Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dissabte, 14 de maig de 2011

9 . La mala vida dels escriptors

Els músics es droguen més, els pintors follen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. O bé: els músics follen més, els pintors es droguen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. Sí: els dos primers tòpics són intercanviables però el tercer és inamovible.

Aquestes dues línies les tinc escrites de fa temps, sota el mateix títol. És la introducció que tenia preparada per tractar de la qüestió, però ho he de tornar a escriure tot després d'haver conegut en Jerôme Dubois, el mític escriptor del roman noir, als setanta. No el vaig trobar per internet, on apenes consta. La seva adreça me la va dornar un doctor en història contemporània de l'Autònoma -diuen que el cum laude del doctorat el deu a en Dubois. La seva tesi (Estructura social i sociologia del lumpen a les ciutats de l'Europa meridional, 1960-1980) es basa en la literatura de Dubois, que també va inspirar diversos cineastes, de Paul Delvaux a Claude Chabrol.

Vaig aconseguir una cita amb Dubois, que viu aïllat a l'Alt Àneu. Des del trencall a la carretera que mena a Salardú, la masia és invisible. Poc més amunt es distingeix una construcció antiga, un vell mas de pedra. En la distància, hom diria que està dehabitada fins que no es descobreix la roba estesa a les branques d'un llorer enorme (com dimonis ha prosperat tant un llorer en un clima com aquest?).

Tot i el reconeixement i l'èxit, Dubois ara ha escollit el recolliment. Em va dir:
-Aquesta casa no és un bon lloc per a entrevistar-me, jove, caldria que lloguéssiu una sala en un hotel, poc més avall, on van els turistes imbècils que busquen esports d'aventura. Els detesto, però disposen de salonets molt comfortables i podem demanar a una cambrera rumanesa que ens serveixi vi [...] En conec una que [...]. La veritat és que escric sobre l'espècie humana i això m'obliga a conèixer qui són, però com més coses en sé més ganes tinc de no saber-ne cap. Mira: ara mateix entra un estúpid vestit íntegrament de North Face... és clar, la panxa i el cul pesen prou com per impossibilitar-li cap acció que no siguin els descensos en esquí o els ràppels, però ell va tan content [...]. Però hi ha una subespècie d'escriptors que volen ser sociables i populars, no ho oblidem. Em produeixen una mena de vòmit imparable. Apareixen a les tertúlies de la tele, fan programes de ràdio, somriuen i somriuen, i crec que també busquen subvencions, se'ls veus als còctels dels polítics en campanya... Incomprensible, no ho entenc. Sé perfectament què pensa un escriptor respecte d'un polític... per què li somriu? Tant cínics poden arribar a ser els meus col·legues? [...]. No, de relacions amb dones no en parlo, i molt menys encara de relacions amb homes: el que em du el pa ja no me'l du, el vaig insultar per una qüestió trivial, un matís ideològic [...]. Vostè em diu que vol escriure una novel·la ambientada l'any quarant-u, a la Barcelona de la post-guerra. No hi era, jo, no sé què dir. Però la sinopsi que m'ha explicat no l'he acabad d'entendre, un embolic. Vol que li digui una cosa? Es publiquen tants llibres cada dia que no crec que valgui la pena que s'hi esforci, sincerament.

Dos minuts més tard, després de liquidar la factura de l'hotel, emprenc el camí de tornada.




17 comentaris:

  1. Podries fer que el falangista s'enamorés de l'altra policia...

    ResponElimina
  2. Lluís,

    Noi... l'entrevistador i l'entrevistat tenen un aire... com ara adopten les parelles, que de vegades s'hi assemblen i diries que són germans...

    ResponElimina
  3. ja deia jo que mai podia acabar de tocar bé el piano...em faltava una part!

    sobre el fet d'escriure... esperem que no ens faci perdre el llegir

    o no era així?

    aix...

    ResponElimina
  4. Aris: aquesta possibilitat l'havia pensada, prodria ser. Un enamorament homosexual a la postguerra tampoc no és massa original, però és evident que dóna de sí.

    ResponElimina
  5. Maite: no sé què vols dir. Potser sí que tene una certa retirada, però t'asseguro que són molt diferents. Un escriptor d'èxit i un amateur tenen poc a veure.

    ResponElimina
  6. Montse: ara ja ho saps, doncs. I no et sé dir si el llegir fa perdre l'escriure o del revés, no en tinc ni idea. A mi el treballar em fa perdre la vida, això sí.

    ResponElimina
  7. Ai, un escriptor que beu Rene Barbier no es pot inspirar de cap de les maneres, creu-me. Li recomanaria un Barranc dels Closos del 2006 o un Portal Blanc del 2008. T'asseguro que fluiran les paraules com per art d'encanteri... Salut!

    I que t'ho passis bé en el nou blog, que ja veig que sí! :-))

    ResponElimina
  8. Els tòpics són els tòpics i Blogger és blogger que ens ha provocat el caos i a la reconstrucció dels nostres blocs com si reconstruíssim una novel·la. I és que Blogger i els poderosos sempre ens faciliten la feina de reconstrucció mental...

    Malgrat tot, en Jerôme Dubois sempre m'ha caigut malament com a escriptor i com a persona. Només cal veure'l a la filmació, amb calçotets i mitjons! On vas a parar, amb mitjons... trencat tot el glamour tòpic dels escriptors!

    ResponElimina
  9. Galderich: els tòpics només són tòpics, però també contenen veritats. Que estem en mans del Blogger és un tòpic?
    En Jerôme tampoc no em cau massa bé, tampoc: massa tòpic? I els mitjons, en fi... que no portem mitjons tots (excepte en Pau Riba?).

    ResponElimina
  10. Com ja deveu saber, el Blogger va sofrir un avaria durant un parell de dies. Finalment recuperat, els 5 comentaris que havien deixat els lectors/es s'han perdut definitivament. No ha estat cosa meva i per tant no puc demanar disculpes, però em sap greu.

    ResponElimina
  11. Jo crec que es una conspiració perquè no els hi agraden els nostres comentaris...una novel·la amb un falangista, un exrepublicà i ara un escriptor sense pels a la llengua...saps que si escrius mata al president quedes fitxat?

    ResponElimina
  12. Aris: d'acord, no escriuré mai la frase "mata el president". De fet, però, no estava previst que cap dels dos personatges la diguessin.

    ResponElimina
  13. Ja tens raó, un llorer a València d'Àneu (o a Sorpe) és tota una raresa. He consultat el BDBC (Banc de Dades de la Biodiversitat a Catalunya) i els més propers es troben a Gosol...
    Tanmateix recordo a una dona gran, sàvia en herbes remeieres, que enlairat sobre la Vall Fosca mantenia un encara més impossible jardí de cactus.

    ResponElimina
  14. Girbén: podria ser que m'hagués confós, o que m'hagués deixat arrossegar pels simbolismes. De tota manera en aquestes valls hi ha misteris, curiositats i rareses de no dir. Ja ho anirem desvetllant. Vora Sorpe també hi ha un individu que va anys va decidir anar nu, tant per dins de casa com pel carrer o pel bosc. Ara tothom l'accepta així.

    ResponElimina
  15. Lluís, echa un ojo:
    http://labandadeloscuatro.blogspot.com/2011/05/salinger-vs-malinowski.html

    ResponElimina