Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

divendres, 9 de setembre del 2011

37. Parelles, trios i una morta

Cadascun d'quest homes ha començat la mateixa novel·la, però amb inicis diferents. Quin és el millor?

El primer cop que han anat junts al llit, tots dos amants han volgut deixar en l'altre una pregunta pendent, un enigma per resoldre, una lleu inquietud. Volen trobar-se un segon cop, i els cal una intriga. El qui mostra totes les cartes a la primera cita o el qui dispara totes les salves es queda sense artifici ni excusa. És un seductor compulsiu o un seductor banal.

Tot això deu ser veritat, però també saben els amants que el primer cop és un moment irrepetible. Poden haver-hi moltes segones vegades, que sempre seran segones o terceres, o simplement les altres vegades. Els faisans mascles ho saben molt bé, i fan un desplegament de balls i disfresses que supera el luxe de la cort de Versalles. Però és clar, el faisà mascle no pensa repetir mai més amb aquesta amant.

Entre l'amant prudent i el faisà. Així em sento amb la meva primera pàgina. Al títol li he posat Tercera primera vegada bis perquè no sé si són tres o sis els cops que l'he escrita. Puc començar amb l'arribada del protagonista en una estació de trens. Això seria una arrencada amb voluntat de clàssic, com fa Bulgàkov per començar El Mestre i Margarida: el diable baixa del tren a la magnífica estació de Moscú.

Però també començar fent justament allò contrari: guardar el protagonista i arrencar amb el secundari. És clar que és un secundari de luxe, però no deixa de ser el segon. Qui és més protagonista: Bouvard o Pécuchet? Qui és el protagonista de Madame Bovary: la Madame o el narrador? Lady Macbeth deu ser la secundària, però caram quina secundària.

Com que no em decidiré, començo a pensar quins formats imaginables permetrien que una novel·la comencés tres vegades. Numerar tres vegades amb un 1 els peus de pàgina? Un desplegable? Un puzzle? Si en Julio Cortázar fos viu buscaria el seu telèfon i li proposaria el repte. Però en Cortázar és mort. D'altra banda, jo no sóc Dante ni crec que en Julio fos Virgili. Avui caminem sols. Anem-hi:


Pàgina 1 (i 3)

Luis Perezagua i la mort 

El matí del dia 18 de març de 1938, l'Eugènia es va llevar per anar a les Confecciones Casas, on treballava des de feia tres anys. Va creuar el Pla de la Catedral i va passar per davant del mercat de santa Caterina, que ja bullia d'activitat. Havien de ser les vuit del matí menys uns minuts. Va fer drecera pels carrerons fins a la cruïlla menuda de Verge del Pilar i Baix de Sant Pere. Va veure el carrer completament buit. Deuria estranyar-la aquest silenci i la buidor en un carrer ple de botigues i petits tallers, i no sabem si deuria comprendre que passava alguna cosa extraordinària. Quan encara no havia començat a tirar amunt, la mort va baixar rabiüda des del cel, a buscar-la.

Aquell dia i en aquella mateixa hora, tres avions italians que venien de Palma de Mallorca (tres Savoia-Marchetti 81) van deixar caure la càrrega de bombes vora la Catedral. No es pot dir quin objectiu pretenien aterrar. Entre els morts del bombardeig del 18 de març hi ha l'Eugènia Albert, de vint-i-set anys, casada amb el comissari de policia Luis Perezagua.

De la cantonada de Verge del Pilar i carrer Baix de Sant Pere fins a la Prefectura de Policia, a la Via Laietana hi ha apenes deu minuts si camines, i dos si hi vas corrents. El marit deuria tardar poc en arribar-hi. L'edifici del número vint-i-vuit de Baix de Sant Pere s'havia desplomat com un arbre vell i havia caigut endavant, cobrint de d'enrunalls la cruïlla. L'Eugènia no havia quedat enterrada, semblava que hagués estat a punt d'escapolir-se de la tempesta de runa.
Però no ho havia aconseguit: algun d'aquells blocs de pedra i de ciment que tenia a la vora, no massa grans, va colpejar-la amb prou força. La roba polsegosa i tacada, els cabells emblanquinats com per anar a un ball antiquat, un peu descalç, un filet de sang seca sota el nas, una mà nafrada. Luis es va asseure damunt les restes d'un balcó, es va arrepenjar a allò que quedava de la barana i va treure el tabac de la butxaca. Va mirar el bocí estret de cel que es retalla des del carreró.
Un cel net, blau, silenciós. Cap senyal, cap indici, cap alteració. Els avions ja deurien ser molt lluny i res en el firmament no es compadia de res, ni de l'Eugènia ni d'en Luis. Va llençar el fum de la cigarreta amunt i es va dissoldre de seguida, com si no hagués existit mi aquella pipada profunda i furiosa.

Potser no costa gaire de comprendre que poc després, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Hans Hellerman, Luis Perezagua acceptés la hipòtesi que a Hellerman l'hagués matat Fructuós Canonge, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. La possibilitat que un difunt pugués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona cosa, un fet interessant.
Si en Canonge podia tornar del món dels morts, res no hauria d'impedir que l'Eugènia també tornés. Ni que fos per anar un altre cop als merenderos de Les Planes, un diumenge al matí. I després amagar-se pel bosc, a festejar. 
Video-fascicle: L'ordre del discurs no altera el missatge




12 comentaris:

  1. M'APUNTO LA NOVA ADREÇA.

    Un bon començament, tot i que el tema de la guerra civil està ja molt tocat en totes les seves vessants llevat de la paranormal, encara que prou ho era ja el règim.

    ResponElimina
  2. Jo vaig acabar fent el mateix, obrint un altre bloc. Molt aconseguida la foto, no soc capaç de veure-hi les costures.
    Potser costa més de entendre que poc després Luis Perezagua estigués a la feina com si res no hagués passat.

    ResponElimina
  3. Lluís,

    La primera pàgina indubtablement entra en matèria; l'Eugènia es mor sota les bombes feixistes, el Luis es queda vidu, i apareix el fantasma de Fructuós Canonge. Ocultisme en la guerra civil. La primera pàgina en demana més... sóc a l'espera.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: gràcies per arribar fins aquí!

    ResponElimina
  5. Brian: com que sabia que et va passar el mateix "accident" al teu blog, només em cal preguntar com ho vas fer per a mantenir l'enllaç. De tota manera, jo de moment em comformo amb haver salvat el material i poder seguir.

    ResponElimina
  6. Maite: doncs pel teu comentari gairebé decideixo que aquesta sigui l'autèntica primera pàgina. La trobo una mica massa concentrada, però ja va bé.

    ResponElimina
  7. Gracias, Lluís. Clásico el Sueño de Solentiname.Luego me explicas por qué has cambiado de blog. Los video-fascículos son geniales. Voy a aprender catalán para no perderme un detalle.

    ResponElimina
  8. Juan: el blog sufrió un colapso por una avería de blogger parece que bastante común, y después de algunos intentos de arreglarlo me decidí a cambiarlo de casa. A ver si hay suerte. Sabiendo catlán o no, yo diría que nos entendemos bien porqué digan lo que digan nuestros faraones y la corte, son lenguas de fácil entender.

    ResponElimina
  9. (Comentari procedent del Facebook: )M'agradaria saber quin paper li tocarà en aquesta història el fantasma de Fructuós Canonge.
    Molt distret el vídeo!

    ResponElimina
  10. Lluís,

    Amb aquesta entrada tinc una relació ambivalent. L'inici l'he trobat molt feixuc, massa dades que destorben una lectura àgil. En canvi, quan abandones la situació topogràfica dels fets guanyes la narració guanya. No cal saber el model dels avions feixistes ni quina cantonada és la de Baix de Sant Pere 28, per al meu gust. Però com que ens demanes opinió...

    El que si que t'he comprovat és que en època de la República Baix de Sant Pere es deia així però en temps de la Guerra Civil això ja no ho sé però no crec que es digués així.

    ResponElimina
  11. Galderich: diria que hi ha lectors a qui agrada trobar molta informació verossímil i documentada, i lectors als quals no els cal. Crec que jo, com a lector tampoc no necessito massa informació. A l'hora d'escriure surt la cosa de la documentació perquè sap greu abandonar-la, i costa molt trobar el punt just. Recordo la lectura de "La Felicitat", del Baulenas: està sobrecarregada d'informació (hi ha la llista dels vaixells que van entrar al port de Barcelona el dia X), i de vegades sobra i d'altres diverteix. Els equilibris...

    ResponElimina
  12. Galderich (altre cop): gràcies per explicar això del nom del carrer. Jo tampoc no me n'he sortit, perquè el nom dubto que fos aquest en aquell moment. De manera que vaig tirar al dret: la meva àvia vivia allà i sempre li vaig sentir anomenar així el carrer.

    ResponElimina