Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dilluns, 18 de juliol del 2011

28. El llit de la segona vegada


Les dificultats de la segona vegada podrien ser més greus i més intenses que les dificultats de la primera. Els primers cops tenen mites, literatura i llegendes. En canvi, costa molt trobar qui parla del segon. La primera vegada, endut per la passió, l'impuls foll, el desig desbocat o els efluvis d'alguna substància coadjuvant acaben per resoldre's, generalment, com els focs d'artifici. Amb més o menys espetecs, sempre queden bé. Com una festa major de poble.

Però què passa la segona vegada? Cal enfrontar-se de nou a una mirada que ja és coneguda, que em mira i sap més coses de mi, que em diu que ja no tinc misteri ni enigma. Que em coneix. No és una festa major: és una entrevista de feina. Anem a parlar d'altres coses: no hi haurà cerveses ni piruetes, ara cal dir què vals. I molt pitjor encara: et cal demostrar que la passió no es va fondre en aquell esclat matusser però tendre.

Vet aquí la pàgina dos.

Em fa una mica de temor. I deu ser per això que només sóc capaç d'esboçar-la, superficial. Com si vulgués prometre coses futures, insinuar. Com si vulgués dir que vull justificar aquella pàgina u que de sobte em semba remota, antiquíssima, perduda.


Pàgina 2
Martín Marín no va tornar al seu poble natal fins el 1972, quan tenia els seixanta fets de llarg. A Villanueva de la Serena hi va viure potser un parell d'anys, rellogat a casa d'un cosí. Tornava vidu i amb dolors a les articulacions. I amb una afició desmesurada pels jocs d'atzar i el vi barat dels colmados on l'hi venien a doll. Després se'n va anar a Alburquerque, on va morir el 1978. Allà va comprar-se una petita caseta als afores, que té una mica d'hort i un tancat per si hi poses gallines. Però no se sap si mai va plantar res, ni si hi va tenir bèsties. Apenes si el veien mai pel carrer o als esdeveniments del poble. Ni a Villanueva ni a Alburquerque no va tenir vida social.
Un dels pocs qui va relacionar-se amb ell (Pedro F.), explica que Marín mai no havia estat loquaç ni gaire de sortir, però que en tornar de Barcelona semblava un espectre, un ànima en pena. Absent, distant, sempre tancat a casa. 
Les autoritats locals li van facilitar alguns favors, fins que es va saber que Marín havia estat expulsat de la policia. Llavors es va acabar tot.
Pedro F. explica una de les poques vegades que Marín s'havia sincerat amb ell. És un diàleg críptic:
-Me pasé al otro lado.
-Al otro lado? Coño! Con los rojos? No me creo que te hayas hecho comunista, joder. No me lo creo ni harto de ese jodido vino que te metes.
-No, no. Al otro lado. Al lado de allá, al otro lado. Estuve allá, hostias, y no sé si he vuelto o todavía sigo allá, mierda, no lo sé.
*   *   *
Alburquerque, Villanueva de la Serena. La Ruta de la Plata, la Ruta Quetzal. A Raya. He resseguit aquest camí crepuscular de Marín i he estat en aquella casa dels afores d'Alburquerque, des d'on al vespre la silueta del Castillo de Luna projecta una ombra terrible, amenaçadora. Els antics arquitectes del castell van construir una mena de laberint estret a l'entrada de la fortalesa. Un camí que dibuixa estranyes ziga-zagues fins que no arriba a la portalada. 
La primera impressió -ingènua- és que l'arquitecte tenia debilitats arabesques. Però es tracta d'una senzilla i efectiva estratègia defensiva i assassina: l'enemic ha d'entrar en filera índia fent un llarg passeig sinuós que el fa molt vulnerable: el final del laberint no és mai la porta, sinó la mort. Des dels merlets, els guardians podien exterminar còmodament els assaltants. Sembla un video-joc on les vides humanes perden el joc.
Alburquerque, a tocar de la frontera portuguesa, fou dominada per espanyols i portuguesos successivament: homes de les dues bandes de la frontera van morir a la trampa arquitectònica. De manera que, inevitablement, també els constructors van trobar la mort al laberint, tant si foren lusos com espanyols. 
M'assec al portal de la casa on Marín va passar els darrers temps de la vida. És una tarda d'estiu, hi ha un silenci mineral. El sol baixarà aviat i encara no sé on trobaré un llit per dormir. Alguna cosa terrible va passar entre l'arribada de Martín a Barcelona (jove i ardit, disposat a ser un bon sots-comissari de policia, i possiblement ple d'ambicions) i aquest darrer episodi a la solitària caseta sota el castell. Me n'adono que avanço en direcció a Marín fent una enorme circumval·lació. A la plaça major d'Alburquerque hi ha una capella medieval convertida en restaurant de dia i bar de nit, però dubto que s'hi pugui dormir. Em commou que l'església convertida en taverna dugui el nom de Santa María de la Soledad.
Potser sóc covard i no goso. Potser jo també sóc un d'aquells soldadets (no importaria gaire ser espanyol o portuguès), llençat a l'assalt, caigut al laberint, sense cap esperança d'atènyer la porta, de conquerir la fortalesa, de raptar la princesa.
___________________________________________________
NOTA: El qui signa el blog on ets es pren uns dies. No sabria dir si el repòs és merescut o no. Provarà de no ser absent del tot durant aquest temps, però en tot cas no penjarà noves entrades fins a final de mes. A continuació, i quan torni, amb aquells comentaris que trobi elaborarà la pàgina 3.

Video fascicle: En construcció

17 comentaris:

  1. Em queden interrogants entre l'arribada a Barcelona i la tornada al poble. Que va passar i perquè va canviar tant en Martín? I la dona com li va anar? Espero que en un tercer escrit es resolgui l'enigma.
    El vídeo sobre els munt de papers que has recopilat en forma de mosaic o mural a la paret,… està bé!
    Passa-ho bé.
    Bones vacances Lluís

    (*)Ah les vacances segur que són merescudes i si creus que n ... no ho diguis massa alt no sigui que també ens les retallin!!! jajaj

    ResponElimina
  2. Anònim: Gràcies per penjar el comentari. Aprofitaré les teves preguntes per a elaborar la pàgina 3. Pel que fa a les vacances, no descartis una retallada. El geni de les finances i quasi premi Nobel Mas-Colell ja ha començat a demanar als funcioanris que se solidaritzin amb la crisi. Veurem quan demana als banquers que facin el mateix. Ja saps com són els millors: covards amb els poderosos, valents amb els dèbils.

    ResponElimina
  3. I nosaltres a pagar la crisi! Paguem hipotèques, ens baixen sous i encara no n'hi ha prou.
    Que bonic tot plegat,eh???
    Avui em deia una companya, tot fent broma, encara haurem de pagar nosaltres per deixar-nos treballar (i ho dic ben fluixet no sigui que els donem idees). jajaj

    ResponElimina
  4. Lluís,
    Aquesta entrada l'he trobat massa de guia turística. És la crítica d'un inexpert literari però el pes de la descripció pesa sobre el bon inici del retorn al poble. M'agrada aquesta part en la que ja s'entreveu que hi ha passat alguna cosa interessant.
    Bones vacances, retallades o no!

    ResponElimina
  5. No tens excusa: durant les vacances és quan més temps per escriure es té. Hauries de tornar almenys amb les 5 primeres planes! Que vagi bé.

    ResponElimina
  6. Salvador: va, ni tu ni jo. Deixem-ho en quatre pàgines.

    ResponElimina
  7. Lluís,

    El topònim Alburquerque sempre l'he trobat molt suggeridor. Si el situem a Espanya, evoca els descobridors, aquells éssers visionaris, molts d'Extremadura, que se'n van anar a descobrir Amèrica. Si el situo a Amèrica, em fa pensar en pel·lícules. Si, jo també crec que la segona pàgina és més compromesa que la segona, i el lector ja comença a tenir elements de judici per saber si voldrà continuar o no amb la lectura. En fi, bones vacances!

    ResponElimina
  8. Maite: a l'entrada del castell d'Alburquerque hi ha una alzina de color relativament clar que segons la llegenda li va donar el nom al castell. Si no è vero, è ben trobatto.

    ResponElimina
  9. Això sembla la fugida d'Egipte! L'Allau, fora, en Girbén, fora, l'Eulàlia, fora, en Bosch, fora. Ai, bandits, no hareu muntat una macrocostellada d'aquelles?
    En fi, que reposis de gust, que has tingut un any mogudet.

    ResponElimina
  10. Matilde: ni costellada ni res. A més a més -amb una mica de sort- faré una crònica des d'on sigui. I encara no goso dir res de l'any, que tot just som al juliol. Si tot segueix igual, em queden cinc mesos d'arrossegar aquest bestial 2011.

    ResponElimina
  11. A Alburquerque a l'Agost cau un sol cap al migdia de justícia i no es veu ningú pel carrer. Hi han uns quans bars, tots son iguals: vells, amb les cortines de plàstics, plens de mosques i antics anuncis de vins que no se sap si encara es comercialitzen. Hi han uns homes parlant portugues amb el cambrer i no els entenc de res, perquè a aquella banda l'accent es molt tancat i sisejant. Amb aquesta calor no sé com es pot menjar, jo només penso en beure.
    No sé com deu ser a l'hivern però ara em recorda el tros entre Tarragona i LLeida.
    Si aqui es on va a morir el teu protagonista es perquè li agrada i la terra es barata.

    ResponElimina
  12. Aris: m'anoto les teves observacions. Sobre el paisatge a Alburquerque, quan jo hi vaig ser no era estiu, i recordo una illa de verd en una estepa seca. També recordo que en una zona perifèrica s'hi començaven a instal·lar "neo-rurals" procedents de Madrid, atrets pel preu de la terra i perquè en general Extremadura és gran i despoblada, i la gent viu molt tranquil·la.

    ResponElimina
  13. Gemma-Sara: doncs ja em dono per satisfet si un text com aquest t'ha permès descobrir coses noves. Casualment (o no) demà podria ser que la ruta que segueixo passi per Alburquerque.

    ResponElimina
  14. Me quedo con el plano y la partida de nacimiento.

    ResponElimina
  15. Quan veig Martín Marín penso en el Martin Amis, quan veig Albuquerque penso en Albacete, quan són vacances no tinc ganes d'escriure i quan tinc ganes d'escriure no són vacances. Mentrestant, tinc insomni i els mosquits em mosseguen. I cada vegada em sembla més difícil escriure una novel·la.

    ResponElimina
  16. Juan: es que las partidas de nacimiento, con ese papel oficial y esa antigüedad pegada nos dan una impresión...

    ResponElimina
  17. Marta: suposo que m'hauria d'enrojolar com un adolescent en veure el nom de Martis Amis acompanyant el meu blog. Un dia explicaré com vaig triar el nom, però ja t'avanço que -malauradament- l'Amis no en va ser responsable.

    ResponElimina