los libros. Leer sí, siempre.

    ResponElimina
  6. Ciutat i paisatge fantasmal. Fins i tot la fotografia dels cantorals dintre de les vitrines com si fossin ampolles de licor en un supermercat hem de suposar que deu ser per protegir-los dels fantasmes que circulen per Extremadura.

    ResponElimina
  7. Joan: l'aventatge que té perseguir fantasmes diria que és que no em donen mai disgustos ni em deceben. Com que no els atrapo mai...

    ResponElimina
  8. Nahim: en el fons, els humans ens assemblem molt. Tant els grans herois com els pobres currants. Hi ha una dita que m'agrada molt: "tothom admira l'heroi, menys el seu criat". Perquè el coneix, i sap que és un home més, i prou.

    ResponElimina
  9. Galderich: la vitrina dels cantorals tenia una specte molt estrany, com de nevera de l'Eroski en efecte. Jo diria que els deuen protegir dels fantasmes col·leccionistes, que són una espècie reduïda però molt poderosa.

    ResponElimina