Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dilluns, 6 de juny del 2011

16. Aquest camí no du a Roma


Aquesta entrada està dedicada al bloc Bereshit del vell amic Enric, i per això hi he citat dues vegades el llibre de la Gènesi. Amb l'esperança (potser vana) que el text li resulti més digerible que d'altres.



Provar d'escriure novel·la és, entre altres desgràcies, ficar-se en un camí estrany. No sé on em du, ni què em demana. Tret de perdre-hi moltes hores, agafar enrabiades amb mi mateix i passar hores mirant el blanc buit del sostre (esperant la Musa gandula). Hi ha camins que no duen enlloc. És mentida que tots duguin a Roma.

Fa molts segles, un trobador eixerit es va adonar que si prenia el mot Roma i n'invertia l'ordre de les lletres, li apareixia Amor. Roma i Amor és una oposició que té un sentit místic, al qual cadascú li pot trobar una lectura (m'agrada la de Jung, però no la dic). Però el meu camí no du ni a Roma ni a l'Amor. Escriure una novel·la és una forma d'enfrontar-se sol al món i a la humanitat. No massa diferent d'allò que fa l'obrer que, abismat a l'interior d'una mina, colpeja la roca amb el pic. No m'agrada gens tota aquesta àurea de què es rodegen els intel·lectuals i que surt de pressuposar que els esforços mentals són superiors o millors que els físics. Perquè entre el novel·lista i el miner, possiblement qui s'enfronta de veritat als seus temors i qui transforma el món és el miner. I no pas el novel·lista, per més que xerri i que escrigui i que mantingui un blog. En això, segueixo sent exclusivament marxista -de la banda trotskista.

El qui vol canviar el món potser odia el món. Segurament estima el món, però no li agrada allò que la humanitat li fa al món. Potser odia la humanitat. O potser no: potser estima els homes i les dones, i s'enrabia de veure què fan, que es fan entre ells, què li fan al món. Hi ha alguna cosa raonable en tot això, però és una raó alterada. Ho diu l'Aristòtil: Sembla que la ira escolti la raó, però que l'escolti malament (això apareix a l'Ètica a Nicòmac). Escriure també conté una part d'aquesta ira ensordida: és una acció irada, rabiosa. Escriure té una relació amb l'amor però és una relació estranya: l'amor també s'apropa als odis i la passió té semblances amb la fúria, i la fúria amb la ira. Tant desig sentia Ivan el Terrible per Kazan, que la va passar pel foc. Tant estimava Yahvé les seves criatures que va destruir Sodoma. Tant estima Catalunya en Mas que la vol vendre als emprenedors.

El món està mal fet, i la literatura (una entre les arts) prova de crear desesperadament un món paral·lel que potser no és millor però on les coses encaixen, els fets tenen raons i els fenòmens perquès. Fins i tot el realisme costumista és una realitat paral·lela (una fantasia?). No queda clar si fou Nietzsche el qui va atribuir a Luter aquesta idea: que Déu va crear el món en un moment de distracció. Podria ser. També hi ha aquell bonic diàleg de Beckett, a casa del sastre.
-Senyor sastre: Déu va crear el món en sis dies i vós em voleu dir que tardareu dos mesos en acabar-me el trajo?
-Sí, així és -respon el sastre- Però compareu el món i el trajo.

I finalment: escriure també és un camí de perdó i de redempció. Per això deu ser que vull explicar la història d'un home que és una mala persona i que, amb poca fortuna, prova de redimor-se com bonament pot, com bonament li ha estat donada l'opció de redimir-se. Avui sí, avui he provat d'escriure la sinopsi de la novel·la.

Sinopsi
Espanya, 1939-1941. Un falangista d'Extremadura (Martín Marín) arriba a Barcelona per a fer-se càrrec d'un comissariat de policia. Té poques amistats i contactes, de manera que li assignen una divisió secundària i irrellevant. Quan es topa un cas que el podria projectar amunt en l'escala professional, s'adona que el seu predecessor republicà li resulta imprescindible (Luis Perezagua). El necessita, però el malaurat és un pres en un camp de presoners. Se la juga per alliberar-lo, a canvi de tenir-lo sota la seva custòdia. S'inicia una relació tensa entre els dos comissaris. La investigació els enfronta a un misteri de to sobrenatural, en la qual tot du a pensar que un home mort molts anys enrere (Fructuós Canonge) camina entre els vius, i comet crims horribles. Les dues espanyes estan obligades a conviure i cooperar per tal de resoldre un misteri espectral. Mentre persegueixen un fantasma, cadascun dels dos prova de salvar-se: Perezagua vol viure amb dignitat. Marín és una ànima amargada que aspira a trobar l'amor i en definitva el cel. A la fi, Marín creu haver trobat el camí de la salvació mitjançant el sacrifici.
Ja em perdonaran els possibles o improbables lectors si no sóc més concret. No m'agradaria gens de que en  Sierra i Fabra, en Millàs o en Muñoz Molina m'afaitessin la idea. Em fotria negre que fos en Pérez Reverte. Tot i això, i sabent-los més llestos que no pas jo, potser ja he parlat massa. Però tant li fa: escriure una novel·la és ficar-se en un mal camí i per tant: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Video-fascicle 16: Un dia, tot caminant per un camí desconegut, vaig trobar una casa

13 comentaris:

  1. El procés que he seguit llevat d'un cas, es abans de començar a escriure tenir molt definida la història que volia explicar, i no tan sols aixó, sinó els personatges i les situacions en que es mouen, alló que tant detestaba Bolaño de pròleg, desenvoluppament de la trama lineal i epíleg. Un cop tens clar aquests punts, es ja anar fent (almenys en el meu cas) i sobretot vure constantment la novel·la des que et lleves fins l'hora de dormir, i fins i tot durant el són. El final d'una novel·la que no l'acabava de trobar se'm va ocòrrer dormint.

    salut i parauletes.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: No soc fan del Bolaño, però a poc a poc alguns blgaires (entre ells, tu) m'hi aneu tornant. Cada cop m'agrada més. Jo començo a escriure sense tenir gran cosa definida, i la pròpia escriptura m'ho va definint. L'escriptura té uan certa vida pròpia, i diria que una planificacio excessivament precisa més aviat mata les idees i la vida. Somiar el final és tot un clàssic. Es veu que Stevenson gastava aquesta mètode.

    ResponElimina
  3. Aris: agraeixo sincerament que li trobis un punt d'interès, ni que sigu inicial. La novel·la aspira a trobar lectors, com en Dan Brown. Esperoque el teu comentari el llegeixin als fòrums dels editors. Sobre la història que cites, crec que hi ha més d'una possibilitat.La col·laboració entre règims successius és quasi clàssica. En aquest camp, jo només vull dir que les dues espanyes han de conviure.

    ResponElimina
  4. M'interessa aquest punt d'encontre entre el falangista i el republicà i el trobo versemblant. Després de la guerra tot fou possible encara que sobretot fou possible la brutalitat.
    No sé com lligaràs l'allioli però crec que aquesta és la gràcia.

    PD. Per cert, la casa es de "muchas posibilidades ideal parejas" amb decoració i ventilació garantides...

    ResponElimina
  5. fonts ben informades em van fer sapienta que fa molts anys en Puigcercós i una camarilla van voler inventar el que ja havia inventat altre mediocre i van dir: va, som-hi!

    Aquest seguit de comentaris seria sincerament encoratjador si fòssiu canalleta de 14 anys...

    em temo que fareu la mateixa fi que en Puxi... tot i ser-ne tant depravadors.

    Amb tot el cariño us ho dic, eh? "Siempre positivo... com deia aquell de qui els que abomineu del fúngol n'espereu la collita econo-existencialista...

    au... que us sigui lleu, colla de meliquerus.

    ResponElimina
  6. Lluís, sobre la sinopsi: interessant; de veritat. La història s'aguantarà si aconsegueixes fer lliscar la moral dels protagonistes per l'entramat: l'acció els construirà.

    Pel que fa al llarg pròleg fins la sinopsi, gràcies per la dedicatòria. M'ho has posat tan teòric que m'ho he empassat sense patir. Tot el que m'expliques m'encaixa. Jo afegiria que les paraules construeixen la realitat i ens construeixen a nosaltres. Després bé allò que construïm: el paradís de la infantesa, el món adult, la impossibilitat de créixer; la realitat, el dibuix abstracta de la realitat; amb les paraules podem construir la llum, la foscor... o un gólem.

    El patiment que et comentava llegint-te és el mateix que es pot sentir (ara riuràs) observant els treballadors en una bastida, en una obra; com els jubilats. "Ai, que cauran!" Amb l'obra feta no pateixes pels constructors. Saber coses d'ells (arquitecta, obrers, període històric, mitjans, etc.) ens poden ajudar a entendre el resultat, però no ens afecta.

    Llegint-te, t'observo a tu i observo el resultat i no acabo de saber on he de posar l'atenció ni si he de llegir o fer exegesi.

    De tota manera, no pateixis, Lluís. Llegint-te hauríem de saber a què estem exposats: ens estàs deixant mirar pel forat del panys, i això implica una actitud "moral" tant d'un costat com de l'altre.

    ResponElimina
  7. Galderich: tens raó que per més teoria i sinopsi, la novel·la està feta d'una matèria que és el text, i que té poc a veure amb els plantejaments previs. En aquest cas em baso en una situació humana que té molts precedents i referències, però això tampoc no resol la feina ni evita riscos. De fet, tots aquests apunts són una forma d'esquivar la redacció, covardament, i d'amagar-me darrera disquisicions. Ben mirat, estic fent un blog molt còmic. Em fa pensar en el Woody Allen de "Somnis d'un seductor": molta preparació i després no-res.

    ResponElimina
  8. Enric: amb l'exemple de la bastida he entès perfectament de què parles amb el patiment. És cert que en aquest nou blog he volgut fer una passa més en una direcció que desconec, i el risc de caure augmenta quan fas aquesta mena de moviments: allà on poso el peu hi ha res que el sustenti? Ni idea. Però si el blog no em serveix per a experimentar ja em diràs tu per a què em serveix un blog. I si mai caic: la plantofada en realitat és virtual, i molt preferible a d'altres. Hi a una mena d'exorcisme en tot això.
    I finalment: m'ha agradat això de l'actitud "moral" que provoca la lectura. També em sembla que si és així, ja em dono per satisfet. No deu ser fàcil llegir aquests apunts (tampoc massa complicat, no fotem), i el preu és tenir pocs lectors. Però caram, esteu quedant els millors lectors que podria imaginar. És una mena de destil·lació...

    ResponElimina
  9. Ostres, profeta, sense comentaris com el teu això seria molt avorrit

    ResponElimina
  10. Sí Aris, això tufa sectarisme boschiano. I de fet, diuen, per estalviar-se la medicació... els mentiders que es disfressen d'artistes em fan llàstima. Excepte quan poden ser un perill públic pel fet d'influir, per la seva feina, en la personalitat de personetes que no haurien de suportar ni prendre per model equilibristes que no ho són.

    Lluís, als polítics els reclamem que pleguin quan la caguen, quan no assoleixen els seus objectius. Tu ja has fracassat -sembla- publicant llibres que no es compren, ni es llegeixen, ni es tornen a editar. Tu sabràs el que has de fer. Però creure't el deliri etílic d'escriure una nova novel·la, no et portarà enlloc més que a una frustració més gran. No has pensat a fer honor al teu nom i dedicar-te a netejar boscos? A la fi, de la fusta se'n fa pasta de paper...

    ResponElimina
  11. Profeta, ets bo! D'això se'n diu teràpia de xoc. A destil·lar bilis, em refereixo.

    Lluís, no sempre és fàcil comentar. Segurament hi ha gent que passa per aquí i no gosa dir res. Pren-te el silenci com el respecte davant l'obrer mentre treballa.

    ResponElimina