1.
El jove falangista Martín
Marín va arribar a Barcelona l'abril de 1941, amb els ulls
oberts i les mans entresuades malgrat la fresca del matí. Li
havien promès un lloc de sots-comissari de la brigada político-social a la
ciutat. Si les
dades són correctes i la fotocòpia de la partida de
naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home
té vint-i-set anys.
A Extremadura, i durant els
anys de la guerra, Marín va ser un falangista seriós i
treballador, de moral recta i voluntat sòlida. L'any trenta-sis, a l'albada de la guerra espanyola, va protagonitzar un fet insòlit, que li va valdre
felicitacions i li va donar un cert renom: va denunciar les
activitats del capellà de Brozas, que es dedicava a invocar esperits a
la rectoria. El mossèn va ser interrogat i va
confessar la seva filiació espiritista. El van enviar al camp
de presoners de Badajoz un cop el bisbe de Coria l'hagué excomunicat expulsat de l'església. Van demostrar que havia col·laborat amb
els anarquistes i va ser afusellat abans no acabés la guerra.
El cas va tenir un relleu considerable i Marín es va guanyar
la fama d'investigador eficient, al qual
no li tremolava el pols.
El seu nom va quedar lligat al combat contra la bruixeria i la màgia negra, i a una imprecisa guerra paral·lela, de categoria metafísica i superior a la que es lliurava sobre la pols mundana. Era un portador
de la llum, un guerrer de Déu enfrontat a les tenebres
diabòliques sobre les quals havia triomfat.
L'any trenta-nou, quan a Extremadura la guerra ja era finida, van aparèixer dos cossos mutilats en una antiga capella calcinada als afores d'Arroyo de la Luz. Les autoritats locals el van anar buscar de seguida,
convençuts que si algú podia treure l'entrellat del
crim era Martín Marín. A les parets hi havia símbols satànics i
creus invertides, entre altres grafies inintel·ligibles.
Aquest cop Marín no va trobar els culpables, però ja estava establert que Martín Marín era l'investigador
apropiat per als casos diabòlics.
En l'arribada a Barcelona l'imaginem neguitós
i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les
llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en
aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a
Barcelona és de força més tard: la indumentària
seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil
retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i
decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els
sons de la ciutat. En aquests primers mesos a Barcelona, Marín
recorda una au jove, un esparver adolescent.
No coneixia les mides ni
les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van
assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una
avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la
catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i
negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de
Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que
va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació
que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels
trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat
extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue
de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana
que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz.
Marín es va aturar a
contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure.
Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María.
Llueve. L'abril de 1941 fou un mes inusualment humit. Això
és el que registren les dades meteorològiques, però
no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap
idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a
les seves anotacions. L'altra anotació, també esqüeta, relata la consternació que li produeix la visió dels rodamons que deambulen pels carrers: detalla el caminar somnàmbul i erràtic d'un home vestit amb pijama i el cap embenat que carrega un urinari a l'espatlla.
El diari que escrivia
Martín Marín només recull impressions personals
i no parla mai de la feina ni de la situació de la ciutat.
Una novel.la? Un projecte de nove.la? Estarem atents, però imagino que fa falta en les lletres catalanes, sovint una mica endogàmiques, la visió d'algú que arriba de fora, i més en aquells anys tan mal explicats.
ResponEliminaMarti Marin caçador de bruixes i heretges...sublim
ResponElimina