Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimarts, 28 de juny de 2011

23. Escriure a la columna Durruti


No sé d'on l'he treta, la imatge de l'escriptor ideal, una idea platònica. Una persona que viu escrivint, tancada en una bella habitació lluminosa, espaiosa, plena de llibres ben endreçats. O fins i tot en una habitació llòbrega, fosca, d'ampolles buides i mig buides i desordre mitològic. Tancat, aïllat, enfrontat al mirall estricte que el reflexa. Indolent, inspirat. Una imatge tremolosa que arrenca del romanticisme. Indiferent al món, l'escriptor ideal escriu com si al món tan sols hi fos ell, i hagués decidit que el món interior és molt més dens que el món.



L'acte d'escriure és difícil que es doni en llocs públics i sota el soroll. Però no impossible: hi ha escriptors als bars i als retaurants. Fernando Pessoa diu que ho pot fer. I a la vegada... la solitud d'una cel·la monacal potser tampoc no du les paraules vitals a frec de bolígraf. Hi ha qui es posa música. De vegades em poso en Rodigo Leao, o bé Andrei Artemiev, o fins i tot Gotan Project, Durutti Column. Més val Bonaventura Durruti que Francesc Homs per a inspirar-se, no? Sembla que Mossèn Jesús Arnal escrivia a les trinxeres mentre avançava cap a Saragossa amb la Columna Durruti. La música de fons deurien ser les bombes dels morters i els espetecs dels Màusers.



Però aquest no és el tema.

L'acció d'escriure la fa una mà lligada a un cos que pateix i guadeix. I no sempre patir o gaudir depèn de les seves decisions, ni dels seus neuroconnectors. De vegades depèn de terceres persones, de decisions preses als despatxos del poder, a centenes de quilòmetres. De vegades és un atzar, de vegades un amic, de vegades un accident. Un correu al Gmail, un Sms al telèfon, un núvol fugaç poden alterar el món. Si l'escriptor ha d'escriure de veritat... cal que escrigui aquestes veritats?

Escriure amb una actitud indiferent davant de la vida sembla pressumptuós i fals. Pot transmetre ironia i erudició, però no diu res. I a l'altra banda, escriure atrapat a la sang és tupit, ferragós, angoixant.

No puc prescindir de les coses que passen, ni de les coses que em passen. M'emprenya tenir un govern convergent i mesquí, una premsa tan fàcil i venuda, una televisió pública tan dolenta. M'admira que la veïna de cinquanta-quatre anys anés a la mani dels indignats, que t'adormis a la meva espatlla, que surtin els cargols després de la puja, que em diguis adéu des de la porta.

He pujat fins al poble abandonat de Besan, des de la Borda de Felip, a tocar d'Ainet. Sabia que allà dalt hi seria jo sol. Només jo sol, i tot sol. I no obstant, he dut amb mi tot el meu plaer, la meva pena, el meu dolor, les meves esperances. Sense adonar-me'n, he pujat lleuger però carregat: de por, de desig, de records, de frases disperses. Cada casa abandonada era casa meva. Allà he estat alcalde i pària, mosso de quadra i cacic, cacic i captaire. Finalment, només rodamón.


Video-fascicle 23: Seguir les petjades d'un home desconegut

Making of a Besan
Dedicat al govern dels millors

11 comentaris:

  1. Seguim entre pobles abandonats i cementiris...això ja comença a ser una sèrie mítica com la del Labordeta...m'agrada

    ResponElimina
  2. Aris: gràcies per la comparació... no em queden gaire dies al Pallars, veurem què més en surt. De moment tinc la llista de pobles abandonats sobre la taula... avui no podré fer res de nou: està caient una tempesta de llamps, trons i pedregada severa.

    ResponElimina
  3. Recordo una entrevista amb el duo de la Durrutti Column, al Vibraciones que mira si en fa d'anys. Dels pros i els contres del Buenaventura no en tenien ni puta idea (ja sabem que el pop és un vol rasant). Tot i això, les seves línies guitarreres encara mereixen ser escoltades.

    ResponElimina
  4. Jordi: tens raó... de vegades no sé perquè van triar el nom. Des d'Anglaterra es veu Espanya amb aquella mirada romàntica i alhora superficial.
    Espero que hagis pogut veure el video i aquest lloc de Besan (el deus conèixer) tan brutalment espiritualitzat des que en va marxar la gent (jo diria que la roba estesa que es veu és d'algun pastor).

    ResponElimina
  5. És igual des d'on s'escrigui i de l'entorn. El que importa és el que s'escriu... i es filma!

    Per cert, la roba estesa m'ha agradat com a enigma, tant se val que sigui d'un pastor! Podries haver investigat una mica aquest fil interessant de la roba estesa en un poble abandonat.

    PD. Molt bo això dels monosíl·labas! Vigila que encara et veurem entre els millors perquè mai se sap el criteri amb qui es fitxa a alguns!

    ResponElimina
  6. Galderich: mentre vaig ser a Besan ningú no va aparèixer. No podia investigar més. No se sap mai què et depara la vida. Avui he tingut un interessant canvi d'opinions (via facebook) amb el conseller Cleries: jo pensava que em demandaria per injúries i el pobre home em demana disculpes...).

    ResponElimina
  7. tens fixació pels pobles abandonats, o gairebé, opotser hi ha un repoblador nat en tu. AH! no facis massa cas de Pessoa, deia que els poetes eren grans fingidors i no anava errat, llegeix Vila Matas, Bolaño o Martinez de Pisón, la resta no se jo ja si val la pena, o almenys a AQUESTA CONCLUSIÓ HE ARRIBAT, i fa ja temops que no escric res.-

    ResponElimina
  8. Un amic lector m'envia aquest comentari al correu.

    "Està prou bé el video i com t'has documentat, però tinc 2 observacions:

    - Besan es pronuncia amb S sonora
    - La roba estesa no indica que hi visqui algú, simplement és un senyal típic pallarès que indica que la casa té propietari viu i per crear la impressió que potser no està lluny, per dissuadir possibles okupes o vàndals. De fet quan hi vaig anar jo crec que ja fa 2 anys hi havia exactament la mateixa roba. Fins i tot aquí a Farrera hi ha un parell de cases de famílies del poble de tota la vida que apareixen molt de tant en tant, algun cap de setmana o a l'estiu, i deixen sempre alguna cosa estesa durant tot l'any.

    Au doncs, a repetir el video!"

    ResponElimina
  9. Dic jo: merda! Deixem-ho estar amb els errors tal com hi apareixen. Les imperfeccions, pífies i errates diuen de nosaltres molt més que no pas els encerts, perfeccions i precisions. Ja ho va dir en Juli: Alea, iacta est.

    ResponElimina
  10. Eps Lluís! M'ha agradat el recorregut que has gravat en vídeo, y la historia esgarrifosa que ens has explicat. La veritat es que m'ha fet recordar la novel·la La Punyalada, on a la Catalunya rural hi havia molts de drames, moltes venjances i que es reflexen també, en els textos de Víctor Català o en una pel·lícula ben propera en el temps com és Un cos en el bosc. Salutacions!

    ResponElimina
  11. Nahim: segurament "La punyalada", i potser també "Solitud" són novel·les que expliquen molt bé la vida a les muntanyes de no fa gaire anys. No molt lluny d'aquí hi ha el pobre de Tor, que fa poc encara va generar literatura, i del qual n'hi ha un documental que sembla filmat al segle XIX amb venjances, assassinats, contrabandistes i policies corruptes.

    ResponElimina