5. Being Quentin Tarantino

Des que els autors escriuen més pendents del mercat que no pas de la sintaxi o de l'estil, les novel·les solen començar per una escena que atrapi el lector (metamorfosejat en client). La idea parteix de considerar el lector no tan sols un client, sinó un client infantil i distret, al qual és necessari motivar perquè té una voluntat escassa i una capacitat enorme per distreure's i abandonar la lectura (en benefici de milers de distraccions, la majoria tecnològiques).

Diria que aquest truc el van parir els guionistes la saga James Bond. Sempre arrenquen amb una mena de pròleg atabalat, bèstia i còmic que presenta el personatge. En dos minuts justos sabem com les gasta i què podem esperar dels vuitanta minuts restants. De fet, podríem marxar del cinema al cap d'aquests tres minuts, perquè ja està tot dit. Tarantino també arrenca amb uns minuts de fúria, sang i crits. Després, agafa el fil de la narració. Però ja ens té situats al context. Es tracta de fer una declaració prèvia, senzilla i sobretot contundent. Quatre morts, esquitxos de sang, explosions, un policia carcamal, una persecució amb automòbils. No hi estaria de massa afegir-hi un xic de sexe: el guerrer, un cop enllestida la feina, troba aquell repòs merescut i s'hi aboca, encara enèrgic i potent.

Han desaparegut els primers capítols lents, de demora pausada per anar relliscant suaument al món de l'autor o dins la psicologia dels personatges. Lawrence Durrell seria impublicable: el Quartet d'Alexandria és combustible per a la llar de foc. Madame Bovary és imposible: l'editor llençaria l'original pel cap fastuós i enorme del pobre Flaubert.I li diria: això no funcionarà (funcionar és un verb que parla del cash flow, no de la literatura).

Després de donar-li voltes, decideixo fer com Tarantino -i no com Flaubert. Recomenço el text. Li afegeixo aquesta escena prèvia. La novel·la que vull escriure parla de relacions humanes i conflictes personals, però com que he escollit dos policies com a protagonistes, aprofito l'avinentesa i escric una arrencada policial, bèstia i sangonosa. Serà breu. Després, un fulgurant flash-back ens durà fins a l'adolescència del policia Luis Perezagua i llavors, més pausadament, entrarem en matèria. Aquesta decisió seria aplaudida per publicistes i guionistes de cinema. Ep, dic jo.

Des de feia tres dies a en Hans Hellermann no se l'havia vist enlloc, i això li feia pujar la mosca al nas. L'inspector Perezagua va decidir tirar pel dret i anar-lo a trobar a casa seva, al carrer del Perill. I allà s'estava, sí senyor, però no feia pensar en l'home d'acció, seductor i agressiu, que la fama li atribuïa.

Perezagua havia forçat delicadament el pany i havia entrat al salonet principal. Petit i decorat amb gust car, feixuc com un decorat del Liceu. Hi sonava una vegada i una altra un disc de Franz Schubert. La simfonia de La Truita. El gramòfon, alemany i nou de trinca, tenia un mecanisme que li permetia tornar a començar quan arribava a la fi. Cal ser molt melòman per a repetir-la infinites vegades, va pensar. Després va descobrir la porta de la comuna entreoberta. En sortia un baf de fems dolçosos, com si hi habités una gran flor pútrida. Un cop al dintell, el brunzit de tres moscotes grosses i verdoses se superposava a Schubert. L'inspector va prendre aire i la va acabar d'empènyer amb la punta del peu, sense gosar. Les frontisses van gemegar i van girar. Allà hi tenia en Hellermann.

S'havien acabat les aventures i les conspiracions, i també els embolics de faldilles. Deien que solia perdre el cap per les senyores, tan si eren aristòcrates com burgeses, proletàries, nacionalistes o anarquistes. En Hellermann no el tornaria a perdre, perquè tenia la tupina ben entaforat a l'orifici on se sol defecar. Romania agenollat pietosament, i amb les mans lligades a l'esquena, com si li pregués a un déu cruel i exigent.

En Perezagua va empassar una glopada àcida i va escopir en un racó: no li quedava altre remei que arrencar aquell cap de la sepultura d'excrements. Abans de fer-ho va embolicar una cigarreta i la va encendre, confiat que el fum del tabac esmorteïria la ferum infernal. Després va estirar el cos tibant-li el cinturó i finalment el va deixar estès damunt el mosaic del terra. Amb una involuntària mirada, l'inspector va descobrir que en Hellermann havia deixat la seva màscara mortuòria eculpida en la massa de fem de la comuna. Va omplir un orinal amb aigua de la pica i la va abocar damunt del rostre emmascarat.
-Vet aquí en Hellermann, va dir en veu alta, com si vulgués enllestir depressa.

Va expel·lir el fum i va vomitar un parell de cops. El primer, dins la mateixa saleta del gramòfon i el segon tot just en sortir al carrer.

Amb passes vacil·lants va aconseguir arribar-se fins al Cafè Codina per beure alguna cosa forta que li aixequés l’ànim i li netegés les partícules del vòmit que li rondaven les genives.
El mirall darrera del bàrman li va mostrar un rostre esgrogueït que no el sorprenia gens, i alhora uns cabells excessivament llargs pel clatell i desordenats pel damunt del front, signes de deixadesa. Deuria ser l’hora d’anar a cal barber, a veure si l'olor densa del Floïd Blue li rentava els narius de l'olor de merda sangonosa.

___________________________________
Nota: demano perdó als escassos lectors per titular l'entrada en anglès. És tan sols per referir-me a la pel·lícula que parlava de John Malkovich.
___________________________________

Video-fascicle 5: La importància de la concisió

Qualsevol obra literària s'ha de poder explicar amb brevetat i precisió