Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dilluns, 29 d’agost de 2011

35. Lesbianes que no són lesbianes (i no tots els gais són gais)


Hi ha homes que busquen, homes que troben i trobadors

No sempre que dius una cosa el teu interlocutor entén aquesta cosa. No sempre sabem què ens volen explicar darrera una anècdota, o dins d'una banalitat quotidiana. De quina il·lusió deuria voler parlar l'Artur Mas? Quin és el significat real dels acudits i de les frases fetes?
-Avui és un dia horrible -diu tot entresuat el meu veí, a l'ascensor.
-Sí, fa una calor espantosa.
-Em referia a què m'ha abandonat la Mari.
-Podria ser pitjor: si enlloc de fer calor fes fred, ara estar-se sol al pis seria espantós.
Imagina quan et poses a escriure: les possibilitats tan altes que hi ha de ser mal interpretat o terriblement pitjor: no-interpretat. Les paràboles de Jesucrist no són massa clares, i no sabria dir quin és el tema de l'Ulisses de Joyce. La paràbola del fill pròdig vol dir realment allò que diu el capellà del poble? I si vulgués dir que el fill pròdig és un barrut però que té la capacitat de tocar-li la fibra al pare, i entendrir-lo per a tornar a ser el fill mimat? I si Jesucrist s'hagués permès una parabòla irònica o sarcàstica sobre les febleses humanes? De veritat no tenia sentit de l'humor, el de Natzaret?

No recordo qui diu que totes les novel·les són novel·les d'amor, encara que no ho sabem veure al primer cop d'ull: amor per algú o per alguna idea, objecte o passió. Quina és la història d'amor que hi ha a l'Odissea? La de Penèlope per Ulisses o la d'Ulisses per sí mateix? Kakfa llegia fragments de les seves novel·les al seu amic Max Brod, i Brod explica que Kafka es partia de riure quan llegia -posem per exemple El castell-, mentre que al seu oient se li glaçava la sang a les venes davant del panorama desolador i angoixant. No serà que no hem entès Kafka, i que tan sols volia fer literatura d'humor? Harold Bloom diu que la major part de la literatura posterior a Shakespeare és un comentari de Shakespeare. Però: és això el pretenien els autors-comentadors de Shakespeare?

Redacto, esborro i torno a redactar. La novel·la que escric conté una certa història d'amor. Un amor que, si es concretés en la carn -un esdeveniment que no passarà- seria un amor homosexual (ja sé que no n'havia dit res fins ara), i aquesta qüestió em fa por de no saber-la explicar bé. En aquesta qüestió, el llenguatge és ple de paranys. Començant perquè la paraula homosexual em sona fatal: llarga i tècnica. Massa llarga i massa tècnica. Com auriculars estereofònics. Però gai tampoc no m'agrada, com no m'agrada lesbiana.

No sé què caldria fer per a evitar les confusions. Potser deixar de banda els tòpics i les frases fetes, procurar ser precís i no recórrer a fórmules d'ús quotidià, que són plenes de trampes. No és indubtablement cert que a la Safo de Lesbos li agradessin les dones: hi ha qui ho nega en nom d'etimologies i d'hipòtesis fonamentades. Parlant de veritat, les lesbianes són les habitants de l'illa de Lesbos de sexe femení, amb independència dels seus gustos sexuals. Fins i tot una gata que visqui a Lesbos és una gata lesbiana. I de la mateixa manera sí que hi ha homes lesbians: són els marits, fills o pares de les lesbianes. Lesbià i lesbiana és tot aquell que visqui i treballi a Lesbos, com diria el vell patriarca que es va fondre Banca Catalana i no va anar a la Model.

Per no dir ja què passa amb els gais: sembla que els francesos van aplicar-los el mot gay perquè deurien trobar que els homes a qui agraden els homes (parlem de sexe i no de fraternitat) eren més divertits, més de la gresca i sempre estaven alegres. Però què vols que et digui: al meu amic Miquel li agradem els homes i en canvi és un depressiu crònic a qui poques vegades he vist alegre. Sí que riu i es permet bromes de tant en tant, però en un sentit existencial és profundament pessimista. La pintura d'un gai com Francis Bacon no és precisament la pintura que faria un home alegre i ditxaratxero. Un assaig ben documentat (però inútil) diu que Adolf Hitler era gai, i ja em diràs si aquest home era gaire de la broma.

Tinc la impressió que parlem i escrivim una mica a la babalà, sense massa criteris. Pensem que ja ens entendrem, que ens sobreentendrem. Però diria que mai no ens entenem.

Me n'adono que no he dit res, o allò que he dit també és confús. Que segueixo sense saber com parlar de la relació d'amor entre els meus personatges sense fer servir termes borrosos o massa tècnics. De fet, volia tocar el tema de les paraules tramposes i ho volia fer a partir de democràcia. Un tecnicisme, de fet. En la nostra trista realitat, democràcia no és el govern del poble. Perquè el poble calla, atorga i vota un cop cada quatre anys. Però això no és governar: tan sols és refrendar els oligarques.

Video-fascicle: Parlar amb propietat

18 comentaris:

  1. Ep, Bosch, encara no sóc persona, que em trobo en plena descompressió, però una cosa sí que et puc dir: l'autèntica història d'amor de l'Odissea és la d'Argos per Ulisses. Bup!

    ResponElimina
  2. Matilde: trobo que per estar en procés de descomprsssió estàs molt afinada. Ets el meu Harold Bloom.

    ResponElimina
  3. Llop estepari: les cometes igual com la cursiva desfàn la ironia perquè la indiquen. Potser revisré el meu text i eliminaré cursives, que hi tinc massa tirada.

    ResponElimina
  4. Et recomano "El sueño del Celta" del Vargas LLosa. Te'n faré cinc centims: un independentista irlandés es comdemnat a mort i la gota que fa que l'executint es que es un gay que no va sortir mai de l'armari. Estic parlant del 1914, on era pitjor ser gay o marieta o com li vulguis dir que terrorista.
    Un altre apunt: de vegades la gent en sobreenten i em malinterpreta i si estic cansat, segueixo el fil i monto lios descomunals. La meva dona diu que no ho tindria que fer, que sòc un liant.

    ResponElimina
  5. Aris: crec que la majoria de dones troben que els homes (el propi o el comú) tenim tendència a ser uns liants, uns busca-raons. Deu ser una prova més que és molt dificil comprendre's entre éssers humans. Si li afegeixes les diferències hormonals (o de gènere) l'embolic ja és enorme.

    ResponElimina
  6. Sempre et pots convertir en creador de llenguatge. Etiquetes noves. Així pots crear les teves pròpies malinterpretacions, i quedar-te ben ample.

    Escriure ja ho té això, tu saps perfectament què vols dir, però clar, ho vols resumir en dues frases i passa el que passa, et surten paios lesbians i noies gais, i al final fan un trio mentre tu ets a la banyera.

    ResponElimina
  7. El fet de comunicar, ja ho té, això: que no sempre ens entenen el que volem transmetre. I és que hi ha paraules que tenen tantes accepcions ocultes, que ens podem provocar més d'un embolic. Per exemple: consentir una tassa vol dir que s'hi ha fet una esquerda, i un nen consentit alhora seria un nen mimat o un nen amb una esquerda que li va del cap als peus.

    ResponElimina
  8. Maite: és complicat des del punt de vista del qui parla, però també del qui escolta com dius. El qui escolta sent allò que vol sentir. El cas de "consentit" és brillant, i em dóna unes quantes idees noves que podré aplicar a la meva feina. El dia que treballi amb tasses pensaré en nens.

    ResponElimina
  9. Joan: crec que moltes menys paraules que no pas jo ha dit exacatament allò que volia dir. De manera que, de vegades, allò que volem dir és allò que diem. Gràcies (per tant).

    ResponElimina
  10. Lluís penso que de vegades interpretem segons conviccions personals. I per tant--- tants caps tants barrets. Tampoc no sempre queda clar per escrit, l'estat d'ànim de qui ho escriu i això encara ho fa més vulnerable a ser confós.
    Fins i tot en un diàleg oral tampoc podem assegurar que no hi ha confusions, I ja tot es multiplica si afegim ironia.
    Em sembla bo i irònic al mateix temps l'incís que fas en el vídeo de parlar en termes correctes.

    Dolors

    ResponElimina
  11. Dolors: és que parlar en termes correctes i sense confusió, com pots veure, tampoc no resol la qüestió. NO tenim solució. I ara penso que segurament no he respost gens el teu comentari. En els blogs (potser per l'egocentrisme dels autors) aquesta paradoxa és molt freqüent.

    ResponElimina
  12. Lluís, de vegades no cal posar nom a les coses. Mostra-les, simplement (i mira que s'entengui).

    ResponElimina
  13. Allau: és molt difícil això que em demanes. I és injust que m'ho demanis tu, precisament. Perquè no he entès mai si ets un crític a sou de les distribuïdores o si és que t'agrada de debò allò que veus i llegeixes. Suposo que la primera opció és grotesca, però la segona seria pitjor.

    Prova tu de mostrar allò que és i allò que ets. I després en parlem. Què hi ha de veritat teva en allò que dius? Omplir cada dia un full? Perquè no reveles les fonts? Perquè no cites contraportades de llibres i fulletons de cinemes?

    ResponElimina
  14. Galderich: és ben curiós que "sodomita" sigui la versió més antiga i bíblica del mot, i no obstant la més ben vista encara avui pels sectors erudits. Li agradava al Terenci, crec. Avui per avui, "marica" potser resulta clara i contemporània, i no molesta a ningú. Però tens raó: he de buscar la meva. Com ho deia en Gil de Biedma?

    ResponElimina
  15. Claro, la regla del burrito siempre al final. Hablar CON PROPIEDAD. Habría que bucear en las tripas de esta expresión...

    ResponElimina
  16. Juan: El aunto de hablar "con propiedad" no sé adónde nos llevaría. Igual no nos gusta, por lo que me parece.

    ResponElimina
  17. Entenc que l'escriptor ha de voler ser precís amb la seva eina principal, però sense obsessionar-se, que aquesta també és la gràcia del llenguatge, que sovint viu de lloguer... (ara, parlar de lloguer pot desmuntar parelles, oju).

    ResponElimina
  18. Gemma-Sara: com vols que no m'obsessoni, si el lloguer ha determinat el final de la parella?

    ResponElimina