Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimecres, 4 de maig de 2011

4. Vida i obra de Juan Luis López-Expósito Ropero

El cognom pressumptament nobiliari López-Expósito sempre va crear polèmica i deserció: era prou verossímil? Els biògrafs i exègetes van haver-ne d'aportar documentació adicional per a defensar allò que no caldria: que aquest home fou un home, que va viure. Potser va viure una vida de confusió, erràtica, estranya. Però en definitiva, cada vida conté aquests ingredients i tan sols en deu variar la mesura.

La inconfusible ombra de José Luis López-Expósito

López-Expósito (en endavant, L-E) vivia per a escriure, o dit amb les seves paraules: el escritor es alguien que se relaciona con la vida escribiendo. El primer cop que va trencar-se-li la parella, L-E va escriure una obra de teatre on reproduïa els diàlegs més sòrdids del trencament. L'obra va ser representada a la Sala Beckett (Atardecer contigo, sin mi, temporada 1989-90). Poc més tard va emprendre un viatge sense rumb per la península ibèrica, perquè deuria necessitar viure altres paisatges que li omplissin el buit terrible. D'aquell periple caòtic que va durar poc més d'un any en surt un relat inclassificable que mescla viatges,  i descens a l'infern, l'experiència lisèrgica i alcohòlica -alternativament-, la immersió en l'esoterisme i finalment una impossible redempció com a obrer metal·lúrgic. El text (La Rendición, ediciones del Ciervo, Guadalajara 1995) es tanca amb aquestes frases lacòniques:
Ya no escribiré nunca más, porqué escribir me fastidia. Porqué en la farmacia no venden pomadas Hemoal contra el dolor del culo sentado del escritor. Probé a escribir de pie, pero era una mierda. Me jode pensar que quizá he conocido personajes más que personas, y que me haya reducido a mi mismo para ser un narrador, un tonto angelical que vomita letras, un fantasma desesperado buscando la carne perdida. Y digo fantasma en el sentido en que lo dice mi amigo Satur: ¡Joder, no me seas fantasma, tronco!
Però L-E va trair-se a sí mateix en dues ocasions: El globo pinchado por un alfiler (2001) i la dramàtica narració de la seva malaltia terminal Siempre hay esperanza (2007). Aquesta darrera, èdita però inconclusa, tot i que els darrers mots són un final vàlid:
Confío ciegamente en el doctor Sambernardo, y sobretodo en la enfermera Consuelo.
El cementiri mexicà on reposen les despulles de l'escriptor. Segona columna, segona fila.

En aquest blog em vaig proposar relatar el procés de creació i redacció d'una novel·la, i suposo que per això algú dirà: què hi pinta aquí enmig la referència de López-Expósito? És cert, cal que ho justifiqui. Tinc dos motius per haver-ho inclòs. El primer és que El globo pinchado por un alfiler és una notable incursió en la novel·la negra, on conviuen crims, policies i presències del més enllà, tot plegat en una harmonia envejable que jo -conscientment o a mitges- voldria imitar. A la meva novel·la, l'ex-policia republicà Luis Perezagua i el policia en actiu Martín Marín, de la Falange, s'entretenen a perseguir algú que ben bé podria ser un esperit malvat, capaç de cometre crims espantosos malgrat haver mort molts anys enrere.

El segon motiu és potser el primer: cada cop que m'assec a escriure, sento que em perdo alguna cosa, que hi deu haver una llista quasi infinita de coses millors a fer. Ara mateix, escric des d'Esterri d'Àneu. Les primeres hores d'una tarda càlida prò ventosa. L'aire ondula els prats d'una herba verda alta, esquitxada de flors grogues, blanques i roges. Andrei Tarkovsky sortiria a filmar els prats, i Rocco Sifredi ho aprofitaria per a rodar una orgia multiracial au plein air.

Video-fascicle 4: El drama de l'escriptor

15 comentaris:

  1. Un drama que deu durar ben poc en quan et capfiques en la història dels Perezagua, Marín i companyia... Cadascú té les seves armes, Tarkovsky, Sifredi i fins i tot Bosch.

    P.S.: El drama són aquestes ulleres.
    Ho sento, però no me n'he pogut estar.

    ResponElimina
  2. Joan: Culló, no em diguis això, Joan, que aquestes ulleres m'han costat una pasta (al Passeig de Gràcia), i les vaig comprar perquè em feien pensar en el Jeremy Irons a "Belleza robada", un Bertolucci, quasi res. Ara només demano que la resta dels comentaris no parlin només de les meves ulleres de sol.

    ResponElimina
  3. sembles les d'en Trias les ulleres. Tot el text que has escrit Vila-Mateja o Bolañeja, diria jo . . .

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: em deixes sense paraules. Vila-matejo i bolañejo, cosa que -venint de tu- era previsible que identifiquessis. Només em dol que identifiquis les ulleres amb el Trias: no m'agrada gens el perdedor Trias. Perquè en Trioas és un perdedor, no? Si guanya em suicido.

    ResponElimina
  5. LLuis, siusplau no et suicidis perquè el Trias segur que guanya, però crec que no es un motiu per fer-se l'eutenasia...inclus serà divertit veurel fent els pregons amb aquell accent francès...
    Per cert, coneixia un dibuixant de comics que va acabar d'obrer de la metalúrgica i l'últim cop que el vaig trucar pel fanzine del Leblansky em va dir que el seu psiquiatra li havia prohibit escriure: la vida o escriure, el tabac o la vida.

    ResponElimina
  6. No es un perdedor Lluís, es un titella bastant honest diria jo, un home de partit que obeeix fil per randa a l'amo.

    ResponElimina
  7. Aris: el Trias té tots els estigmes de perdedor i perdrà. Arriba a les eleccions just quan "la xent" ja sap qui és ell, i qui és el govern del millors. Jo no confio gaire en l'electorat català, però no sean prou idiotes per votar-lo.
    T'agraeixo molt que no hagis fet cap referència a les ulleres.

    ResponElimina
  8. Puigcarbó: no és un perdedor? Crec que fins ara ha perdut dos cops. Sí que és un titella, i un titella xafallós. Un titella patètic. Un dia me'l vaig trobar a la Rambla de Catalunya i li vaig dir un parell de coses necessàries, mentre parlava pel mòbil. Em va respondre (en castellà) que no el molestés, que estava parlant amb el seu germà. Vaig veure clarament els burgesets catalanets, tan penosos, tan curtets. De manera que si guanya no em suicido, però em lligo un cinturó de bombes i li demano audiència.

    ResponElimina
  9. Bé, jo m’apunto a les tres coses que podries fer en el prat:
    1. Ves-te’n a la pastisseria i comprat un mostillo. Si no t’agrada el dolç i prefereixes el formatge demanes un brossat. T’ho menges tranquil•lament fent posat contemplatiu.
    2. Pots fer una becaina.
    3. Si prefereixes l’acció, tens prou espai per córrer i saltar. Si ho fas, treu-te les ulleres i no et posis la camisa groga ni el barret. La gent del Pallars son fàcilment impressionables.
    Un udol.

    ResponElimina
  10. Llop: Pel que he vist fins ara, crec que la gent del Pallars no s'impressionen gaire ni per les ulleres ni pel barret ni per la camisa. Crec que no en tenim una imatge gaire ajustada. He conegut els seus fills, i crec que més aviat el sorprès sóc jo.

    ResponElimina
  11. Galderich: moltes gràcies per mostrar aquest suport a les mevs ulleres de sol (d'altra banda ben acceptables). No tots els qui comenten aquest blog tenen un esperit sensible a l'estètica, ja ho veus. Pel que fa a què en Trias arribés un quart d'hora tard al cmp, crec que és un símbol nítid de la seva essència de perdedor. Ara ja sé segur que perderà, i només he d'esperar a veure el seu cadàvr polític, el dia 23.
    Sobr el prat: avui he sabut fer una cosa fora d'ell. Prendre la carretera vella d'Isil (impressionant). Però l'he abandonada com ho hauria fet qualsevol persona de classe baixa que tingui apreci pels amortidors del seu cotxe. Sobretot ara, que en Mas em diu que no tindré quartos per comprar-ne un de nou ni per a reparar el vell.

    ResponElimina
  12. M'encantaria llegir una novel·la d'un perdedor polític. Amb anècdotes d'homes que et criden mentre parles per telèfon, amb reflexions sobre amortidors de cotxes d'altres homes i amb seients ocupats al camp del barça.

    ResponElimina
  13. Són graduades?

    ehem, perdó, però algú t'ho havia de preguntar!

    M'atreveixo a demanar-te (sense que ens coneguem prou com per fer-ho) que no vila-mategis ni robertobolanyegis, sisplau!!! sigues tu-mateix-mateixament)

    tres coses? a saber:

    - la becaina que, amb el meu, ja té dos vots (si no he llegit malament)

    - saps fer punt de creu? entre el prat i el punt de creu, no et caldran ni mantres per relaxar-te!

    - i... no, no esperis que et diguem que aprofitis per fer un polvet amb algú que et vagi bé. És massa fàcil, dir això. Per això no t'ho dic: pots aprofitar per convocar uns quants col·legues i jugar un partit de futbol!

    ResponElimina
  14. Marta: estic segur que hi ha una bona novel·la per fer amb aquests temes i escenaris. Deixa que ho pensi...

    ResponElimina
  15. Montse: anem a pams.
    a) Les ulleres no són graduades, però sí graduables. Com que tinc poca graduació a les ulleres "normals", les de sol ja em semblen bé així.
    b) Procuro no vila-matejar ni bolanyejar, de veritat. I en aquest blog més aviat agafo idees de Julian Barnes i d'algun altre. Però prometo que no vull ser cap altre que jo. Ja van alguns blogs demostrant que sé fer el pallasso jo solet.
    c)Jo també practico la becaina. No cada dia, però sovint.
    d) No sé fer punt de creu, però conec formes similars de perdre el temps. En general, tinc poca relació amb les creus.
    e) Això dels polvets està vist, és cert. No cal dir-ho. Sobre futbol, a escassos vint metres d'aquest prat vaig tenir l'ocasió de veure un partit (del Barça, és clar). Però amb les creus i el futbol hi tinc mala relació, no crec que hi torni.
    Ja ens seguirem veient.

    ResponElimina