El dia dos de maig vaig escriure el post titulat Penetra la prosa amb un xic de poesia, i li vaig posar un número 1 entre parèntesi, perquè deuria pensar que tenia més coses a dir-ne. Però l'endemà al matí vaig rebre el contracte que m'enviava nou setmanes a Esterri. I se me'n va anar del cap qualsevol idea sobre prosa i poesia.
A Esterri ha calgut esforçar-se a la feina, aprofitar l'ocasió per caminar i enfilar-se, fer els informes i entrevistar les famílies de la classe... També des d'aquí ha calgut fer els darrers viatges a Barcelona per a liquidar el pis de la mare. En resum, doncs, segueixo sense tenir la més remota idea de què em vaig deixar al tinter. Jo diria que ho he oblidat per sempre, però ben pensat és un preu petit.
Avui, repassant aquest blog progressivament minoritari, he trobat aquell número 1 entre parèntesi i de sobte he estat conscient que no es pot deixar tan coix el blog. He sortit a caminar i camina que caminaràs, m'he posat a pensar en veu alta. Aquesta acció -més pròpia de nen o de foll- ha quedat guardada a la càmera: vet aquí el post. Un home que camina i pensa en veu alta per un camí que voreja un riu, que és l'afluent d'un altre, que recull la pluja d'ahir, tan abundant.
Al títol d'avui li poso i 2, i així tanco el capítol. Així, amb tan poca poesia, tan esqüet i tan cansat.
Video-fascicle: Llegir poemes enmig d'un camí solitari
Ei, per un moment, quan has obert el "candau" he pensat que veuriem el que hi havia dins, però com bon vianant l'has tornat a tancar, allí ha estat una escena de thrillet...hauria estat delicte? un okupa a la muntanya?
ResponEliminaI tan personal...
ResponEliminaLeblansky: emmmmm, sí, diguem que ha sortit una cosa personal. Què més podria haver fet?
ResponEliminaJo no hagués titulat aquest apunt amb un (1 2) sinó només amb un (2) ja que els apunts següents van aprofundint aquesta hipotètica dicotomia entre poesia i prosa, suposo que de manera subconscient.
ResponEliminaA vegades l'atzar que és propici a la poesia o a la prosa ajuda a perfilar aquestes les reflexions.
Galderich: aquest apunt ha assolit el rècord de pocs comentaris en aquest blog, però la teva apreciació ho compensa, sincerament. Si em topés gaire comentaris com aquest no sabria pas què dir (per quedar bé).
ResponElimina