Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 1 de juliol de 2011

Chrétien de Troyes al Pallars-1 (Work in progress)



Avui deixo un text ràpid i improvisat. Ara és un quart de nou de divendres, u de juliol. Demà al matí em miraré els possibles o probables comentaris i sortiré a filmar, recollint les possibles idees. Em prenc tot el cap de setmana per a fer-ho i muntar-ho. Dilluns penjaré el text amb modificacions o sense, i acompanyat del documental que en resulti. Efectivament, això és un experiment.


-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Això em va dir, i de seguida vaig assentir acotant el cap. Calia admetre-ho: com pot ser que mai no me n'hagi adonat fins ara? Perquè ningú no ha denunciat el frau? És que ningú no ha estat mai en un dinar o en sopar on hi hagués dotze (o més) comensals? Com collons podria abastar dotze boques una sola copa...!

-Un dels tres és aquí, rere les planes de Son. Un calze de fang, molt auster... Dels altres no en sé res, però si en sabés res callaria com una puta de les que callen.

La puntualització sobre el material del calze es deu al suggeriment de la Maite (veure comentari).

No puc revelar els noms més importants d'aquest relat. Perquè atrauria sobre aquestes persones tota mena d'indesitjables, i perquè estic segur que a mi em caurien enormes desgràcies. Provaré d'explicar aquesta història, per tant, guardant allò que cal mantenir en secret, tal com s'ha fet en aquesta terra els darrers mil anys.

Fa pocs dies tornava cap al tard de Viella cap a Esterri per l'emboirat Port de la Bonaigua. Els núvols d'una tempesta d'estiu em seguien des de l'Aran, i en arribar a l'ermita de les Ares, la malura se'm va abraonar al damunt. Amb prou feines vaig veure la silueta de la capella, i a l'altra banda els llums de la Fonda. Vaig abandonar el cotxe a cegues i vaig entrar a la taverna. Recordava haver-hi dinat o potser sopat, molt de temps enrere, enmig de l'hivern i la neu que cobria el paisatge per complet.

A l'interior hi havia dues persones: l'amo del bar i un sol client. Un home vellet i pansit, que tenia un gotet porronet de vi blanc negre pres amb una mà llenyosa i vegetal. Anava molt torrat. Va torrat com un cep, em diu l'amo. No facis cas d'una sola paraula del què et digui.

-Paraula -dic jo- Paraula que no diré ni paraula del que pugui sentir. Posa'm el mateix vi que a ell.
-Blanc? Negre?
-Blanc. Negre.

(El canvi en el color del vi es deu a l'aportació del Galderich, tal com es pot veure als comentaris).
(El canvi de got per porró és un suggeriment del Francesc Puigcarbó, que també es pot veure als comentaris del dessota).


L'amo s'alça i marxa a buscar l'ampolla. Va tant o més gat que el vell i tarda molt en tornar. Per les escletxes xiula el vent furiós i la pluja allarga la mà per sota la porta.

-Espot, és  dir, es pot: el pot, el calze. Que va estar guardat durant segles a Monestero, el monestir.

La repetició del número tres indica la proximitat del Grial

Tres calzes, doncs. I després em diu que es pot arribar al calze del Pallars, que seria el segon en una jerarquia que se m'escapa. S'hi pot arribar per tres camins que s'obren rere tres portes. La del riu Escrita, que baixa pel davall d'Escaló (està tot escrit allà, però costa de llegir). Per la porta del Tèssol, que és la porta del sol però que travessa el bosc negre, ple de llops i de perills. I pel camí del Coro, però allà els aventurers es tornen folls, i es llencen barrancs avall. Perquè al camí del Coro és on canten les encantades, i si et pares a escoltar-les ets pell.

-Tres calzes -repeteix l'amo del bar- I perquè no set calzes? O tretze?


Els números set i tretze s'incorporen al relat, a petició de l'Aris i l'Eulàlia

-Els guardians -em diu- vigilen, però només vigilen. Quan el viatger espavilat descobreix el pas i arriba al calze, li donen de beure l'aigua, la Bonaigua... ho enténs? I el viatger espavilat edevé el nou vigilant del grial. I l'anterior se'n pot anar a repòs. El darrer espera des de fa tres-cents anys... tres-cents! Jo el conec. Quan jo era petit el veia baixar de vegades, venia de Subenuix. Semblava un home de trenta anys, però ara en tinc vuitanta-tres, i ell encara sembla un home de trenta: ara fa ben poc es va traginar la Manolita de Borén, que apenes si ha fet els vint-i-cinc.

L'home fa un glop traguet, mira el sostre i s'eixuga una llagrimeta eixuta que li busca les clivelles del rostre, com la gota d'aigua a l'escorça d'un alzina morta pel llamp.

-El pas del Coro és el pas de la penitència, no hi vulguis passar -mormola- Fins i tot el vigilant evita passar mai per aquell lloc tan feréstec. El seu gos, que es diu Di Stefano, gira cua quan s'apropen per allà...

El gos Di Stefano és una incorporació deguda al correu d'un lector que no vol deixar comentaris públics. Coneix la història i afirma que el gos existeix, i tothom sap que és el ca del vigilant.

Beu el vi blanc negre i glopeja:

-No hi vulguis passar. Un italià de Bolonya hi va ser fa poc. Va dir que venia de Bugarach, a França, on també havia estat buscant el Grial, rere les petges d'en Perceval. Era llest, el filldeputa. Feia de professor de vol en parapent. Va venir i va voler passar pel pas del Coro. El vam haver de lligar en un avet perquè estava com boig: va sentir les veus de les Encantades. Va tornar a Itàlia. I allà al llac del Como va caure del seu parapent i es va matar: es va petar tots els ossos, ni un de sencer. Mort, noi: mort a l'acte.

El vi blanc esdevé lògicament negre, per una observació de l'Aris. Veure comentaris. El lloc de Bugarach és una nova aportació d'en Galderich, que deixa un enllaç molt interessant al seu comentari.

L'aparició de Perceval també respòn al suggeriment de la Maite.

*          *          *
Arreplego el got que m'he trobat mig sepultat. L'omplo de la bonaigua i bec. No sento res especial dintre meu, tret que em sembla percebre un augment de la llum a l'aire. Penso que si hagués arribat aquí una mica abans (apenes quatre mesos) huria pogut donar l'aigua als llavis de la Roser. Qui sap si ella ara seguiria viva, encara. De manera que aquesta nit, pels volts de les deu, potser em trucaria pe demanar-me com va tot per Esterri i jo li diria:
-Vès mare, no res. Com sempre: anar fent.

*         *          *

Dues aportacions musicals de dos lectors que escriuen a correu: 
1- Henry Purcell


2- Rick Wakeman (ex-teclat de Yes)



3. Alguna aportació videogràfica:
Escenes finals d'Excalibur (John Boorman). Epopeia artúrica amb referències homosexuals quasi explícites

22 comentaris:

  1. Galderich: tens tota la raó en tot. I especialment en el Grial valencià. Fins i tot l'Iker Jiménez ho té documentat. Les imatges del Camps i l'alcaldessa a la festa del grial són impressionants, i recomano que es busquin per la xarxa. Jo provaré de trobar i mostrar un grial més discret i auster, més en la línia catalana.

    ResponElimina
  2. Si, el vi negre es el que escau. Per cert, també ho tens que corregir en el penúltim paragraf. Oh, Grial! Hi hauran també templaris?
    L'home del que parlant es l'Humberto Echo?

    ResponElimina
  3. Aris. Colló! Mai no hauria pensat que això de la "work in pregoress" dugués tanta feina... ara hi vaig. Reconec que he pensat en l'Eco de "El pèndol de Foucault", però més aviat poquet. No he popat gaire de l'Eco.

    ResponElimina
  4. oh! i perquè no bevien en porró? si els qui varen crucificar a Jesús es veu que eren catalans, segons explicava l'altre dia la Boia de Port Pelegri, podria ser que haguessin aportat a la zona de Natzareth l'ùs del porró. Ai senyor! déu de cels i terra, tant de temps buscant el sant graal, i a veure si era un porro, amb tap de suro i barretina, clar.

    ResponElimina
  5. Puigcarbó: la hipòtesi catalana de la mort de Crist és molt suggerent, però no sabri bé com incorpporar-la. En tot cas, no em costa gens canviar el got per un porró al Pallars. Ara m'hi poso.

    ResponElimina
  6. podries explicar que els catalans que varen crucificar a Jesucrist, penedits del que havien fet es varen endur el sant porró per recordar cada vegada que feien el traguet la persona que havien penjat a la creu, i s'estaliren al Pallars on restaren ells i els seus descendents pels temps del temp, fins que un d'ells Artur Más i Gavarro (el besavi) va baixar a Barcelona i es va dedicar a la política, sent un dels cofundadors de Conveniència democràtica de Catalunya, i olé...

    ResponElimina
  7. Puigcarbó: Artur Mas i Gavarró? Et refereixes al mateix que va ocultar els seus béns a Liechtenstein sense que ningú li reclamés mai res? Ho tindré en compte, i tant!

    ResponElimina
  8. l'avi d'aquest, que era contrabandista de llanties i cigrons a l'engrós i també de toscanos i caliquenyos. Aquest Artur Más, estaba casat o amistançat amb Josefina Duràn i Lleida que era del Baix Maestrat i pubilla de bona posició però una mica bleda, segos deien pel poble de Santa Maria de l'Escorpí que és on vivien.
    Veus, Santa Maria de l'escorpí té una bonica història del perquè del seu nom, a veure si ho explico diumenge que es un dia gamba xunga ombaiaia, i fins capaltard no hi ha activitat tafanera blocaire.

    apasiau que m'en vaig al sobre.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: estaré esperant la història de santa Maria de l'Escorpí, que sembla apassionant. Jo ja intuïa que el govern dels millors feia molta pudor de podrit, però ara veig que tot té una explicació. En un país de contrabandistes, bandolers, carlins (els antepassats dels nacionalistes) i demés púrria, el poble sempe hem estat a mercè dels delinqüents enriquits. Ja em diràs tu: si la família del Mas eren de Vilassar, es van fer rics pescant seitó?

    ResponElimina
  10. Lluís,
    Per cert, ja he trobat el tercer graal!
    http://xa2cu.blogspot.com/2011/06/bugarach.html

    ResponElimina
  11. Masses tresos, em dic. Posats a posar xifres màgiques, o eren 7 gots (i no va bé, perquè hem quedat que bevien en porroó), o jo li posaria que l'home feia set-cents anys que gaudia una bonica figura de trenta. No és una gran aportació, ja ho sé, però és que les que m'han precedit, són molt millors. el vi, sí, negre sense cap mena de dubte.

    Puigcarbó, espero diumenge en candeletes

    ResponElimina
  12. No sé si ho he vist en una pel·lícula o de debó, un quadre de l'últim sopar ple de calius...de fusta, de ferro, de vidre...ah, i la Mª Magdalena també estava a la taula, perquè era l'apostol tretzé!

    ResponElimina
  13. En esas estamos... Para mí la literatura también es una tecnología con la que trabajar el dolor que produce el recuerdo. Soy incapaz de operar sobre la memoria desde otro lado que no sea la ficción, pero también es duro.

    ResponElimina
  14. Galderich: ostres! Moltes gràcies per descobrir-m el blog, i el lloc de Bugarac. Tenia la temptació de barrejar els extraterrestres al meu text, i veig que allà ja ho han ficat tot dins del mateix sac...

    ResponElimina
  15. Eulàlia: tens raó que no es pot abusar d'una repetició, i incorporarem un set. Com que viure set-cents anys em sembla una exageració, vaig pensant on el col·loco. Però el posaré, què carai: si dic que el text es va construint sobre els comentaris, bé que ho de complir.

    ResponElimina
  16. Aris: jo diria que efectivament en molts quadres hi apareixen diversos calzes. I si n'hi havia dotze (o tretze?). No seria més normal que en un sopar de col·legues cadascú tingués el seu? Quin deuria ser el de Jesús?

    ResponElimina
  17. Lluís,

    Veig que pots escriure un nou Codi da Vinci a Espot i les terres que darrerament freqüentes. Alguna cosa sobre el cicle artúric. Ets com un nou Perceval!
    Segur que Chrétien de Troyes bevia vi negre en una tassa de fang.

    ResponElimina
  18. Maite: que en Chrétien bevia vi (negre o blanc tant li fa) deu ser obvi, no? Hi ha moments en què sembal que li sentis l'alè... Gràcies per comparar-me a Perceval, que segurament és el meu mite preferit. Per tant, incorporaré en Perceval i la tassa de fang al text. Ara em penso com s pot fer. Gràcies per col·laborar!

    ResponElimina
  19. de Vilassar de Mar o de Vilassar de Dalt? lluís, i... Mas i Mas-Colell són de familia?, algun parentiu d'ambdós amb el pastis Massini.

    ResponElimina
  20. Una cosa trobo a faltar un prsonatge menys isotèric i més vibrant. Ja entenc que el relat és de suspens- El pobre italià que es va morir potser podria haver tingut aquest paper més alegre./Dolors)

    ResponElimina
  21. Puigcarbó: jo diria que és el de Mar, però em fa mandra buscar al google un personatge tan poc rellevant.

    ResponElimina
  22. Anònima Dolors: afegiré algun element al personatge de l'Italià, sí que li falta alguna cosa. Com a excusa només puc dir que la història l'he sentida explicar i que per tant hi ha posat allò que en vaig sentir dir. És curiós com la narració oral sempre és més àgil. Un cop escrita, les coses semblen menys... vibrants, sí.

    ResponElimina