Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

diumenge, 19 de juny del 2011

20. Claudio Magris a Tavascan

Aquesta entrada està dedicada a en Jordi Girbén (especialment les sis fotografies que l'encapçalen)


Quan tenia uns vint-i-cinc anys volia ser Milan Kundera i escriure  La insostenible lleugeresa de l'ésser. Com és natural, vaig escriure una novel·la avortada que era l'horrible plagi d'aquella. Resultava difícil traduir Praga per Barcelona, i impossible posar-me a mi en aquella veu.

Però finalment (la vida empeny i atropella), em vaig oblidar de Milan Kundera.

Als quaranta em va sobrevenir un estat semblant a aquell. Aquest cop es diu Claudio Magris. Cada cop que llegia un fragment del Danubi queia en un estat anímic inclassificable: veneració, idolatria, odi, ira... és a dir, sí: l'enveja dolenta. El Danubi és un monument a la literatura, al pensament, a la intel·ligència. Magris capgira el gènere de la novel·la de viatges, amplia la metàfora del riu, reprèn els tòpics i els adopta sense vergonya, amb cal·ligrafia de mestre. L'arribada al delta és tan gran que no li deu res al primer text que va saber relacionar el delta amb la mort.

Podria fer el mateix jo, pobre de mi, amb el Segre, la Noguera o l'Ebre? Vaig somiar en el Tajo, que es diu primer Tajo i després guanya sons i sensualitat amb Tejo... Fins i tot vaig pensar que podria començar el relat del Tajo parlant del Duero/Douro, i anant a Colliure per a recollir versos fluvials de l'Antonio Machado... Un immens embolic, en definitiva. Vaig rellegir el Juan de Mairena. Finalment, res.

Ara tinc sobre la tauleta Alfabets. Assaigs de literatura (ed. 1984, Barcelona). Una compil·lació generosa dels articles que Magris va publicar al Corriere della sera. Ric, ploro, m'enfado, somric, m'emociono. I això que en Magris només comenta obres i autors. Qui pugués tenir aquest do...! Definitivament, no el puc imitar. Em deixo estar de l'Ebre i del Noguera. No hi arribo.

Més val que em deixi de projectes insomnes i que retorni a la meva petita història de dos policies a la trista Barcelona de 1940, provant de posar màgia i misteri en un temps tan trist, gris i estúpid.

Possiblement també, des de petit  he volgut ser un escriptor de novel·la policíaca. Potser hauria d'envejar Mankell, Larson, l'Àgatha, la Patrícia, la P.D. James, Ruth Rendell. Hi ha moltes autores i autors que han demostrat poder fer literatura amb històries d'intriga, policíaques i de crims. No tan sols en Ramiro Pinilla a Un muerto más ni en Pere Antoni Pons amb Tots els dimonis són aquí.

Em temo que sempre envejaré en Claudio Magris fins al moll de l'òs, però provaré de conviure pacíficament amb aquesta enveja. Provaré d'envejar d'altra gent. I algun dia -chi lo sà- potser faré una novel·la-riu sobre el riu Ebre. Si fos així, començaria per tornar a mirar la pel·li d'en Marc Recha, els Dies d'agost.

Avui me n'he anat a llegir Claudio Magris a Tavascan. Des d'Esterri no res, potser mitja horeta: d'Esterri a Llavorsí quinze minuts i de Llavorsí a Tavascan quinze més, per la vall de Cardós fins al final. Cul-de-sac o cul del món, que diu en Jordi Girbén. I vaig a llegir-lo a Tavascan perquè li volia fer quatre fotografies, per enviar-les al Jordi.

Video-fascicle 20: Llegir Claudio Magris (millor a l'aire lliure)

24 comentaris:

  1. un experiència gratificant, Magris a Tavascan.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: doncs sí, en efecte. I després de veure les reformes al cementiri... Suposo que ho van fer en temps de la bombolla immobiliària.

    ResponElimina
  3. És curiós com els llibres poden canviar en funció d'on els pots llegir com canvien en funció de les circumstàncies personals en les que ens trobem; "Il livro é mobile..." o una cosa així que deia l'òpera.

    És impossible no tenir influències però alhora és absurd voler imitar a algú si volem ser originals. Aquest equilibri és el que s'ha de buscar, crec.

    Sobre el vídeo, m'ha impressionat la teva "censura" sobre un jardinet amb piscina que s'albirava a la dreta en traspassar el pont i la reforma del cementiri en temps de la bombolla immobiliària. La creu és una creu d'improperis, lluny de la simbologia neta i clara dels masons.

    ResponElimina
  4. Galderich: bé... jo diria que volia explicar això de no deixar-se influir massa, d'anar fent per sobre de les lectures.
    La visita a Tavascan, com pots veure, deixa enigmes. M'has d'explicar això de la "creu d'improperis" (entenc molt poc de creus), però el lloc és fantàstic...
    Ja deus haver vist que a "El cor de bloc" han escollit l'apunt que vas suggerir de canviar de blog, i ara hi ha una mena d'embolic divertit...

    ResponElimina
  5. Lluís,
    Felicitats per ser el primer "apunt escollit" del cor del bloc. L'apunt era molt bo i s'ho mereix com es mereixia estar duplicat per mèrits propis en els teus dos blocs ja que és complementari en tots dos! Doble felicitacions!

    ResponElimina
  6. Ami el Magris em desperta el mateix que a tu, i em fa sentit petita i analfabeta. M'agrada molt.
    Tothom hauria de buscar el seu racó Tavascan per llegir literatura d'aquesta magnitud.

    ResponElimina
  7. Vaig llegir el Danubi ajaçat a la piragua, aigües avall de Mequinensa. Més literàriament fluvial, impossible!

    Nogueres avall, o entre les dues Nogueres, val la pena el cementiri d'Ager. Un rètol, ja recremat per anys de solana, anuncia que la remodelació de l'espai va ser finançada amb fons europeus. Si la Merkel veiés l'ús que hem fet dels seus quartos li agafaria un patatús. Oh, morir en un cementiri..., quin estalvi més gran!

    ResponElimina
  8. M'ha impresionat totes les despulles i les creus juntes en aquella vitrina...encara no ho havia vist mai, potser es l'efecte de la crisi que ja arriba als cementiris? per cert, felicitats per ser l'apunt de la setmana!

    ResponElimina
  9. Aquesta enveja teva és malsana, noi. Hauries de mirar d'envejar un tal Lluís Bosch que de tant en tant escriu per aquí. Te'l recomano.

    ResponElimina
  10. Galderich (bis): doncs no res, gràcies per segon cop.

    ResponElimina
  11. Eulàlia: apart de fer-nos sentir petits, jo diria que més que analfabets en Magris fa venir ganes d'aprendre, i hi retrobo el gust pels descobriments, el coneixement...

    ResponElimina
  12. Girbén: m'acabo d'imaginar com deu ser llegir el Danubi en una piragua a Mequinensa, pensant també en Jesús Moncada.
    Això de morir-se als cementiris crec que ho recull la llei Òmnibus, a proposta del conseller de "Salut". Hi ha un article que diu així:
    -Els catalans amb renda inferior a 20.000 euros anuals hauran d'adreçar-se pels seus mitjans als cementiris quan es trobin malament. Si la mort es produeix en accident de trànsit, hauran de procurar que el cotxe rodi fins al Tanatori més proper. Per Catalunya!

    ResponElimina
  13. Aris: no sé a què respon aquesta curiosa neteja d'un cementiri, però la imatge impressiona força. Han tractat els morts com si fossin okupes.

    ResponElimina
  14. Joan: les enveges mai no són sanes, però tampoc no són tan dolentes. Envejar en Lluís Bosch ho veig difícil, perquè el conec massa. Hi ha una vella dita: "Tothom admira l'heroi menys el seu criat".

    ResponElimina
  15. Magris m'agrada molt però a mi este apunt m'ha recordat altra cosa, el cabet en la feina i en res més, Tavascan? Hi ha un lloc un poble o lo que siga que es diu Tavascan? I és aixina de guapet com pareix en les fotos? He pensat això en llegir l'apunt, però com a segon pensament, lo primer que m'ha vingut al cap han sigut els tamaskans que són una classe de gos que voldria tindre, ja veu, cada loco con su tema.

    ResponElimina
  16. Skaði: Tavascan existeix als mapes de la realitat, i segurament el google en deu dir alguna cosa. És al final d'una carretera que du al fons de la vall de Cardós. És força com es veu a les fotos, perquè inexplicablement hi ha hagut molt poca especulació immobiliària.
    No m'estranya gens que pensis en gossos tamaskans (després de llegir el teu post d'avui). A més a més, les paraules li desperten a cadascú els seus propis significats. Vull dir que llegir és una experiència estranya d'autolectura, no sabria com dir-ho.

    ResponElimina
  17. No recordo haver passat mai tant de fred com una nit de hivern a la fonda "Lagos del Cardós" (llavors s'en deia així, i la regentava també un Lluís, que a estones lliures feia de alcalde del poble). Era cap a l'any 1970 i la calefacció central, o bé no hi havia arribat o bé s'apagava a la nit (no puc recordar aquest extrem).

    ResponElimina
  18. Brian: Suposo que avui aquest hotel es diu Hotel del Llac, i no sé com es diu l'amo. Però el cotxe el vaig deixar just al davant i si vols que t digui, vaig tenir la impressió que algun dia he de sopar i dormir en aquest lloc. Queda tan al damunt del riu que imagino passar una nit somiant amb la fressa de l'aigua de fons. Què deus somiar?

    ResponElimina
  19. Brian (bis): per cert m'havia oblidat incloure un agraïment explícit per haver induït a la votació del meu apunt dins de "El cor del bloc". Te'n dec una.

    ResponElimina
  20. De nits "somiant amb la fressa de l'aigua de fons" n'he passat un munt; fins i tot en un illot entre salts. Enmig d'un flux d'ions negatius, que paradoxalment són els que ens senten millor, s'hi dorm la mar de bé. L'única pega és la pixera que t'agafa estimulada per la fressa.

    ResponElimina
  21. Girbén: jo diria que allà respires ions negatius, que els olores. Això sí, el soroll de l'aigua ressona dins del nostre cos i ens fa venir pixera com si fóssim encara nens petits.

    ResponElimina
  22. Magris i, en concret, El Danubi són com una bíblia lliberada a la que sempre pots posar-hi els ulls. L'erudició de Magris no em resulta feixuga perquè les seves frases tanquen una saviesa secular i ens fa arribar els seus mons en un cadenciós i modèlic llenguatge de poeta.
    Salutacions!

    ResponElimina
  23. Glòria: tens raó en això de la Bíblia alliberada. El pots obrir a l'atzar i llegir qualsevol fragment, que tots diuen alguna cosa interessant.

    ResponElimina
  24. D'aqui un mes tindré vacances. Espero fugir a algun lloc amb riu (Besos i Llobregat, últim curs, no).

    ResponElimina