Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dijous, 1 de setembre del 2011

36. El barroc ingràvid i Valeria Luiselli


Pròleg
El mes de setembre que comença avui deu ser el setembre més estrany de la meva vida. A hores d'ara no sé si treballaré o no, ni on -en cas que em sigui laborable. Al Pirineu de nou? A la Plana? Perquè deu ser que tant pirineu com plana comencen per P, com pàmfil? L'empleada de la caixa on guardo els quartos em demana pel futur tot aixecant una cella. No sap si creure'm, i faria bé de desconfiar de mi. Potser no podré pagar els rebuts de què parlo. Se'm deu notar a la cara. Els homes que tenim un peu a l'altra dimensió devem dur alguna mena de senyal. També deu haver inclòs com a sospitós el llibre que duc sota l'aixella. Los ingrávidos, Valeria Luiselli, editorial Sexto Piso, Mèxic, 2011.

-1-
De vegades em venen ganes de deixar córrer el meu projecte de novel·la. Moltes ganes d'engegar-ho a rodar, a dida, a can Pistraus. O més honestament: d'engegar-ho a la merda. Posar-me a escriure sense guions i sense idees prèvies, sense delimitar estils, tons, atmosferes. Que surti allò que el diable vulgui. Allò que em digui la meva llibertat. Ser esclau dels propis projectes és tan estúpid com ser esclau dels projectes d'un altre.

Escriure allò que em surti. Allò que em passi pel cap. Ser dadaïsta per una estona, com un ocell dadaïsta que piula allà i quan vol, fins i tot al vol. Escriure jocs extrets del subconscient. L'altra tarda (feia una xafogor insuportable) vaig pujar al terrat de casa amb una llibreta i un bolígraf i vaig escriure això:
-Em regunflen els trigònims -va rondinar Bu.
-Déu meu! -va esbufegar la Xi mentre cargolava una cigarreta de fríbies- Altre cop? Se'm fa molt pesat suportar-ho. Si segueixes així t'enviaré a Catalunya, que ara hi manen els convergents, i t'ensinyaran el carsé.
-Xungres! No m'ho facis, Xi. Ets insensible i cruel.
-Sóc pragmàtica -va fer ella mentre exhalava una volva de fum- Allà veuries què vol dir un bon regunflament i se't passarien les ximpleries de nen malcriat.
Bu va caminar corredor enllà, gromallós i cretiu. Mormolava en veu baixa, maleint els Tres Crempians. Tot d'una, però, va alçar els rúnfols al cel, es va eixugar les llàgrimes i va declamar:
-És cert. Pitjor seria seria bringar català.
M'ho vaig llegir en veu alta. No em va semblar ni bo ni dolent, ni adequat ni correcte ni assenyat ni ximple. Em va semblar lliure. Com que llegia en veu alta, em va sentir el veí del terrat del costat (un rumanès molt de la gresca que munta festes sexuals al seu terrat). Recordo bé la seva mirada: el paio no entenia res. Res tret d'una cosa petita: que jo estava exercitant una llibertat estrictament meva. Va comprendre que jo era un llibertari. No pas com Durruti: un llibertari egocèntric, no més llibertari que Durruti, sinó diferent.

Em venen ganes de fer coses així, o d'escriure una novel·la d'apenes cent pàgines que es rigui de moltes novel·les alhora, però sobretot de la meva novel·la. Un text brillant, laberíntic, irònic, sarcàstic, autoparòdic. Unes pàgines riques en presències humanes i fantasmals, de noms en clau, de bromes. Una mica de Cortázar destil·lat per beure-se'l el 2011 (aquest any de merda en què m'ha tocat enterrar la mare i alhora voltar, heretar el dolor dels vius quan ja no poden més els morts). Un text com el que ha escrit la Valeria Luiselli i que es titula Los ingrávidos. Em va costar 16 euros a La Central i en el moment de pagar em van doldre els quartos. Em vaig mirar la fotografia de l'autora: tot i ser una noia salvatgement jove de vint-i-vuit anys, li vaig dir:
-Si he pagat 16 euros i això que has escrit és una pífia, em cagaré en tu. Juro que trobaré la manera de fer-ho.


Prò apenes vint-i-quatre hores més tard ja sabia que no em calia prendre represàlies. És possible que em seduís l'olor cortazariana del text. I reconec que el meu olfacte està deformat, i que sento olor de Cortázar fins i tot allà on no hi ha Cortázar. La Luiselli construeix un joc de nines complicat i a la vegada transparent: la veem escrivint la novel·la que llegim i llavors ens mira i ens tracta de voyeurs: el lector és un voyeur àvid de morbo, et diu. Sé què penses: que quan parlo de les meves amigues (per com en parlo) creus que sóc lesbiana. Que quan parlo dels meu amics creus que sóc promíscua i de fàcil obertura de cames. Llavors et diu: vols morbo? Doncs té. Prò vigila, que des de la meva escriptura jo també et veig a tu, i sé qui ets. Tu ets més promiscu i més facilot que jo, I més bisexual, fins i tot. Ja saps de què parlo.



-2-
La Luiselli és barroca perquè el text és breu però ascendeix com una columna plateresca. A altes hores de la nit o ja de matinada tanco el llibre perquè sofreixo una inundació d'imatges que m'aneguen. Floto en la riuada sobre els llençols, em precipito vers un Iguazú de paraules. M'acolloneixo i tanco, apago el llum i abaixo les parpelles.

Vull engegar a la merda la meva novel·la, no vull ser gran i vull ser jove com la Luiselli, tornar a començar, tornar a llegir Cortázar per pimer cop i pensar: collons, Julio, vès que vinc. Aparta't, que ara vinc jo (són frases que als 45 ja no puc dir i alhora sentir-me tranquil). I també m'agradaria tenir cames de dona i cos de dona i veure com deu ser això. En la propera vida vull tenir cony enlloc de polla? Les cames dins d'unes mitges grises que caminen per carrers infinits d'una Nova York sempre hivernal, un laberint de carrers que tornen al mateix punt.

La Valeria Luiselli explica la impossibilitat de ser feliç i alhora humà. Tan sols per setze euros. El mateix preu que una paella mediocre en un restaurant mediocre d'una platja qualsevol, d'un litoral català qualsevol un mes d'agost qualsevol de la Catalunya vulgar i bastaixa que hem construït entre els burgesos de merda i els treballadors submisos, mentre assajàvem una lluita de classes de plàstic. De plàstic català. Una lluita de classes de merda.

El darrer burgès mort ho fou durant la guerra. Si vols, afegeix-li el Bultó. Quin poble mesquí no ha estat, el català. País de botiguers. Mediocritat, por. No-res. Un poble esborrat. Per això ara votem els nacionalistes, la darrera expressió del no-res. Podíem haver fet alguna cosa digna amb el nostre país. Però n'hem fet un país de botiguers, empleats de la Caixa, funcionaris i poca-penes. Un país de merda. De la misèria només en surt més misèria. Estem perduts.

Se m'apropa un cambrer que és la reencarnació (o el fantasma de Salvador Espriu). Sempre he sentit una mena de compassió trista pels cambrers vells de la costa. Quina vida malgastada.
-Què hi posarem?
-Una paella i un vi blanc fresquet, de la casa.
-Un vi blanc fresquet per a la bona gent -diu i em pica l'ullet rere aquestes ullerotes passades de moda, tan setanteres.
Així sé que parlo amb el fantasma de Salvador Espriu, castigat a fer de cambrer després de mort en un restaurant merdós de la costa catalana. Si hagués esmentat la pell de brau ja hauria sigut l'hòstia, però massa groller, diria jo. Els fantasmes són patètics però mai grollers.
-Tereseta que baixava les escales! -li crido jo, a veure què passa.
Ell es tomba lleugerament però sense arribar a mirar-me, acotant el cap i mostrant un clatell net.
-Una mala versió del Metzengerstein del Poe -mormola el fantasma de l'Espriu, com per a sí mateix, ignorant-me de forma ofensiva.


-3-
Quan arribo a casa i mentre em despullo li dic a la dona:
-Avui m'he fotut una paella en un xiringuito de platja. I no diries mai qui m'ha fet de cambrer. En Salvador Espriu (sense esperar la pregunta).
Ella pregunta un minut més tard:
-El fantasma de Salvador Espriu?
-Els fantasmes no existeixen.

Video-fascicle: Expressa't


Dedicat als qui creuen que la lluita de classes ja no cal.
Si ja no cal, deu ser perquè creieu que heu guanyat vosaltres, però això no invalida la guerra.



Que no es digui que no respecto els drets:

12 comentaris:

  1. Avui sembla que has piratejat l'estil de la Júlia Costa! I bons encerts com la fotografia inicial que mostra aquesta amalgama de coses i alhora un cert buit existencial més comprensible que mai degut a les circumstàncies que l'Administració (en aquest cas la dels Millors) t'obliga a viure com a tantes persones per les retallades i pel caos organitzatiu dintre del món escolar. A més hi hem d'afegir la mort de la mare (em fascina -i m'agrada- que un menjacapellans com tu tingui la Sagrada Família pintada per ella al rebedor de casa). I a més hem d'afegir l'inici de la redacció d'una novel·la amb tot el que comporta de complexitat i de dubtes metòdics. Si a més et poses a llegir bona literatura els dubtes existencials encara són més profunds perquè animen els dubtes que ens acompanyen normalment.
    El text del terrat també m'ha agradat però no sé si aguantaria un novel·la així...
    En fi, quan hi tornis, dona-li records a en Salvador Espriu que veig que continua fent la viu-viu canviant els Jardinets de Gràcia per una Costa Brava més animada! Potser fins i tot el canvi li va bé.

    ResponElimina
  2. doncs a mi m'agrada el text aquest, tot i que potser tota una novel·la escrita d'aquesta manera es faria un xic farragosa. De totes maneres, en una novel·la el que és important és la història que es vol explicar,que sigui una història potent, o bé jugan com has fet tu amb el llenguatge, fer com Vila Matas on la història passa a ser secundaria i el que és important és com està explicad. Ja m'explicaràs lo de les diagonals que no ho pillo...

    salut i feina a algun poble o comarca amb el nom començat amb P.

    ResponElimina
  3. Son moments d'hores baixes, espero que el Buenafuente miri el teu blog i et contracti al seu late-show.
    Avui he somniat amb el Josep Pla i m'ha dit que el millor per ser escriptor es menjar-se una paella acompanyat per un bon vi...
    es un missatge del més enllà? que deu voler dir?

    ResponElimina
  4. Entre les pulsions amb la Luiselli, el fantasma d'Espriu o la versió d'aquell tal Jesucrist no-sé-què, em quedo amb la sensació de la rendició incondicional a la certesa de la portesta com a mètode de vida. O de no-vida, que vindria a ser el mateix de vegades.

    ResponElimina
  5. Joan: no està gens malament awuesta visió de l'assumpte, sincerament. La lectura de la Luiselli et deixa l'estómac en mal estat i volia explicar això, amb algun fantasme pel mig.

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: has encertat força els meus dubtes, sí senyor. Com he dit aquí a dalt, només pretenia fer una ressenya lleugerament més personal.

    ResponElimina
  7. Aris: les meves hores baixes s'han sumat a una lectura que en resum ve a dir que la vida no és un esdeveniment feliç, i vet aquí el resultat. I per cert, crec que el Buenafuenta s'ha pres un any sabàtic.

    ResponElimina
  8. Lluís,

    Amb els posts que escrius no estic segura que calgui una novel·la. Són molt bons i els pots aplegar en un quadern, a l'estil dels Quaderns de Malte.L'estil que t'inventes pot donar bons resultats. És una deconstrucció del llenguatge.

    ResponElimina
  9. Maite: bé, potser la novel·la en sí no existirà mai del tot, i haurà estat l'excusa per a escriure sobre com s'escriu una novel·la o més ben dit: com s'escriu mentre no escrius la novel·la. Un dia d'aquests tornaré a penjar una segona primera pàgina, a veure...

    ResponElimina
  10. Nos echarían a patadas o nos meterían en un campo de concentración, estoy seguro.

    ResponElimina
  11. Anònim: els fantasmes solen no tenir cara i de vegades són anònims.

    ResponElimina