Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimecres, 11 de maig de 2011

8. Busca experiències carnals

A Spiritus, Ismaïl Khadaré investiga la hipòtesi: els règims totalitaris i repressors traspassen la frontera del racional i provoquen la manifestació de fenòmens sobrenaturals. Al cap de dues-centes planes, Khadaré arriba a una conclusió que no revelaré. A l'hora d'escriure la meva novel·la tinc present la mateixa hipòtesi, i prescindint del mètode de l'escriptor albanès, em proposo arribar a la meva pròpia conclusió. A la meva novel·la, la parella de policies Perezagua i Marín acaben topant-se fets inexplicables: davant seu es revela l'inefable, el misteri. A poc a poc, han penetrat a la zona obscura.

Però hi ha un problema. Es tracta d'una qüestió de mètode que genera problemes: com es pot escriure sobre allò del que no en tinc una experiència viscuda? L'Umberto Eco no havia estat monjo d'un convent benedictí, però quan descriu l'incendi al final de El nom de la rosa, fa servir la seva experiència del foc. Ho explica a les Postil·les i potser fa riure, però a mi no em fa riure: es va plantar davant la seva llar de foc (afortunat que és ell) i va estar-se mirant les flames fins que va ser capaç de descriure un incendi: els sorolls, les olors, la llum.

Quan llegeixo un llibre, de seguida sé fins a quin punt l'autor m'enganya o bé m'està narrant la seva experiència. Això ho pensava un amic meu que no dic qui és, però que du el nom d'Albert. Escrivia una novel·la que pensava publicar a La sonrisa vertical. Es va adonar que la seva experiència eròtica era justeta, escadussera. Va ficar el nas en els ambients de la luxúria. Va sovintejar cabarets, sex-shops, cases de barrets i clubs liberals. Va fer-se el carnet de soci d'un club d'addictes al bondage. Però tot ho trobava escàs, dèbil, artificiós. Finalment, en aquell ambient del sadomassoquisme va conèixer un francès enigmàtic que el va calar de seguida, i li va donar un telèfon.
-Truqui de part meva i no se'n penedirà, li ho asseguro. Mai no ha vist res com això.

L'Albert va seguir una pista rere una altra: noms en clau, contrassenyes, Fidelio. Va fer un ingrés a un compte del Banesto i finalment el van citar per participar a la orgia més satànica i perversa que es pugués imaginar. Mentre hi anava -un diumenge de primavera a mig matí, a Castelldefels- l'Albert es fregava les mans pensant que d'allí en sortiria mitja novel·la. També es fregava l'entrecuix, de tanta emoció.

Va ficar-se en un espai tenebrós on se sentien veus i gemecs. L'alcohol rajava a dojo, li brindaven dosis generoses de cocaïna, poppers, ketamina. Unes mans el van acollir càlidament i el van acompanyar. El van asseure en un sofà, va beure i va ensumar. Després, la ment es va enterbolir.

Uns dies més tard va rebre un correu electrònic sense remitent, amb un agraïment i l'enllaç a una web de pornografia amb seu social a Tampa Bay, Florida, USA: clicant-lo va poder gaudir d'un video de noranta minuts en què quatre xulos de gimnàs flagelaven, lligaven, pessigaven, mossegaven, enculaven, penetraven i altre cop i un altre també el seu cos endormiscat. Acabava de trobar l'experiència. Desgraciadament, però, l'Albert es va sentir superat per l'experiència i no va ser capaç d'escriure la novel·la. Ara es dedica a la redacció de llibres escolars, de Coneixement del Medi natural i social per al cicle mitjà de primària.

Sense traspassar la línia roja, però també sense fer prosa erudita i estèril: viure experiències que no et devorin. Gairebé tothom pot escriure sobre amors i desamors, buscar feina i perdre-la. Però com es fa per a poder parlar del món misteriós, del sobrenatural -i no semblar Jiménez del Oso, o Iker Jiménez?. De vegades jugo al Tarot i de vegades m'he endut sorpreses. Confesso que fins i tot he practicat amb la Ouija, una nit d'estiu, a Villanueva de la Serena i una altra, pels volts de Nadal, al poblet tarragoní de Salomó. També confesso que em vaig escolar dins d'un grup d'espiritistes lleidatans que entraven en comunicació amb un ens extraplanetari. De vegades se m'han eriçat els pèls del braç i diria que he estat a punt de sentir, però no, sempre no.

Com m'ho faré per explicar l'escena en què els dos policies es troben cara a cara amb l'inexplicable? Com descriuré l'aparició d'una bubota que parla?  He passejat per cementiris i m'he ajagut sobre les tombes centenàries, a la posta de sol. I sempre és igual: m'atanso però no hi arribo, encara no, falta alguna cosa més clara, més neta, més definitiva. Sempre acabo tornant capcot, entro a la taverna del poble, m'arrepenjo a la barra. Bec una, dues, tres cerveses de barril. Per a treure'm el fracàs de les orelles. Quan arribo a casa els dits no responen prou bé i m'allito sense collita, sense haver escrit. L'endemà em llevo amb migranya i mal humor.

Arribat en aquest punt, seguiria escrivint sobre la pèssima vida social i afectiva de l'escriptor, perquè les paraules ja m'hi duen soles. Però ho deixaré per un altre dia.

Video-fascicle 8: Cal viure intensament
Per a poder escriure amb passió i veritat, cal haver viscut fora de les biblioteques

10 comentaris:

  1. És cert que la realitat supera la ficció. Sobre els teus dubtes, temo no poder ajudar-te. De totes maneres, aquests dies a Esterri em sembla que et passes moltes estones tancat a l’habitació (perdona, ja saps que sempre vaig amb ironia i mitja conya). Escolta’m, no ets pas massa lluny de Tor. T’hi podries arribar per tal de veure si t’empeltes d’intrigues, crims, complots, tripijocs i totes aquestes coses.
    Per cert, ja he vist “En companyia de llops”. Contes dintre dels contes. Contes dintre dels somnis. Bona fotografia i atmosferes tenebroses i claustrofòbiques. Nombroses metàfores i lectures. Bé, m’ha agradat.
    Un udol.
    (Ja has anat a menjar a La Bonaigua de València D’Àneu?).

    ResponElimina
  2. Lluís,
    Si ho ambientes als anys 40 que no has viscut... per què et preocupes d'experiències no viscudes tant carnals, espirituals...?

    ResponElimina
  3. Galderich: jo diria que no cañl haver viscut en una època concreta. Tinc la impressió que els homes i les dones som els mateixos, iguals que llavors i que fa mil anys. L'època no em preocupa, sinó saber explicar les coses humanes (emocions, temors, etc) d'una forma creïble. El desig de venjança de Hàmlet no depèn pas de l'època ni del lloc on va viure... però per a explicar-lo deu ser necessari haver-lo sentit. Aquí està el secret.

    ResponElimina
  4. Aris: la part de la documentació (tal com li dic al Galderich) no és el preocupant, sinó la part humana.
    Que què hi faig a Esterri? Doncs bé, treballar a l'escola, sobretot.

    ResponElimina
  5. Ostres, has trobat feina!
    Pensava que t'havies anat a Esterri a escriure una novel·la com el Kerouac.
    Me n'alegro que tinguis feina, encara que sigui tan lluny...

    ResponElimina
  6. Aris: no he trobat feina, sinó que la feina em troba a mi. La història del meu curs 2010-11 va de la Cerdanya al Segrià, Solsonès i Garrigues. Sense pausa. De tota manera, crec que la consellera d'Ensenyament m'ha planificat un 2011-12 de vacances.

    ResponElimina
  7. Lluís, repassant alguns dels teus posts em torno a trobar amb l'imaginari fantàstic, encara que la teva novel·la no sé si la vols fer passar per aquests averanys. Parlem-ne doncs de les altres dimensions. Que tu vagis a una sessió de ouija o que esperis en un cementiri no et garantitza que tinguis cap experiència. Si es vol contactar amb l'altre cantó de manera superficial o al primer tarotista que només et vol xuclar calers, sempre et tornà a canvi més superficialitat i la butxaca més buida. El primer que s'ha de fer sempre és informar-te sigui a traves d'una biblioteca o a la xarxa. Els grecs o en Carl Jung ja en parlaren de l'altre cantó, i molt hi té de veure la ment. Per exemple, els elementals que tens als Pallars. Una direcció obvia seria anar al Costumari d'en Joan Amades i veure que en deia, com actuaven, a quins recons es vàren fer visibles. El lloc i els records del lloc són fonamentals amb aquestes coses...

    ResponElimina
  8. Nahim: gràcies per arribar fins aquí sobretot per la paciència. Mai no he tingut gaire clar quin és el camí correcte, però sempre m'ha agradat Carl Jung. En canvi, del Joan Amades crec que cal desconfiar-ne, o aprendre a llegir-lo entre línies: Amades fou un catòlic irracional que va dedicar-se sobretot a destruir en nom de construir la seva idea de Catalunya. Una Catalunya impossible, catòlica i beata (la imatge que ara encara funciona, a mans dels nacional-catòlics de Ciu).
    L'altre costat es pot contactar, però mai a través dels gurús. És una feina personal, individual.

    ResponElimina
  9. Bé, de l'Amades sabia alguna cosa d'aquestes. I també va estar involucrat amb tot el que va envoltar els assassinats de l'Enriqueta Martí. Seria també bo que sobre el tema no s'utilitzes una sola font i extreure conclusions. Ara em ve a la memòria alguns llibres d'en Jesús Callejo, que també en parla, però de forma general a tota la península. Molt d'acord amb les experiències personals, aquestes esdevenen molts de cops guies. I sobre si vas pel camí correcte, més aviat seria que et trobes en el camí, perquè de vegades el camí puja i de vegades baixa. Almenys tenim algunes certeses. Que el camí que fas, no et pots tornar enrera, que hi ha un punt d'arribada i que el camí fet sempre és coherent. Salutacions!

    ResponElimina
  10. Nahim: mai no podem saber del cert si el camí puja o baixa. Ahir a la nit (matinada) vaig aguantar -perquè no hi ha un altre verb- el programa de l'Iker Jiménez (Cuarto Milenio) perquè parlava de Verdaguer i les seves experiències esotèriques. Com no podia ser d'altra manera, fou el darrer capítol (del programa i de la temporada). Fa un any, uns quants col·legues li vam recriminar que parlés tan poc del fantàstic català i es veu que ens ha tingut en compte.
    Malgrat tot, em vaig alegrar que parlés de la cara fosca de Verdaguer, que enllaça subtilment amb la cara més tenebrosa de l'Amades. Un per bé i l'altre per mal. En el mateix ordre.

    ResponElimina