Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 15 de juliol de 2011

27. Des-virgo

Aquest apunt mereix dues notes prèvies:
1- Està construït a partir dels comentaris rebut a l'apunt anterior (Virgo). És una prova més en la intenció de crear una literatura pròpia dels blogs.
2- És molt extens (no m'esperava rebre textos tan llargs). De manera que el deixo aquí per llegir a poc a poc, durant els dies que resten fins al dilluns 18.


Estimat amic,

Aquesta tarda ha caigut un aiguat dels bons. I et vols creure que la primera gota de pluja de totes no m'ha caigut enmig del cap? Ja saps que em vaig quedar ben calb, de manera que la sensibilitat és literal. He sentit la gota amb una precisió absoluta, rotunda i sonora: aquell "clap"! He mirat a dreta i a esquerra i sí, en efecte: la meva gota era la primera de totes les gotes d'aquesta gran pluja.

He corregut cap a casa, sobtadament inspirat. Meravellat pel present que m'havia fet la mare natura, he engegat l'ordinador i m'he posat a escriure la primera pàgina. Sí! He desvirgat la pantalla!

(Intro, enviar missatge, surt, apaga). Bona nit.

-Sí, vaig llegir la teva pantalla -em diu un vespre mentre fem una cervesa a la Plaça del Bonsuccés- La pàgina 1 imposa. I així a l'engròs encara més. Ens trobem a la primera frase que es trobarà el lector. És una bona frase? Hi ha un mite al voltant de les primeres frases? La llegeixo: "El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí.". No sabria dir si és bona o no, en tot cas, en un tres si no res situa: gener de 1941, un matí fred, Barcelona. Gairebé ens podem imaginar l'aspecte de Marín, tan sols per la paraula falangista lligada a 1941.

El meu amic s'entreté a donar-li foc a una dona estrangera que passava. Just en aquest instant, la cambrera del local serveix un batut de llet amb menta darrera meu i deixa caure:

-No se l'estimava però decideix casar-s'hi per comparir la vida amb ella? No l'entenc, el Martín! I per què la dona era fràgil?

Tot just després el meu amic (que no ha sentit la veu d'ella), reprèn el fil:

-D'allò que passa més endavant, al 1999, m'agrada que el futur serveixi per seguir mostrant-nos el personatge. Ens pensem que anem a una altra cosa (el recurs dels tres asteriscs potser ni caldria) però no, el fet que ens situem a 1999 és tan sols anecdòtic perquè seguim parlant de Marín, i de 1941, i del pas del temps que res no ha canviat.

Em quedo pensarós. Bado mirant els veïns de les taules. I per això em topo una mirada que busca la meva:

-Me l'he llegit i rellegit i no hi trobo res a criticar, ni a dir -diu de sobte una senyora de la taula del costat, que fa un te amb llimona- El que no sé és si algú que no hagi seguit l'elaboració a partir del bloc pot seguir el fil conductor de tot plegat en un espai tant petit. Però com que no sóc literat ni crític en literatura no hi puc dir res.

-Cáceres? -s'hi afegeix un home a la cinquantena que llegeix un inesperat Gara, dues taules més enllà- Caceres es una de les poques ciutats d'Espanya on no he estat, però es aprop de Portugal, on sí que hi he estat i a l'estiu la calor és xafogosa. Al ser una ciutat fronterera, els de Caceres anaven bastant a Portugal, per ells era el que per nosaltres és Andorra. Potser un policia tindria que ser més de Galicia o d'Andalucia, però de Cáceres també. Crec que actualment, per gent de Caceres que conec, ja no son una ciutat tant religiosa o severa. M'agrada més el tros de Barcelona que el de Cáceres. Com en Galderich, no trobo més defectes.

L'home fa una pausa, beu un glop de cervesa negra (artesanal).

-Si totes les pàgines tenen aquesta longitud amb una vintena hauràs enllestit la novel·la. (Nov pausa, un altre glop, més curt- Recordo el nostre pas per Càceres. Veníem de fer nit al cor del Monfragüe, a tocar el Tajo embassat. Nit de peixar a una guineu famolenca i descarada, i de cérvoles refregant els musells humits a la furgoneta; cosa que, per sort, no feien els mascles banyuts. (Pausa, li fa una moixaina al gosset que té assegut entre els peus). Recordo una ciutat roent. Recordo ben poc -més aviat res- de la Catedral i bastant de l'harmònica Plaza Mayor. Les cigonyes als campanars de la part vella, blasons llaurats en pedra daurada..., calor davant la Casa del Sol i una fresca plaent a l'aljub àrab. Encara recordo l' impropi dinar: uns deliciosos i energètics cochifritos.

Quan marxem, una parella d'uns trenta (tres taules més enllà) em an un senyal perquè m'atansi. Ella encaputxa un bolígraf i arrenca una quartilla de la llibreta que té a la falda.

-Té -em diu- Llegeix-ho quan siguis a casa.

I així ho faig.

"Arribo a Càceres al migdia. És preferible fer les coses amb temps i sense presses. A l’oficina municipal de turisme demano per la calle Ancha i el parador nacional (tinc un plànol de la ciutat, però mai m’he sabut moure pels carrers de traçat irracional de les ciutats velles).Siga recto hasta la plaza de San Mateo, gire a la derecha y lo encontrará a mano izquierda. Comprovo que la reserva estigui feta i amb el nom correcte. ¿El señor quiere que le subamos la maleta? Nego amb el cap i contesto amb un 'Gracias' potser massa sec. M’he de controlar i ser més empàtic. Pujo a l’habitació i deixo les coses preparades. Tinc gana, però no em ve de gust menjar en el mateix parador. Tant la decoració com el servei d’aquests llocs són massa afectats i em posen dels nervis. Dino al restaurant Aldana, al carrer Orellana, darrera de l’església de San Mateo. És un lloc més tranquil. Faig temps.

El subjecte arriba a Càceres a l’hora prevista. L’he esperat, com em van dir, a la plaça de Santa María, a la sortida de la catedral, on no sé que hi deu haver anat a fer. Tampoc és de la meva incumbència. Camina lentament, observant els edificis com si esperés que li diguin res, amb l’aire crèdul de qui creu que les pedres parlen i que n’entén el murmuri del temps. Travessa el carreró estret que uneix la plaça de la catedral amb la de San Jorge. Després d’encantar-se amb els edificis, acaba assegut a les escales de San Francisco Javier bevent cervesa amb uns penjats que utilitzen les velles pedres urbanes amb tanta familiaritat domèstica com d’altres les veneren. Segurament per l’efecte de l’alcohol, després d’abandonar aquells desvagats (que buscaran un altre lloc on posar el cul) continua caminant amb la mateixa parsimònia d’abans, però ara sembla més pensatiu. Ha deixat de sentir interès pels monuments de postal. Em maten aquests individus que s’ho prenen tot amb tanta calma. I em mata la calor d’aquests llocs on ni la primavera es mostra benèvola."

Estic neguitós perquè no sé com processar tot això. I quan engego el contestador del telèfon, sento una veu amable però desconeguda:

-En Martín Marín, òbviament no havia anat a Barcelona per ser un subaltern, sinó per a fins més foscos. El seu avi va ser el primer ajudant de l'Isaac Peral en la construcció del seu famós submarí a Cartagena. En Marín, igual que son avi, va estudiar enginyeria nàutica i de passada, en un acte de rebel·lia, va ser dels primers militants de la Falange a Extremadura, en oposició al seu pare, socialista i republicà. Poc després de l'alçament, el nostre protagonista es va passar al bàndol nacional, al servei del General Juan Yagüe. En Marín coneixia perfectament les dues províncies extremenyes, havia acompanyat al seu pare, que era topògraf, com ajudant i gracies a ell la repressió del general sorià va ser molt més eficaç. Un fet clau va passar quan capturaren al pare d'en Marín, en provar de fugir cap a Portugal. En un descampat a la llum d'un fanal de carburo, prop d'Olivenza, estaven el general Yagüe i el seu segon en Castejón. Aquest li dóna una pistola al Martín. I el Yagüe brama:
-Marín, mata a este rojo asqueroso, por José Antonio y por España...
El nostre protagonista prem el gallet i mata al seu pare d'un certer tret al pit.
Acabada la guerra i després de casar-se, en Marín es trasllada a Barcelona apart per fer de sots-comisari, va en missió secreta de part del Ministerio de Marina. Segons sembla, en Narcís Monturiol desenvolupà un sistema de propulsió anaeròbica avançada que no arribà a provar, capaç de mantenir un submarí sota l'aigua durant mesos i mesos, i molt més eficaç que la desenvolupada en l'Ictíneo II. Havien descobert on és guardava l'arxiu amb tots els plànols i croquis del genial figuerenc. En Martín, amb companyia d'un subordinat, entren en el despatx on hi ha amagats els papers i maten a l'ancià enginyer que els guardava. Buiden l'arxivador de tots els papers. Aprofitant un moment de distracció, el Marín mata al seu ajudant en el replà del pis i desapareix.
En Martín Marín el trobem hores després en l'hotel Ritz, en una habitació luxosa, amb els papers. Truquen a la porta. Són dos oficials de les SS de paisà. Els hi fa entrega dels papers a canvi de calés i s'ofereix a desenvolupar el sistema pels alemanys. Tres dies després els oficials de les SS i en Marín salpen en una barca a Castelldefels i pugen en un submarí de la de la U-Bootswaffe alemanya que els està esperant mar endins. Van a la base secreta que tenen els militars alemanys a les costes del Garraf. El seu nom en clau, Virgo. No deixa tenir un punt de mofa el nom. Virgo li diuen per estar assentada la base en un país neutral durant la Segona Guerra Mundial i que no desperta sospites al ser un lloc innocent i virginal.
Fins el juny del 1944 en Martín Marín i el seu equip investiguen i aconsegueixen fabricar un prototip i un submarí totalment operatiu. Malauradament les tornes de la guerra han canviat. La base s'omple de nazis refugiats de totes bandes: molts alts oficials de l'exercit alemany, científics que han experimentat en els camps de concentració i tota la plana major de les SS que ha pogut escapar. En l'abril de 1945 abandonen les instal·lacions i fan volar pels aires la base secreta. Tota una flota de U-Boote van al seu pròxim destí: L'Argentina. Després d'una reunió secreta a Península Valdés, els alts estaments nazis decideixen partir-se en dos grups. El grup d'en Marín es dirigeix a l'Antàrtica on hi ha una de les dues bases supersecretes. L'any 1947 els americans envien l'armada al Pol Sud per acabar amb la base nazi. Capturen en Marín i se l'enduen als Estats Units. Treballa molt poc amb els americans, ha estat experimentant amb un combustible radioactiu i té un càncer que no és pot guarir. Abans de morir, li dóna a un oficial de la CIA una carta.
Principis dels anys 50. Wilson Herrera, porto-riqueny i membre de la CIA, aterra a Espanya per començar els preparatius per construir les bases americanes a l'Espanya franquista. Però també té una altra missió. Es trasllada a Cáceres per donar la carta de l'oficial Marín a la seva esposa, la María Rosa. Després d'unes quantes investigacions aconsegueix trobar-la, té una filla de 11 anys. La carta que li entrega en Wilson és una disculpa pels anys que ha tingut d'estat sola sense cap noticia d'ell i li diu que ho va fer en venjança, per obligar-li el general Yagüe a matar el seu pare, apart d'explicar tota la seva experiència vital des de la seva fugida de Barcelona. Li dóna també un conte corrent on hi té els calés a nom seu en un banc suís, fruit de la seva col·laboració amb els alemanys. L'oficial de la CIA s'enamora de l'extremenya i s'hi casa. Viuran a la nova base americana a Torrejon de Ardoz. 10 anys després, en Wilson és enviat a la base aèria de Morón de la Frontera. Quan es jubila, amb la María Rosa, van a viure a Cáceres. Han tingut dos fills, tots dos han fet la carrera militar i viuen als Estats Units, la filla de la María Rosa i en Martín va estudiar enginyeria naval i viu al Panamà.


(Pausa. Es distingeix nítidament el so d'encendre una cigarreta i de remenar amb una cullereta en una tassa).


El so de timbals ressona en la plaça, la gent de la Womad fa proves de so a un grup de Burkina Faso. Hi ha molt poca gent i fa molta calor. En Lluís, cansat de les escales que ja no hi toca l'ombra, s'asseu en un banc al centre de la plaça a l'ombra d'un lledoner. Al cantó seu, hi ha senyor gran i morè


-Que calor hace - Trenca el gel en Lluís.
-Si, si, lo hace, pero me gusta els sonido de los tambores, me recuerda mi niñez en la Isla del Encanto - diu l'ancià.
-¿De dónde es usted, joven, como se llama?- pregunta
-Me llamo Lluís-
-¿Cómo?
-Luís, soy de Barcelona.
-Ah, Barcelona, le contaría a usted una historia que ocurrió, ya hace mucho tiempo...

Es fa tard i me'n vaig a dormir. Justament quan m'acabo de rentar les dents, truquen a la porta. Al veí se li acabat el sucre i es volia fer un cafè (descafeïnat) amb llet. Mentre busco li explico la situació. Badalla. I després deixa caure:

-Lluís, no hi ha manera possible de comentar una novel·la per la seva primera pàgina. Seria precipitat i injust. Fins que no escriguis cent pàgines més no penso comentar.

___________________________________________________________________

Els personatges de la terrassa diuen textos cedits per: Galderich, Girbén, Dolors, Allau, Eulàlia, Nahim, Aris i Enric.
A tots vosaltres, doncs un agraïment enorme per la feina que heu fet -i enmig de la calor del juliol!
Ara em tocarà a mi pensar i trobar la forma com aquests treballs poden començar a prendre cos dins la novel·la. O bé si la novel·la ja no ho és, i té més interès aquest experiment. En tot cas, això podria ser el principi d'un subgènere estrictament lligat al mitjà on s'està produint.


Video-fascicle: Demana consells i opinions
I segueix sobretot aquest consell: quan escriguis vés a la teva i no t'escoltis ningú





Bonus track: El sofriment de l'artista

12 comentaris:

  1. He llegit en tres etapes el contingut de l'experiment.
    Trobo que ens hem de felicitar tots plegats, a tu el primer, per tenir aquestes idees dinamitzadores dels blogs i fer-nos treballar; i a la resta perquè hem contribuït a una cosa que, mira, fa patxoca i tot.
    No era fàcil ajuntar els textos tant heterogenis, un d'ells pràcticament és una sinopsi! Quina feinada!
    Doncs això.

    ResponElimina
  2. Eulàlia: no m'estranya que hagis necessitat tres sessions. Ja veus que fins i tot a l'estiu hi ha gent amb ganes d'escriure i només cal demanar-ho... En aquest sentit, jo he estat el primer sorprès.
    Ara caldria pensar si aquesta mena de jocs es poden repetir sovint o no, o bé cap on es poden reconduir. Tinc la temptació de "robar" el text d'algú i repetir-ho, però més endavant...

    ResponElimina
  3. Nahim: em sento culpable de totes les coses que t'han passat per voler seguir la meva proposta d'apunt col·laboratiu. Ja he donat les gràcies als participants al mateix apunt, però no està de més repetir-ho. Fa un temps vaig tenir la idea de col·lectivitzar el blog, i això ha estat una aproximació: perdre el protagonisme de l'autor en un apunt en concret per crear un text de múltiples autors.
    Pel que fa al teu text, la "internacionalització" del conflicte és un dels temes del text que escric, on hi apareixen agències nazis que operaven a Espanya abans i durant la guerra, amb tota connivència del poder, tant republicà com franquista. Fins i tot alguns elements de la Generalitat de Companys confraternitzaven amb les agències nazis.

    ResponElimina
  4. LLuis, molt ben ensamblats els nostres comentaris! T'ha quedat molt be. I el tros dels nazis es bo. Jo tinc algu semblant, a la història dels nazis, a lo millor ho penjo només perquè ho veigueu.

    ResponElimina
  5. Mentre compilaves les nostres aportacions li han concedit un dels premis FAD d'arquitectura a l'Hotel-restaurant Atrio de Càceres per aquests valors: “Una reinterpretació suggeridora de l’estructura espacial tradicional de les cases de la ciutat proporciona al projecte una gran riquesa perceptiva i permet establir una relació simple i sàvia amb el clima. Es palpa la intensitat dedicada al disseny de cada estança".

    ResponElimina
  6. Girbén: recordo vagament el restaurant Atrio. Quan vaig ser a Cáceres (fa més de deu anys) era el referent únic de la cuina avantguardista, i naturalment un dels restaurants més cars de la ciutat i de tota Extremadura. Naturalment, no hi vaig anar mai a menjar.

    ResponElimina
  7. Algú ho havia de dir!
    Martín Marín Montánchez + María Rosa Ruiz Trujillo = Los extremeños se tocan

    ResponElimina
  8. Girbén: vet aquí un clàssic del soft-porno espanyol! Suposo que amb això vols dir que introdueixi una mica d'erotisme al relat.

    ResponElimina
  9. En origen és una opereta del Muños Seca, del 26, i no crec que en aquella època s'estilés molt el porno, ni tan sols del soft.
    Ara, segur que una mica de carn -feliç o torturada- l'agrairà el lector.

    ResponElimina
  10. Girbén: Pobre Muñoz-Seca! L'he confós amb una comèdia de l'Esteso i el Pajares!!!

    ResponElimina