1

1.

El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat la fresca del matí. Li havien promès un lloc de sots-comissari de la brigada político-social a la ciutat. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.

A Extremadura, i durant els anys de la guerra, Marín va ser un falangista seriós i treballador, de moral recta i voluntat sòlida. L'any trenta-sis, a l'albada de la guerra espanyola, va protagonitzar un fet insòlit, que li va valdre felicitacions i li va donar un cert renom: va denunciar les activitats del capellà de Brozas, que es dedicava a invocar esperits a la rectoria. El mossèn va ser interrogat i va confessar la seva filiació espiritista. El van enviar al camp de presoners de Badajoz un cop el bisbe de Coria l'hagué excomunicat expulsat de l'església. Van demostrar que havia col·laborat amb els anarquistes i va ser afusellat abans no acabés la guerra. El cas va tenir un relleu considerable i Marín es va guanyar la fama d'investigador eficient, al qual no li tremolava el pols.

El seu nom va quedar lligat al combat contra la bruixeria i la màgia negra, i a una imprecisa guerra paral·lela, de categoria metafísica i superior a la que es lliurava sobre la pols mundana. Era un portador de la llum, un guerrer de Déu enfrontat a les tenebres diabòliques sobre les quals havia triomfat.

L'any trenta-nou, quan a Extremadura la guerra ja era finida, van aparèixer dos cossos mutilats en una antiga capella calcinada als afores d'Arroyo de la Luz. Les autoritats locals el van anar buscar de seguida, convençuts que si algú podia treure l'entrellat del crim era Martín Marín. A les parets hi havia símbols satànics i creus invertides, entre altres grafies inintel·ligibles. Aquest cop Marín no va trobar els culpables, però ja estava establert que Martín Marín era l'investigador apropiat per als casos diabòlics.

En l'arribada a Barcelona l'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. En aquests primers mesos a Barcelona, Marín recorda una au jove, un esparver adolescent.

No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz.

Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. L'abril de 1941 fou un mes inusualment humit. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. L'altra anotació, també esqüeta, relata la consternació que li produeix la visió dels rodamons que deambulen pels carrers: detalla el caminar somnàmbul i erràtic d'un home vestit amb pijama i el cap embenat que carrega un urinari a l'espatlla.

El diari que escrivia Martín Marín només recull impressions personals i no parla mai de la feina ni de la situació de la ciutat.