Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimarts, 24 de maig de 2011

13. Ni tampoc Pere Antoni Pons (i una mica de cinema)

aquest post està dedicat al blog The Daily Avalanche (amb una certa ironia), ja que els llibres que comenta sempre li agraden


Quan descobreixes dintre teu una atracció nova -posem per cas sortir a córrer en bicicleta quan despunta l'alba-, el millor que pots fer és buscar aquells que la comparteixen, rodejar-te'n, confondre-t'hi. Sempre hem de buscar els qui ens acompanyen en el trajecte. És un exercici d'humilitat que ens fa millors i ens calma: compartir neguits i esperances ens fa sentir una mica menys sols al món. A Austràlia hi ha una associació de malalts suïcides que s'han confabulat per a morir acompanyats quan creuen que és el moment. I ho trobo bonic, molt tendre: és l'expressió d'aquella part de la natura humana que normalment queda eclipsada per l'egoïsme i la cobdícia. També som -encara- gregaris i solidaris.

També cal saber que en realitat, sempre estem terriblement sols: per més acompanyat que vagis, quan la carretera fa pujada ningú no pedala per tu i és el teu cor solitari sota el costellam el qui bombeja desesperat.

Ara que m'enfronto a la redacció d'una novel·la, em rodejo de llibres. Vaig trobar Tots els dimonis són aquí, a través d'un correu electrònic i d'una entrevista a L'hora del lector. Dic de passada: el programa de TV3 ha estat eliminat de la graella en nom dels estalvis convergents: se suposa que el país no necessita gaire lectura ni gaire cultura. Ja sabem com les gastava en Pujol respecte de la cultura (l'odia, perquè la fan els marxistes). De manera que el delfinet s'aplica la cançó: menys cultura i més esport. En fi, els partits de dretes són rancis, amics de la ignorància que els ha encimbellat i estúpids. Ja ho sabíem, però els anem votant.

D'entrada, el llibre arrenca bé -si comences per la contraportada. I a L'hora del lector, el jove autor Pere Antoni Pons anomenava de gairell Twin Peaks i David Lynch: no em vaig poder estar d'anar-lo a comprar tout d'un coup. És cert que hi ha alguna idea de Lynch en el relat, no massa extens i força fluïd. La idea és senzilla i eficaç: quan hom investiga la desaparició d'una adolescent en un poblet petit i bonic, revela alhora una realitat oculta, tèrbola i opaca. La hipòtesi, però no és originària ni exclusiva de Lynch: en cinema, està àmpliament explotada amb resultats brillants que van des de Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem), a Las vidas de Celia de l'Antonio Chavarrías (el director català contemporani més interessant?). En clau catalana, el millor exponent de la mirada deu ser Un cos al bosc, de l'estimat Joaquim Jordà. Es fa difícil dir si l'empresari del porcí votaria Ciu o Erc: un home tan patriota...!

De fet, fins i tot un capítol a l'atzar del tinent Colombo explica aquesta història, per no parlar de Claude Chabrol, que no fa altra cosa al llarg de la seva carrera.

La meva novel·la vol dir alguna cosa al respecte, i per això m'empasso Tots els dimonis són aquí. Tinc la idea de dir -ni que sigui entre línies- que en una intriga trivial es posen de manifest embolics, trames obscures i personatges molt ambigus que semblen una cosa però en són una altra. Dit amb franquesa: alguns polítics d'Esquerra Republicana de Catalunya són molt més tèrbols del que sembla: no parlo dels d'ara, que ja ens en sabem el llautó, sinó dels de llavors. Josep Dencàs (capità Collons), per exemple. O Lluís Reberter. Gent que, de tant nacionalista, va simpatitzar, empatitzar i encara una mica més amb el moviment nazi europeu. No cauen gaire lluny dels actuals càrrecs d'ERC, però això més val que ho deixem córrer, oi?

Però Tots els dimonis són aquí s'embolica i es dilueix a partir de la pàgina trenta -per dir-ne alguna. I mira que l'autor fa una peripècia narrativa admirable: el narrador és interpel·lat sovint per una veu que demana i exigeix precisions. El lector? Voler incorporar el lector (un lector) en el discurs del narrador ho trobo agosarat i per tant ambiciós (i dic ambiciós entenent que la literatura necessita ambició, risc).

P.A. Pons explica a l'entrevista televisada que no ha fet una novel·la d'intriga, sinó una novel·la amb intriga. Això també m'ho anoto. Les bones novel·les negres o d'intriga han de ser així. També Lynch o Buñuel o Chabrol o Delvaux. No sé dir si a P.A. Pons li falten o li sobren planes, però li trobo a faltar alguna cosa que li deixa angles massa vius i no s'arrodoneix. Ara recordo una frase d'Aristòtil, de la Poètica, on diu que no s'escolta cap autor que tingui menys de quaranta anys: encara no han entès com funciona la vida humana. Jo no diria tant (i a més a més ens carregaríem grans autors -i entre ells Rimbaud). Però potser hi falta aquí una mica més dels dimonis que hom. a poc a poc, coneix pel camí quan ha superat els quaranta. Fa l'efecte que el retrat dels personatges més adults és incomplet i quasi ingenu.

En definitiva, diria que en Pons seguirà escrivint i que potser més endavant sí. Allò que més li envejo, diria que és el títol. Aquest vers de Shakespeare (de La Tempesta) és una troballa poderosa.

Video-fascicle 13: Com dur infants i joves a la lectura

9 comentaris:

  1. Hi ha una novel·la pwer a i fallida "El nom del porc", és la segona de l'autor de lo mejor que le puede pasar a un croassant que ja era fluixeta sent generós- Però el nom del porc té un ambient de poble petit de muntanya malmarrós i surrealista, fosc, térbol força interessant per agafar idées.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: recordo la versió en cinema de "Lo mejor que le puede pasar a un cruasán", que no estava gens malament, amb un Pablo Carbonell força contingut per ser ell. De tota manera, el millor exponent nostrat és "Un cos al bosc". Com que m'hi has fet pensar et dec un petó. Ara ho penjo.

    ResponElimina
  3. Per a mi una bona novel·la, que no te res a veure en l'escenari, però si en el fons, es "La Pell freda" del Sánchez Piñol. Una novel'la per funcionar té que tenir mala llet. I el protagonista té que acabar malament, com L'Estranger d'Albert Camus.

    ResponElimina
  4. Sort que m'ho has dit, Lluís, perquè la dedicatòria té la lletra molt petita (o els meus ulls ja han entrat de ple a la cinquantena).

    Tens raó que deixo tothom prou bé (excepte el nefast Màrius Carol, la Lolita Bosch, la Carme Riera, la Maruja Torres i aquella premi Nobel de fa un any que ja no sé com se diu). Pots atribuir-ho a l'olfacte o a la bona sort. Prefereixo parlar bé de qui sigui, si n'hi ha motiu.

    ResponElimina
  5. Podríem dir que els escriptors de menys de quaranta escriuen llums, i els de més de quaranta, ombres. Els que hi estem a cavall, no sé ben bé què hauríem d'escriure. Massa foscor per la llum, massa llum dins les ombres.

    ResponElimina
  6. Aris: ostres, hi ha molta distància de L'estranger a la pell freda, realment...! Jo també prefereixo els finals on el protagonista acaba malament, per cert. En el cas de Camus, no falla mai. Mira què li passa a "La pesta".

    ResponElimina
  7. Galderich: jo diria també que és així de senzill: com que això no els dóna vots, no cal. El respecte de CiU per la cultura sempre ha estat mínim, quan no directament falta de respecte. Hi ha grans anècdotes del Gran Pujol sobre el tema, ja que veia els "intel·l3ctuals" com a enemics, perquè tots li semblaven marxistes (suposo que Porcel no tant).
    L'Hora del lector tampoc no podrà anar a BTV, i de fet els seus responsables ja proposen pel facebook anar a fer tertúlies a la Pl. Catalunya.

    ResponElimina
  8. Allau: crec que tens raó en això del cos de lletra. Ara ho canviaré... Jo també prefereixo parlar bé, i de fet parlo bé del Pons. Altra cosa és què penso del seu llibre, que tampoc no m'ha desagradat.

    ResponElimina
  9. Joan: no sé si es pot reduir tot a aquesta classificació que fas... Rimbaud té tenebres més que ombres, molt abans dels quaranta (llegeix Le bateau ivre, per dir un sol poema tenebrós). Segurament l'edat influeix, però no sabria dir gaire més.

    ResponElimina