Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimarts, 31 de maig de 2011

15. Mentre agonitzo



La Roser A. no llegirà la novel·la d'en Lluís B.

Mentre agonitzo és el títol que va escollir en William Faulkner per a encapçalar les seves memòries (de fet, va escriure As I lay Dying). L'imagino vital i enèrgic, en Faulkner, i no obstant conjuga el verb agonitzar. Què feia en William mentre agonitzava? Doncs resulta que escrivia. I així no fa sinó dir un cop més que entre la vida i l'escriptura hi ha un vincle molt estrany. Hi ha uns quants actes que escolliríem -si puguéssim- per a fer mentre ens morim: no sé quin ordre de preferència tindria un referèndum sobre la qüestió, però jo diria que les majories se situarien entre morir dormint i morir follant. Sense oblidar-se de menjar i beure. Morir follant, dormint, menjant o bevent conté una certa rebelió contra la mort. Morir escrivint té un aire com de ritual o de sacrifici absurd. Jo diria que aquesta opció és la que explica l'Andrei Tarkovski a Nostalgia.

Si se m'acuden aquestes coses és perquè quan vaig escriure els primers compassos de la meva novel·la acabava d'enterrar el pare, i tot just ara fa tres mesos he enterrat la mare. Vull dir que la mort ha estat rondant per aquí a la vora, no es tracta pas d'un somni romàntic. Ahir vam acabar de buidar el seu pis: vam deixar les parets nues i els ecos tancats a dins. Hi hem deixat pols agombolada en grans volves que ha ocupat les estances tan bon punt en trèiem mobles i trastos. Era com si una intel·ligència desconeguda ocupés les cambres enviant-hi un exèrcit de brossa estranya, a mig camí del vegetal i del mineral. Era inútil escombrar: tornava amb més fúria.

El cop de porta final és terrible: en un segon tanques l'escenari i lliures les claus. La messe est finie. Com en les peces de Txèkhov: hom tanca la porta d'un cop sec, funció acabada i el públic que alça el cul per marxar cap als seus maldecaps quotidians. L'escenari a les fosques és un rectangle de negror sense més relat. En aquest cas, aquella quarta paret que diu en Peter Weir és una porta que el pare, molts anys enrere, va revestir i va reforçar contra lladregots i ensurts. En aquests moments, la porta amb panys de seguretat defensa un espai buit, el buit absolut. Com totes les muralles, finalment és un monument al no-res.

Mentre escrius passen coses: es moren els altres i potser em moriré escrivint jo també. Quan surto al carrer no em giro enrere ni un sol cop. Em resisteixo. El portal del carrer de la Indústria 269 es va allunyant a la meva esquena. El laberint mortal s'allunya de mi i no caic en la temptació d'Orfeu. Ni una sola mirada enrere. 

El món és diferent, tant si miro cap dins de mi com enfora. La ciutat està esverada. A la nit sonen les cassoles per saludar els valents acampats a la Plaça de Catalunya. Ahir per primer cop algun d'ells va reivindicar l'esperit anarquista del 36, aquells homes i dones que van voler capgirar el món amb les mans. Camino per una ciutat que cada cop estimo menys però que em genera tantes emocions, encara. La menyspreo per haver votat un alcalde retrògrada, catòlic i conservador. Però l'admiro per haver sabut recuperar inesperadament l'empenta immensa dels anarquistes que la van fer capital de les revolucions obreres del món. La Barcelona roja no està abismada com deien, encara batega. Hem hagut d'esperar a la generació dels besnéts, però l'esperit ha retornat.

El món es transfigura. No m'agrada dir-me orfe, perquè si se't moren el pare i la mare més enllà dels quaranta sento que no és aquest el mot que ho explica. Però hi hauria d'haver una paraula que indiqui aquesta sensació nova. Ara escriuré sense imaginar què dirà la Roser quan ho llegeixi. M'expressaré amb més llibertat? I alhora l'enyoro. Encara avui m'estranya que el telèfon no hagi sonat a quarts de deu, que és l'hora en què em trucava.

Al vespre em topo una mena de pregària que algú, endut per la ingenuïtat, ha penjat al facebook:
Se'n van anar massa aviat..... o se'n van anar simplement... Quan mirem al cel ens agrada pensar que miren per nosaltres. Sovint ens recordem d'ells... al mati... a la nit o mirant les estrelles.... una data.... una cançó... un lloc... una olor... En memòria dels que ens han deixat. Copieu aixo al vostre mur si també trobeu a faltar a algú.
Què deu voler dir massa aviat? Quan és aviat i quan és tard i quan és just el moment de morir-se? No ens volem fer càrrec que la naturalesa actuï sense calendari ni programa, sense motius justificats, sense déus i sense follets. Si m'hagués cuidat més, si no hagués fumat, si m'hagués pres les medicines, si m'hagués quedat a casa... I jo anar escrivint, i mentre condueixo de nit cap a casa per una carretera buida i xopa parlo tot sol, em repeteixo els mots per a provar de retenir-los i escriure'ls quan arribi.

En un revolt no massa tancat, vora Artesa de Segre, hi ha un esclats de llums blaves i grogues. Ambulàncies, bombers i dos cotxes de policia. Un home gran s'acaba d'estimbar i el cos jeu a terra, embolcallat amb una mortalla d'or refulgent. La bossa metal·litzada llença uns reflexos com de discoteca dels anys vuitanta, és fascinant. A la ràdio del cotxe, casualment, hi sonen els Communards, Don't leave me this way. L'esquerra radical del gay power. Apujo el volum i l'escena adquireix una dimensió brillant. Tant David Lynch com Luis Buñuel en sabrien treure partit, em penso.

Si al proper revolt fos jo el qui es matés, ningú no sabria que m'he mort escrivint en veu alta. Però seria una llàstima, perquè encara vull enllestir quatre coses i a més a més se m'ha acudit per fi com escriure la mort de Martín Marín, el meu protagonista.

Video-fascicle 15: Recorda que mentre escrius la vida passa

dijous, 26 de maig de 2011

14. Qüestionari Proust


Remeno blogs amunt i avall, vès què faré quan les tardes es fan tan llargues i tedioses, vora la fi de la primavera, quan l'estiu avança per les constel·lacions. He trobat una broma divertida sobre el Qüestionari Proust.

A migdia he sortit al meu racó solitari, apenes a cent metres de l'escola. He encès la cigarreta (la distància és legalment correcta) i he esperat que passi aquell homenet vellet i agradable que cada dia em trobo aquí. Tira amunt (i mira que la costa s'engresca). Ens saludem. Mentre el miro com puja sense perdre alè penso si jo seré capaç, als setanta. Després em miro la cigarreta.

El sol llueix amb fúria inesperada. L'home que tornava del tros ahir a la tarda em va dir: avui plou foc. Mentre fumo penso en la novel·la que escric, en qüestions disperses de didàctica (he de tornar a classe en cosa de vint minuts), en el sol, en l'enyorament, en el calendari, en la Companyia de Teatre Kamchàtka (perquè aquest cap de setmana fan un dels seus tallers oberts, però massa lluny, a Capdenac). Penso en aquell vers de Shakespeare nothing like the sun: mentre trepitjo la burilla per apagar-la me n'adono que els escriptors han de fer una sèrie d'accions, és el que s'espera d'ells. No sé ben bé quines són. Això deu explicar que els exemplars de la meva darrera novel·la s'apilin en un magatzem del Segrià, a l'espera del foc.

Potser una cosa esperable seria aquesta: respondre el qüestionari. No el va crear Proust, sinó que la llegenda diu que fou el primer en respondre-la. Doncs som-hi. Es tracta d'enfrontar-s'hi. Sense saber què coi va respondre Proust.

1. El principal tret del meu caràcter?
Acabo de trepitjar la burilla de la cigarreta però no estic segur que s'hagi apagat.

2. La qualitat que prefereixo en un home?
Que no li doni massa importància al fet de ser un home, precisament.

3. La qualitat que prefereixo en una dona?
Que no em tingui massa en compte que sóc un home.

4. Allò que més estimo en els amics?
Suposo que no parlem dels amics del Facebook. Si és així, que em paguin el cafè el dia que no porto quartos. Ja se sap que ela gent de la literatura i la faràndula en general som una mica garrepes i una mica barruts.

5. El meu principal defecte?
La idea que no dec tenir defectes, tal com deia la meva mare fins que vaig complir els vint.

6. La meva ocupació preferida?
Hauria de dir escriure, però honestament, no. Seure i jeure i veure una pel·li.

7. El meu somni de benestar?
Que un tripartit d'esquerres (sense Esquerra) derogui la llei contra els fumadors.

8. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
Perdre algun òrgan o sentit vital. Per dir una cosa menys estúpida: que l'Artur Mas fos president de la Generalitat i que un tal Trias fos alcalde de Barcelona.

9. Què voldria ser?
Pirata, al Carib.

10. On desitjaria viure?
Allà o més enllà.

11. Quin color prefereixo?
El que no surt a cap bandera.

12. Quina flor prefereixo?
Home... la romanial, per descomptat. O bé alguna psicotròpica.

13. Quin ocell prefereixo?
El rossinyol que canta en aquell conte del Decameron.

14. Els meus autors preferits en prosa?
Doncs no és Proust. Julian Barnes o Claudio Magris? Deixem-ho en el guionista de Lamerica.

15. Els meus poetes preferits?
Hauria de dir Jaime Gil de Biedma.

16. Què detesto més que res?
Engegar la TV quan em vull evadir i que m'hi aparegui el Barça, o qualsevol altre esport.

17. Quina reforma admiro més?
Òbviament: la dels bolxevics per a resoldre la qüestió de la monarquia russa.

18. Com m'agradaria morir?
Com un il·lús.

19. Què m'inspira més indulgència?
Quan deixo un alumne sense pati i als tres minuts em diu: deixa'm anar al pati, que no ho faré mai més.

20. El meu lema?
Procura no tenir gaire lemes, perquè tu mateix maldaràs per negar-los. Ergo: seria més correcte deixar en blanc la resposta.

Video-fascicle 14: Quan et sents encallat, retorna a velles idees

dimarts, 24 de maig de 2011

13. Ni tampoc Pere Antoni Pons (i una mica de cinema)

aquest post està dedicat al blog The Daily Avalanche (amb una certa ironia), ja que els llibres que comenta sempre li agraden


Quan descobreixes dintre teu una atracció nova -posem per cas sortir a córrer en bicicleta quan despunta l'alba-, el millor que pots fer és buscar aquells que la comparteixen, rodejar-te'n, confondre-t'hi. Sempre hem de buscar els qui ens acompanyen en el trajecte. És un exercici d'humilitat que ens fa millors i ens calma: compartir neguits i esperances ens fa sentir una mica menys sols al món. A Austràlia hi ha una associació de malalts suïcides que s'han confabulat per a morir acompanyats quan creuen que és el moment. I ho trobo bonic, molt tendre: és l'expressió d'aquella part de la natura humana que normalment queda eclipsada per l'egoïsme i la cobdícia. També som -encara- gregaris i solidaris.

També cal saber que en realitat, sempre estem terriblement sols: per més acompanyat que vagis, quan la carretera fa pujada ningú no pedala per tu i és el teu cor solitari sota el costellam el qui bombeja desesperat.

Ara que m'enfronto a la redacció d'una novel·la, em rodejo de llibres. Vaig trobar Tots els dimonis són aquí, a través d'un correu electrònic i d'una entrevista a L'hora del lector. Dic de passada: el programa de TV3 ha estat eliminat de la graella en nom dels estalvis convergents: se suposa que el país no necessita gaire lectura ni gaire cultura. Ja sabem com les gastava en Pujol respecte de la cultura (l'odia, perquè la fan els marxistes). De manera que el delfinet s'aplica la cançó: menys cultura i més esport. En fi, els partits de dretes són rancis, amics de la ignorància que els ha encimbellat i estúpids. Ja ho sabíem, però els anem votant.

D'entrada, el llibre arrenca bé -si comences per la contraportada. I a L'hora del lector, el jove autor Pere Antoni Pons anomenava de gairell Twin Peaks i David Lynch: no em vaig poder estar d'anar-lo a comprar tout d'un coup. És cert que hi ha alguna idea de Lynch en el relat, no massa extens i força fluïd. La idea és senzilla i eficaç: quan hom investiga la desaparició d'una adolescent en un poblet petit i bonic, revela alhora una realitat oculta, tèrbola i opaca. La hipòtesi, però no és originària ni exclusiva de Lynch: en cinema, està àmpliament explotada amb resultats brillants que van des de Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem), a Las vidas de Celia de l'Antonio Chavarrías (el director català contemporani més interessant?). En clau catalana, el millor exponent de la mirada deu ser Un cos al bosc, de l'estimat Joaquim Jordà. Es fa difícil dir si l'empresari del porcí votaria Ciu o Erc: un home tan patriota...!

De fet, fins i tot un capítol a l'atzar del tinent Colombo explica aquesta història, per no parlar de Claude Chabrol, que no fa altra cosa al llarg de la seva carrera.

La meva novel·la vol dir alguna cosa al respecte, i per això m'empasso Tots els dimonis són aquí. Tinc la idea de dir -ni que sigui entre línies- que en una intriga trivial es posen de manifest embolics, trames obscures i personatges molt ambigus que semblen una cosa però en són una altra. Dit amb franquesa: alguns polítics d'Esquerra Republicana de Catalunya són molt més tèrbols del que sembla: no parlo dels d'ara, que ja ens en sabem el llautó, sinó dels de llavors. Josep Dencàs (capità Collons), per exemple. O Lluís Reberter. Gent que, de tant nacionalista, va simpatitzar, empatitzar i encara una mica més amb el moviment nazi europeu. No cauen gaire lluny dels actuals càrrecs d'ERC, però això més val que ho deixem córrer, oi?

Però Tots els dimonis són aquí s'embolica i es dilueix a partir de la pàgina trenta -per dir-ne alguna. I mira que l'autor fa una peripècia narrativa admirable: el narrador és interpel·lat sovint per una veu que demana i exigeix precisions. El lector? Voler incorporar el lector (un lector) en el discurs del narrador ho trobo agosarat i per tant ambiciós (i dic ambiciós entenent que la literatura necessita ambició, risc).

P.A. Pons explica a l'entrevista televisada que no ha fet una novel·la d'intriga, sinó una novel·la amb intriga. Això també m'ho anoto. Les bones novel·les negres o d'intriga han de ser així. També Lynch o Buñuel o Chabrol o Delvaux. No sé dir si a P.A. Pons li falten o li sobren planes, però li trobo a faltar alguna cosa que li deixa angles massa vius i no s'arrodoneix. Ara recordo una frase d'Aristòtil, de la Poètica, on diu que no s'escolta cap autor que tingui menys de quaranta anys: encara no han entès com funciona la vida humana. Jo no diria tant (i a més a més ens carregaríem grans autors -i entre ells Rimbaud). Però potser hi falta aquí una mica més dels dimonis que hom. a poc a poc, coneix pel camí quan ha superat els quaranta. Fa l'efecte que el retrat dels personatges més adults és incomplet i quasi ingenu.

En definitiva, diria que en Pons seguirà escrivint i que potser més endavant sí. Allò que més li envejo, diria que és el títol. Aquest vers de Shakespeare (de La Tempesta) és una troballa poderosa.

Video-fascicle 13: Com dur infants i joves a la lectura

dilluns, 23 de maig de 2011

Despullat a la biblioteca (1)


Em va trucar un vespre, poc més tard de les nou. Jo havia sopat en excés i em sentia el cap tupit. Duia dies neguitós amb maldecaps de la feina i especialment perquè m'havia encallat en l'escriptura de la novel·la. Aquest darrer factor es deuria haver traslluït en els apunts del blog. El qui em trucava era un lector ocasional, amb qui no ens coneixíem. De fet, tan sols ens unia un remot conegut comú.
-Lluís? Sóc un lector del blog, crec que tinc una bona notícia per tu.

Em va explicar que a causa de la seva feina voltava per diverses biblioteques del país i que, al marge de l'interès comercial, sempre solia remenar i rebuscar llibres curiosos, vellúries i rareses. El cas és que havia fet una troballa que necessitava fer-me saber. En una biblioteca d'una vila de l'interior, el nom de la qual no direm, s'havia topat una col·lecció relligada del periòdic El buen sentido No sé perquè s'hi havia fixat, però hi va trobar una sèrie d'articles sobre un famós mag i prestidigitador de finals del XIX, en Fructuós Canonge.
-Crec que aquesta és la història que necessites, de veritat, fes-me cas i no te'n penediràs.


Vaig buscar aquest Canonge a la wikipèdia. Em va semblar interessant, però no podia comprendre què tenia a veure amb mi ni amb la meva novel·la encallada. No te'n penediràs de fer-ho és la forma que té la gent d'obligar-te a fer alguna cosa que no volies fer. És com un consell que cal seguir, una ordre de to paternal, com de mafiós de barri. El pare solia dir-me aquesta frase durant la meva adolescència, i cada cop que me la deia jo l'odiava una mica més.

La biblioteca on m'adreçava no era una biblioteca convencional, sinó que pertanyia a una associació més o menys esotèrica i alternativa, d'aquestes que conjuminen l'ample ventall que va dels observadors d'extraterrestres fins als vegetarians, naturistes i amants del Reiki. Anys enrere, la vila s'havia despoblat dels seus nadius, i tots els habitants provenien de les grans ciutats industrials. Vila de fugitius, per tant.

A l'entrada del poble, un rètol immens dóna la benvinguda al foraster però alhora l'adverteix dels costums i normes que hi regeixen. La majoria fan referència a qüestions d'això que ara anomenem civisme, i són recomanacions vagues per a comportar-se d'acord a la cultura local. Al capdavall del rètol hi ha un avís en tipografia negreta i de cos més gran: ve a dir que, d'acord amb la filosofia del poble, i per a esborrar els signes ominosos de les diferents classes socials, és obligatori el nudisme integral (amb alguna salvetat pel què fa al calçat, en cas que hom tingui la planta dels peus massa sensible).

Passejar per entre les enormes estanteries dels llibres completament nu és una sensació nova i diferent. Com si tot aquell saber acumulat en rigoroses fileres se t'abraonés al damunt i et recordés que ets tan sols un ignorant, un mico amb poc pèl, un simi menut i maldestre.

Preguntar-li res a la bibliotecària requereix un esforç d'autoestima i de desvergonyiment inesperadament complexe. Potser perquè ella és una noia jove i d'actitud distant, em vaig embarbussar i va caldre que acudís a ajudar-me el  director de la biblioteca, un homenàs de proporcions enormes que lluïa una esplèndida barba com la del profeta Isaïes.


Al final de les estanteries hi ha un enorme solàrium (sofàs i parets de vidre) on hom pot llegir sota el suau sopor i la llum iridescent de la primavera. Els lectores i les lectores mandregen, passen els fulls lentament i fan suaus moviments amb el cap. No sabria dir si assentien la lectura o si saludaven el nouvingut mentre li aplicaven una repassada distreta. Vaig procurar seure posant les cames de manera que els genitals no s'exhibissin gaire -però sense amagar-los de forma estranya- i vaig començar a llegir les sorprenents revelacions sobre aquell prestidigitador qui, a finals del dinou, va passar d'immigrant a limpiabotas de la Rambla i finalment a mag en grans espectacles.

Canonge va arribar a actuar en una funció privada per al rei Alfons XIII, però allò que no apareix a la wikipèdia és el misteri que envolta la seva mort. Ningú no sap datar-la, i algunes informacions misterioses apuntaven la possible immortalitat del mag, o àdhuc el seu retorn de la tomba. Havia encertat el truc definitiu per enganyar la Parca? Potser acabava de trobar el fantasma (vampir, zombi, espectre) que necessitava per a la meva novel·la, i era terriblement excitant pensar que podia haver trobat un no-mort real. La troballa de Fructuós Canonge era realment fantàstica -pensava mentre menjava el menú vegetarià, poc més tard- perquè hi ha la possibilitat que encara sigui viu i així, finalment, podré dur la novel·la fins allà on vulgui, fins avui.
-Compte que no et caigui un pèl a l'amanida -va fer una veu darrera meu, en to burleta.

De tan absort com estava, vaig témer que no fos el mateix Canonge el qui se m'havia apropat. La nuesa afegida a l'acció de menjar crea una rara sensació d'indefensió. Però era el director de la biblioteca: qui podia ser, d'altra banda, si no havia parlat amb ningú més del poble?. Va seure davant meu amb una ampolla de vi ecològic i ens la vam veure xino-xano. Era un home culte i agradable, antic catedràtic de filologia grega a l'Autònoma.

Com sol passar davant les ampolles de vi, el temps es relaxa i s'estova, i els rellotges perden densitat. Vora les vuit del vespre, el meu interlocutor em va fer saber l'hora:
-Mira, ara deuen estar tancant els col·legis electorals.
-Ostres! Jo pensava anar a votar...!
-Votar qui? No fotis, home. Ja ha passat aquest temps, no els podem seguir obeïnt ni tement, i jo diria... -però aquí va interrompre el discurs previsiblement àcrata.
Perquè la porta de la cantina s'havia obert i venia la bibliotecària de dret a la nostra taula, avançant a grans gambades.

(Fi de la primera part)

Notes: Aquesta entrada (la número tretze, casualment) no conté el video-fascicle habitual que els milers de lectors esperen amb candeletes. L'autor del blog ha fet un incís en el to general, però alhora ha dedicat algunes hores del temps a col·laborar i participar de diverses formes amb el moviment de protesta contra els partits polítics. Ple de contradiccions, l'autor també ha anat a votar. 

dijous, 19 de maig de 2011

12. Mala vida

Mala vida, mala persona. Mala cosa. De què parlem quan diem mala vida? No ben bé del mal, sinó d'alguna cosa que no funciona prou, d'alguna cosa espatllada. Stabat Mater dolorosa... Pergolesi construeix aquesta peça magnífica sobre el dolor, i és un dolor físic, de la carn. La mare recull el cos fred del fill

Fa pocs segles, a alguns artistes se'ls va acudir usar l'art per a parlar de la lletjor, l'horror, la pena, el mal. A El Danubi, Magris recull la idea de Hannah Arendt quan passa aprop dels camps d'extermini nazis, i explica allò de la banalitat del mal: el mal té poc interès, perquè fer-lo està a l'abast de qualsevol ximplet. Allò que ens hauria d'interessar i meravellar -per tant- és la gent que ha fet el bé, especialment quan ho han fet en circumstàncies difícils: això ja no és a l'abast del primer que passa.

Però un cop i un altre ens agraden els dolents. Les noies adolescents s'enamoren per primer cop del dolent de la classe, i l'escriptor de primeres novel·les es deixa arrossegar pel fulgor d'un dolent nou, enginyós, entranyable, atractiu.

El meu personatge, el policia Martín Marín, sembla incapaç de fer el bé. En part perquè potser sofreix d'algun problema amb l'empatia, en part perquè viu la vida amarga, perquè no sap què vol i només sap que això no ho vol, que aquest món no li agrada. Marín no fa el mal en el sentit tòpic: ni és un assassí en sèrie ni un psicòpata ni tan sols un depravat. Però no estima ningú: no li agrada la gent i odia gossos i gats. Potser per aquets motiu s'aboca a perseguir un fantasma: la possibilitat del sobrenatural és una salvació, l'antídot. El món és lleig, però si hi ha un altre món, llavors la vida podria tenir un significat més ric. Dit d'una altra manera, els fantasmes salven el món.

No sé ben bé com parlar del mal, del dolent i de les coses espatllades. Per a parlar del mal i del dolor cal haver-lo conegut. A partir d'aquesta afirmació ja podria fer una novel·la, si hi penso. Tractaria d'un escriptor ingenu i feliç que vol experimentar el mal per a poder-lo escriure i comença una carrera infernal. Seria la història d'una bona persona qui, en nom de l'art, esdevé una mala persona. Una mala persona que escriu. Finalment malvat i pervers, l'escriptor se sent fascinat per la idea del bé -que ara li cau tan lluny- i llavors inicia un camí de purificació i santedat. Se m'acuden diversos finals, un dels quals podria ser la beatificació. Per exemple.

De moment, només tinc un petit fragment sobre Marín, on explica una part de la seva vida afectiva.

La Maria Rosa s'enamorava de les coses oblidades. Els objectes que dormen a les golfes, els estris de cuina que cauen en desús, la roba vella. Després se li va aparèixer la imatge dels cementiris a l'hivern. Imaginava els morts, tots sols dintre els nínxols i aclaparats pel fred, contra el qual no es poden defensar. Immòbils, sense abrics ni bufandes ni estufes. Aquesta imatge la turmentava, no se la podia treure del cap.

Un dia ho va explicar a Martín. Ell se la va escoltar en silenci, una mica absent, com solia fer. Però dintre seu va sentir una mena d'horror inabastable, massa gran. No va respondre perquè no sabia què dir, li resultava excessiu: se sentia com li mostressin un horror primitiu, repugnant, alguna cosa que ni tan sols no era humana. No tenia paraules per a dir què li passava a la Maria Rosa, ni tan sols per a decidir què sentia ell per aquella dona que se li marcia davant dels ulls, posseïda per una força obscura, pèrfida. Una maldat atàvica que provenia de la tenebra dels segles. No trobava paraules per a explicar què estava passant dins de casa. Se sentia desolat.

Potser per a dotar-se de paraules i d'intencions, justament per aquells dies Marín va decidir començar a col·laborar amb la revista Redención. Li havien proposat de fer-ho uns mesos enrere, però ell havia buscat excuses. Ara en canvi necessitava moure's per un territori on el llenguatge mostrés tota la seva potència, redimir-se de l'esterilitat de la llar. No era una casualitat que la revista dugués aquell títol: no li hauria pogut passar res millor.

[Redención era una publicació que es destinava als presos i que es distribuïa a les presons on es mantenien apilats els antics col·laboradors de la República. La sufragava l'organització que havia muntat el jesuïta Pérez del Pulgar, destinada a trobar una utilitat pràctica als milers de presoners: a poc a poc s'anaven destinant batallons a construir i a reconstruir l'Espanya abismada per la guerra. Pérez del Pulgar buscava una exemplaritat gairebé metafísica: no estractava tan sols de fer carreteres i autopistes, sinó de provocar una autèntica redempció forçosa].

El desig s'havia extingit tot sol. Dormien en llits separats. Algunes nits Martín es desvetllava abans de l'alba i sentia com ella plorava amb un ofec. Ell restava en silenci, escoltant. Els primers cops va sentir l'impuls d'anar amb ella per una mena d'obligació primitiva, després es limitava a escoltar, i finalment es cobria les orelles per a no sentir-la. En aquells moments, una estranya pietat l'inundava i el duia a demanar una mort ràpida per la seva dona.

La Maria Rosa es trobava malament, el mal li viatjava d'un òrgan a un altre, se li passejava pel cos com una bestiola furtiva. Va arribar el dia en què ella va poder dir que alguna cosa no anava bé. Sentia una fatiga imprecisa i dolors als músculs. Li feia l'efecte que la visió se li afeblia. De vegades sortia de casa per anar a comprar i tot d'una, al carrer, descobria que no sabia on anava, apenes si reconeixia el carrer. La resposta de Martín va ser que calia anar al metge. L'havien visitada dos metges i cap dels dos no va saber fer un diagnòstic. Estava trista i sentia un fàstic silenciós pel cos del marit. Ell va acceptar-ho. Algun cop havia pensat en explicar-ho, per carta, al bisbe. La única vegada que s'hi va sentir predisposat va arrugar el full i el va llençar per la finestra, totalment en blanc. No era una bona idea: no sabia quines conclusions despertaria en l'oncle. Tal vegada el bisbe interpretaria la malaltia d'ella com el senyal indiscutible d'una mala acció per part d'ell. Podia pensar que Martín actuava com un mal marit i, en aquest cas, era imprevisible quina repressàlia podia prendre, quin fet vindria a continuació.

Ell va passar molt de temps acceptant aquella situació i sense fer cap més gest: potser tampoc la Maria Rosa no li despertava emocions prou fortes per a insistir, era la vida que li havia tocat. Marín acudia de tard en tard a les prostitutes quan el desig era insostenible. Ho feia amb vergonya i amb un ressentiment vague que no sabia precisar si era contra la pròpia conducta o la d'ella. 
Aquesta vida hauria pogut seguir així si no fos perquè va conèixer la Paula.
Video-fascicle 12: Per a poder escriure sobre el mal, cal experimentar-lo

dimarts, 17 de maig de 2011

11. Pancatalà: la llengua dels desarrelats

Ogni dipintore dipinta se

Escrigui sobre allò que escrigui, acabo per escriure de mi. Ogni dipintore dipinta se. Tant li fa si és història, més o menys ficció, periodisme, urgència, fantasia. Sigui allò que sigui, cal que hi hagi una mica de veritat. I l'única veritat que conec és la meva veritat. De vegades les coses se't posen bé, de cara: el món et facilita que en parlis. Quan fa tres anys vaig començar a escriure sobre un home desarrelat que inconscientment vol arrelar(-se), encara no sabia que viuria un curs 2010-11 sotmès a la itinerància: en nou mesos lectius he voltat de la Cerdanya al Pallars, passant pel Segrià i les Garrigues. És la vida -i la veritat- dels mestres interins, res més a dir.

Duc amb mi un estrany accent oriental provinent de la Barcelona natal que, a força d'anys i de quilòmetres, s'ha desnaturalitzat. Ara parlo la variant dialectal d'enlloc. Com que també vaig viure un any a Menorca, no m'he desfet d'alguns mots que em resulten agradables: cotxo, calçons, horabaixa, es fosquet. De vegades decideixo passar-me a l'occidental: especialment quan faig un dictat a la classe de català. Dictar en oriental a nens i nenes occidentals és una mala jugada i de fet quasi un menyspreu. I així, a còpia de temps, dictats i escoles, ja no sé ben bé com parlo.

De vegades em venen ganes de començar a escriure definitivament en pancatalà: No t'esforços pus a ratllar català, que poc que t'entendran eixos al·lots. Al Pallars trobo canalla molt jove que reivindiquen el seu idioma, i ho fan amb tanta energia i senzillesa que no tinc cap més remei que doblegar-me: no parlo ni català ni castellà, parlo pallarès, ho sabibos?

La meva llengua, finalment, és la llengua del desarrelament: d'aquí però d'enlloc. Ja d'enlloc, per fi, però alhora potser no és una bona situació, una opció agradable. I tu, d'on ets? em diuen cada cop més sovint. Necessitem saber d'on som i a quin grup pertanyem. Però sobretot necessitem saber qui és l'altre, de qui és, d'on. El darrer cop la pregunta va arribar perquè tot parlant occidental vaig dir psiculugia. Fou llavors, al cap de dues hores de xerrameca:
-Has dit psiculugia? Com els de Barcelona? Però tu... d'on ets?

Si quan escric he d'aconseguir unir fons i forma, estructura i tema en un gran coit que doni sentit i significat a les paraules, potser hauria de plantejar-me seriosament començar a escriure en pancatalà. La meva novel·la tracta d'un desarrelat dedicat a perseguir fantasmes. Seran justament els fantasmes els qui li faran descobrir que no vol ser així, tan lleu i tan d'enlloc. Tal com em passa ara a mi, que he d'anar sovint d'ací cap enllà, i en poques hores he de ser capaç de fer un exercici quasi histriònic, passant d'una llengua a una altra. Sabré qui sóc, al final? Si la llengua és la forma de construir el món...

Potser no és casual que hagi perdut la mare durant aquest any itinerant i erràtic, la figura que actua com a referent clar de l'arrel. Plotí, que era més platònic que Plató, deia que l'ànima persegueix la dissolució en el tot. D'alguna manera, aquesta llengua dissolta és la que explica el meu món i les meves veritats. És en aquesta llengua que podré dir coses, senzilles i clares: qualsevol escriptura vol depurar-se i tothom aspira al mínim necessari, al minimal.

T'estim, et vull, t'estimo. Amb les vocals tancades i obertes, o una de cada, perquè ja no sé. Algú em diria, amb seny: i si t'estimos a tu? Provaré d'estimar-me.


Video-fascicle 11: Escollir un registre lingüístic

dilluns, 16 de maig de 2011

10. Incipit: com es crea un personatge

Al principi fou el principi, diu el llibre. Sembla una redundància, però està molt ben dit. Les coses òbvies són les que primer s'obliden i per això hi ha qui comença la casa per la teulada o fa Pasqua abans de Rams. Pertanyo a una generació que ja no té massa clar el referent de fer Pasqua abans de Rams: en percebem el significat d'una forma vague i aproximada, però en canvi encara valoro les coses que es fan des del principi, avançant cap al final.

Deu ser per això que sempre m'ha admirat el principi tan net i tan brillant de Moby Dick:
Digueu-me Ismael.
Vet aquí la forma tan excel·lent de presentar el narrador. Melville no era gaire catòlic, i amb aquesta primera frase fa una de les millors oposicions a la Bíblia: perquè... qui és el narrador de la Bíblia? I tot i així, cal reconèixer que aquell coi d'hebreus van organitzar el text fantàsticament: des del caos a l'ordre, i de l'ordre cap al caos.

A les escoles d'escriptura ensenyen que abans de començar a redactar cal tenir el curriculum vitae del personatge, tractar-lo com si fóssim un empresari que busca candidats als quals els passa també un d'aquells espantosos tests psicotècnics on -diu la teoria- es pot veure l'ànima de l'individu, radiografiada. Fuma? És de dretes o daltònic? Paga les factures o es fa el ronso? Té el cap fred i els peus calents? Renta els plats o li renten? Diu la teoria d'aquestes escoles que -ni que el teu personatge sigui un astronauta abandonat a la Lluna, cal que ho sàpigues tot d'ell: és partidari del transport públic o del privat? Creu que assassinar Bin Laden al Paquistan és una acte de justícia?

El meu personatge és un policia falangista de Cáceres, o més ben dit un falangista de Cáceres qui, en acabar la guerra, obté de rebot feina de policia a Barcelona perquè vol marxar de la seva ciutat. No és un home feliç ni especialment alegre. Això m'interessa més no pas si beu Coca-cola o Pepsi, si carrega a la dreta o a l'esquerra dels pantalons, si mar o muntanya, carn o peix. De manera que he fet el meu exercici, el meu disseny de personatge i no he tingut cap més remei que buscar el principi. L'objectiu era: resumir els primers anys del personatge en dues pàgines.

Perquè resulta tan difícil anar a buscar la infantesa i fer-ho creïble?

Martín Marín havia nascut a Villanueva de la Serena l'octubre de 1904. Els pobles de la Serena són més andalusos que extremenys, perquè la ciutat important que els queda més a la vora és Còrdova. L'aspecte dels pobles, la llengua i els costums tenen més a veure amb el sud lànguid i melancònic dels tòpics ibèrics. Per això, quan als deu anys el van enviar a Cáceres, tan àrduament castellana, deuria sofrir aquell canvi com un càstig més que no pas com allò que pretenien: fer-li el present d'una oportunitat brillant.

La mare tenia un germà capellà, que donava classes al col·legi de La Salle de Cáceres. Va arribar a la ciutat el setembre de 1914, dos dies abans que comencessin les classes. Va tenir la impressió que arribava a una fortalesa de pedra glaçada. L'estiu tot just s'acabava d'esmunyir però a les nits glaçava amb fúria.

El frío puede romper la piedras, li va dir l'oncle a mode de benvinguda. I això explicava perquè portes i finestres eren sempre segellades. La residència dels estudiants era annexa a l'escola, un antic hospital grandiós i rectangular, calcari, cobert de lepra. Martín va recordar les casetes encalades, els patis, els geranis i les azalees, els carrerons torts on esclatava el sol. Aquí no hi deuria haver sargantanes per encalçar.

Els diumenges a la tarda sortia a passejar amb l'oncle i un altre prelat, un home jove amb accent gallec que mai va dirigir un sol mot al nen. Tan sols sabia que li deien Padre Germán. Els dos capellans mormolaven en veu baixa, els caps acotats, i a Martín només li arribava el fregadís de les sotanes aspres i un xiuxiueig sord, com d'insectes.

Martín mirava la gent durant aquelles passejades sense rumb. Mirava els nens amb les famílies i sentia que no s'hi assemblava. Cáceres és una ciutat de vocació castellana: la gent prefereix el tracte tosc i eixut, la roba senyorial i el posat altiu, forçat.

És a Cáceres on es va alçar el teló de l'òpera imperial d'Espanya. Ara roman petrificada i absorta, i mostra la tragèdia del final de l'imperi, convertida en sarsuela. La ciutat va donar conquistadores, mercenaris, aventurers i fugitius, els qui van obrir les rutes a través del mar vers El Dorado. Castells i baluards, i grandioses mansions d'aquells qui van conquerir Amèrica han esdevingut ruïnes monumentals que ningú no es molesta a endreçar. Les cases dels antics virreis  que es mantenen dempeus són magatzems de queviures, carboners, estables. Com una broma de la història, les grans construccions antigues que resten immaculades són les que hi van deixar els àrabs: muralles, aljubs, palaus, clavegueres, patis i jardins: els fonaments sencers de tota la vila.

Tot això no va fer que la pubertat de Marín fos alegre. Se sentia sol en una ciutat trista, que es mirava amb un elegant menyspreu aquells qui venien de més avall, del sud inculte i agrari. Créixer en aquestes circumstàncies deuria ser la causa del seu caràcter introvertit, i potser l'arrel pregona del disgust que sentia envers el món.

Martín va arribar a la joventut amb un títol de comptable guardat dins d'una carpeta i una pila de coses pendents, però que no sabia ordenar per importància. Tampoc no era impacient: el temps a Cáceres li havia atemperat els neguits. Havia provat d'escriure poesia, i els salessians li havien publicat alguns versos al butlletí de l'escola. Però quan es rellegia es cansava a sí mateix. Volia dir coses però no aquelles, no pas d'aquella forma. Després va provar amb la fotografia: son pare deuria haver fet grans esforços per estalviar i comprar-li la càmera. Ell, però, la va rebre amb una indiferència que dissimulava el disgust. L'esforç del pare, va pensar, era proporcional al malestar que li causava haver enviat el fill lluny de casa, abandonat en una ciutat llunyana i freda. Quan va acabar els estudis, als setze, va buscar feina a la mateixa Cáceres. No li agradava, però no volia saber res més de la família i de fet, mai més no els va veure. Unes quantes cartes breus són tota la correspondència que hi va mantenir, repartida gairebé aleatòriament entre mare i germana. Amb la germana la va suspendre quan ella li va explicar que es casava. Amb la mare, quan ella va deixar de respondre. Només hi havia un motiu per deixar de fer-ho, i en Martín el va acceptar amb pena, però també com un alliberament.

Video-fascicle 10: Manual per a crear un protagonista  

dissabte, 14 de maig de 2011

9 . La mala vida dels escriptors

Els músics es droguen més, els pintors follen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. O bé: els músics follen més, els pintors es droguen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. Sí: els dos primers tòpics són intercanviables però el tercer és inamovible.

Aquestes dues línies les tinc escrites de fa temps, sota el mateix títol. És la introducció que tenia preparada per tractar de la qüestió, però ho he de tornar a escriure tot després d'haver conegut en Jerôme Dubois, el mític escriptor del roman noir, als setanta. No el vaig trobar per internet, on apenes consta. La seva adreça me la va dornar un doctor en història contemporània de l'Autònoma -diuen que el cum laude del doctorat el deu a en Dubois. La seva tesi (Estructura social i sociologia del lumpen a les ciutats de l'Europa meridional, 1960-1980) es basa en la literatura de Dubois, que també va inspirar diversos cineastes, de Paul Delvaux a Claude Chabrol.

Vaig aconseguir una cita amb Dubois, que viu aïllat a l'Alt Àneu. Des del trencall a la carretera que mena a Salardú, la masia és invisible. Poc més amunt es distingeix una construcció antiga, un vell mas de pedra. En la distància, hom diria que està dehabitada fins que no es descobreix la roba estesa a les branques d'un llorer enorme (com dimonis ha prosperat tant un llorer en un clima com aquest?).

Tot i el reconeixement i l'èxit, Dubois ara ha escollit el recolliment. Em va dir:
-Aquesta casa no és un bon lloc per a entrevistar-me, jove, caldria que lloguéssiu una sala en un hotel, poc més avall, on van els turistes imbècils que busquen esports d'aventura. Els detesto, però disposen de salonets molt comfortables i podem demanar a una cambrera rumanesa que ens serveixi vi [...] En conec una que [...]. La veritat és que escric sobre l'espècie humana i això m'obliga a conèixer qui són, però com més coses en sé més ganes tinc de no saber-ne cap. Mira: ara mateix entra un estúpid vestit íntegrament de North Face... és clar, la panxa i el cul pesen prou com per impossibilitar-li cap acció que no siguin els descensos en esquí o els ràppels, però ell va tan content [...]. Però hi ha una subespècie d'escriptors que volen ser sociables i populars, no ho oblidem. Em produeixen una mena de vòmit imparable. Apareixen a les tertúlies de la tele, fan programes de ràdio, somriuen i somriuen, i crec que també busquen subvencions, se'ls veus als còctels dels polítics en campanya... Incomprensible, no ho entenc. Sé perfectament què pensa un escriptor respecte d'un polític... per què li somriu? Tant cínics poden arribar a ser els meus col·legues? [...]. No, de relacions amb dones no en parlo, i molt menys encara de relacions amb homes: el que em du el pa ja no me'l du, el vaig insultar per una qüestió trivial, un matís ideològic [...]. Vostè em diu que vol escriure una novel·la ambientada l'any quarant-u, a la Barcelona de la post-guerra. No hi era, jo, no sé què dir. Però la sinopsi que m'ha explicat no l'he acabad d'entendre, un embolic. Vol que li digui una cosa? Es publiquen tants llibres cada dia que no crec que valgui la pena que s'hi esforci, sincerament.

Dos minuts més tard, després de liquidar la factura de l'hotel, emprenc el camí de tornada.




dimecres, 11 de maig de 2011

8. Busca experiències carnals

A Spiritus, Ismaïl Khadaré investiga la hipòtesi: els règims totalitaris i repressors traspassen la frontera del racional i provoquen la manifestació de fenòmens sobrenaturals. Al cap de dues-centes planes, Khadaré arriba a una conclusió que no revelaré. A l'hora d'escriure la meva novel·la tinc present la mateixa hipòtesi, i prescindint del mètode de l'escriptor albanès, em proposo arribar a la meva pròpia conclusió. A la meva novel·la, la parella de policies Perezagua i Marín acaben topant-se fets inexplicables: davant seu es revela l'inefable, el misteri. A poc a poc, han penetrat a la zona obscura.

Però hi ha un problema. Es tracta d'una qüestió de mètode que genera problemes: com es pot escriure sobre allò del que no en tinc una experiència viscuda? L'Umberto Eco no havia estat monjo d'un convent benedictí, però quan descriu l'incendi al final de El nom de la rosa, fa servir la seva experiència del foc. Ho explica a les Postil·les i potser fa riure, però a mi no em fa riure: es va plantar davant la seva llar de foc (afortunat que és ell) i va estar-se mirant les flames fins que va ser capaç de descriure un incendi: els sorolls, les olors, la llum.

Quan llegeixo un llibre, de seguida sé fins a quin punt l'autor m'enganya o bé m'està narrant la seva experiència. Això ho pensava un amic meu que no dic qui és, però que du el nom d'Albert. Escrivia una novel·la que pensava publicar a La sonrisa vertical. Es va adonar que la seva experiència eròtica era justeta, escadussera. Va ficar el nas en els ambients de la luxúria. Va sovintejar cabarets, sex-shops, cases de barrets i clubs liberals. Va fer-se el carnet de soci d'un club d'addictes al bondage. Però tot ho trobava escàs, dèbil, artificiós. Finalment, en aquell ambient del sadomassoquisme va conèixer un francès enigmàtic que el va calar de seguida, i li va donar un telèfon.
-Truqui de part meva i no se'n penedirà, li ho asseguro. Mai no ha vist res com això.

L'Albert va seguir una pista rere una altra: noms en clau, contrassenyes, Fidelio. Va fer un ingrés a un compte del Banesto i finalment el van citar per participar a la orgia més satànica i perversa que es pugués imaginar. Mentre hi anava -un diumenge de primavera a mig matí, a Castelldefels- l'Albert es fregava les mans pensant que d'allí en sortiria mitja novel·la. També es fregava l'entrecuix, de tanta emoció.

Va ficar-se en un espai tenebrós on se sentien veus i gemecs. L'alcohol rajava a dojo, li brindaven dosis generoses de cocaïna, poppers, ketamina. Unes mans el van acollir càlidament i el van acompanyar. El van asseure en un sofà, va beure i va ensumar. Després, la ment es va enterbolir.

Uns dies més tard va rebre un correu electrònic sense remitent, amb un agraïment i l'enllaç a una web de pornografia amb seu social a Tampa Bay, Florida, USA: clicant-lo va poder gaudir d'un video de noranta minuts en què quatre xulos de gimnàs flagelaven, lligaven, pessigaven, mossegaven, enculaven, penetraven i altre cop i un altre també el seu cos endormiscat. Acabava de trobar l'experiència. Desgraciadament, però, l'Albert es va sentir superat per l'experiència i no va ser capaç d'escriure la novel·la. Ara es dedica a la redacció de llibres escolars, de Coneixement del Medi natural i social per al cicle mitjà de primària.

Sense traspassar la línia roja, però també sense fer prosa erudita i estèril: viure experiències que no et devorin. Gairebé tothom pot escriure sobre amors i desamors, buscar feina i perdre-la. Però com es fa per a poder parlar del món misteriós, del sobrenatural -i no semblar Jiménez del Oso, o Iker Jiménez?. De vegades jugo al Tarot i de vegades m'he endut sorpreses. Confesso que fins i tot he practicat amb la Ouija, una nit d'estiu, a Villanueva de la Serena i una altra, pels volts de Nadal, al poblet tarragoní de Salomó. També confesso que em vaig escolar dins d'un grup d'espiritistes lleidatans que entraven en comunicació amb un ens extraplanetari. De vegades se m'han eriçat els pèls del braç i diria que he estat a punt de sentir, però no, sempre no.

Com m'ho faré per explicar l'escena en què els dos policies es troben cara a cara amb l'inexplicable? Com descriuré l'aparició d'una bubota que parla?  He passejat per cementiris i m'he ajagut sobre les tombes centenàries, a la posta de sol. I sempre és igual: m'atanso però no hi arribo, encara no, falta alguna cosa més clara, més neta, més definitiva. Sempre acabo tornant capcot, entro a la taverna del poble, m'arrepenjo a la barra. Bec una, dues, tres cerveses de barril. Per a treure'm el fracàs de les orelles. Quan arribo a casa els dits no responen prou bé i m'allito sense collita, sense haver escrit. L'endemà em llevo amb migranya i mal humor.

Arribat en aquest punt, seguiria escrivint sobre la pèssima vida social i afectiva de l'escriptor, perquè les paraules ja m'hi duen soles. Però ho deixaré per un altre dia.

Video-fascicle 8: Cal viure intensament
Per a poder escriure amb passió i veritat, cal haver viscut fora de les biblioteques

dimarts, 10 de maig de 2011

7. Recorda que has d'oblidar

L'esclau que li sostenia els llorers al cèsar victoriós mentre li mormolava a l'orella recorda que ets humà tenia un nom que ara no recordo. Però tant li fa del meu oblit: aquell esclau sóc jo, avui. Esclau i cèsar de mi mateix, el reiet de la casa i el mosso de quadra.

Res no m'obliga a escriure novel·les, ni blogs, ni novel·les en blogs. Escriure en sí no podré evitar-ho mai: instàncies, currículums, reclamacions, transferències, l'esquela dels meus, la sol·licitud de la prestació social quan m'acomiaden de la feina. És com beure: puc prescindir del vi, però si pretenc seguir viu beuré, ni que sigui aigua.

De vegades m'he demanat perquè vaig començar a escriure contes. Deuria ser cap allà als nou o deu anys, en una escola que fomentava la creativitat dels alumnes. Durant un temps trobava molt millor dibuixar, pintar i modelar argila. Però a poc a poc, l'escriptura va desplaçar els seus competidors i vaig començar a gastar grans quantitats de paper. En una casa pobra, els meus fulls foren fulls reutilitzats abans que existís la reutilització. Cada final de mes tenia el full enorme del calendari. I entre dia trenta i dia trenta sabia trobar reversos blancs de correspondència, de factures, residus de llibretes, papers d'embolicar. Sense saber que imitava Jack Kerouack, vaig guixar tot un rotlle del paper de vàter.

Voler fer literatura va ser una passa més, com l'empitjorament d'una malaltia resistent. Molt aviat vaig pensar que calia explicar per escrit els somnis que recordava i tot just després vaig començar a mesclar els somnis amb les imatges que se'm desvetllaven durant el dia. Els companys de l'institut no van tardar en incorporar-se al text com a personatges. El pitjor d'aquest gir és que l'endemà d'haver-los convertit en personatges ja no sabia veure'ls ben bé com abans, i eren persones però alhora això: figures, personatges. Si em decebien gaire, provava de posar-los en situacions estranyes que els duguessin vers el personatge. A vegades, com si caiguessin atrapats a la teranyina, finalment em regalaven gestos i frases que jo corria a escriure. A hores d'ara, la meva primera novieta encara no sap que fou el meu personatge preferit, la protagonista de diversos contes. Em fascinava com les dones veien el món d'una altra manera i jo necessitava incorporar aquella mirada nova al meu text.

El procés és llarg i complex però segueix una direcció i té un destí inevitable com tots els destins. Finalment, vaig ser jo el qui es va convertir en el personatge. I així, el dia de pluja en què se'm punxa una roda del cotxe en una carretera fosca, enmig de l'hivern, la primera idea que em ve a la ment és quina sort he tingut, quina gran escena podré escriure. Aquest pensament es pot traslladar a moltes d'altres situacions. Amb preferència per les adverses, perquè sempre m'ha agradat la literatura gòtica i fosca. He gaudit de situacions que ara encara no diré, per no molestar els implicats -més enllà de mi. Als quals -per cert- hauria de demanar perdó algun dia.
-Si un dia descobreixo que has escrit sobre això i sobre mi, et mataré -em va dir quasi carinyosament D., quan encara no havíem partit peres del tot. Tan sols dos anys després em vaig jugar la pell, perquè per una carambola estrambòtica, allò es va publicar.

Algun dia hauria de començar a veure la vida d'una altra manera. I quan se'm punxi una roda de nit i sota la pluja, simplement hauria de limitar-me a cagar-me en Déu i en el cardenal Ratzinger. I llestos, en paus. Com podria aconseguir-ho? De vegades he pensat que hi ha poques sortides: el divan del psiquiatra, el llit de l'amor passional, el núvol de les drogues sintètiques. N'hi ha d'haver d'altres i les he de trobar. De vegades, a força de voluntat, crec que ho aconseguiré. Ara fa una hora la línia ADSL ha sofert una interrupció. He descarregat la mà plana sobre la taula, he donat una puntada de peu a la cadira (buida) del davant i he maleït la mare de l'Artur Mas i de la Núria de Gispert, totes dues alhora i en veu alta.

Però apenes cinc minuts més tard començava a escriure aquest text.

Video-fascicle 7: Deixa d'escriure i estima't més
Unes quantes propostes que jo no segueixo, però aprovo




dilluns, 9 de maig de 2011

6. Una llengua que acaba en punxa

dedicat a Juan Marsé, en especial per Ronda del Guinardó

Les llengües poden ser llargues o curtes, esmolades, insidioses, clivellades, lascives, sense pèls. A Catalunya, a més a més, la llengua és espinosa. Per més anys que passin ens hi seguim punxant. Tant en literatura com en cinema, hi ha una tendència a oblidar la sociolingüística que dóna resultats grotescos. Algú ha estat mai en un hospital on tant els pacients com els treballadors (des del metge al zelador) parlin exclusivament en català? És ridícul, o bé imaginem un hospital propietat d'Òmnium Cultural, on s'hi practica l'estricta vigilància idiomàtica. Vet aquí l'escenari que TV3 serveix a Polseres vermelles, una producció que pretén parlar de la realitat.

La literatura es pot permetre dibuixar escenaris fantàstics, és clar, tant com vulgui: de Gulliver a Pantagruel, de l'Alícia a Peter Schlemhil. Per això la van inventar. Però hi ha gèneres i gèneres, i la novel·la anomenada negra crec que es va parir per a disseccionar el món anomenat real, allò que hi ha. Tindria poc sentit dibuixar un detectiu i uns criminals en un món de fantasia, quan la corrupció i els polítics ens forneixen la realitat d'una matèria prima abundant, diversa i distreta. Hammett va escriure sobre polis i lladres per a poder descriure els carrers, la ciutat. Allò que fa és precisament radiografiar la realitat. Sense endolcir ni maquillar -i de passada sense adjectius.

Si la novel·la vol retratar el carrer en el seu sentit més cru, també hauria de mirar i escoltar quina llengua (llengües) parlen els homes i les dones que tomben pel carrer.

Sabem que hi ha Mossos d'Esquadra corruptes i dedicats al narcotràfic en hores lliures, o fins i tot lectives: coses del progrés i de l'estat de les autonomies. Però tot i així, dubto que el Mosso corrupte es corrompeixi en català:
-Mireu, estimat senyor Camell, per una mòdica aportació de mil euros setmanals us puc garantir la meva protecció. A vós i a les vostres amigues barjaules. (Pausa). Per Catalunya!
-Oh, mon car Mosso, quin goig que sento a les meves gònades. Fem-ho doncs, i amb il·lusió! En quin compte corrent voleu que us faci la transferència?
-A La Caixa, que és més nostrada. Oficina d'Abat Escarré, xamfrà amb Joan Amades.
-Així es farà. (Pausa). Per Catalunya! (Pausa breu). Visca l'Honorable Felip Puig i visca Monsenyor Sistach!

Per motius complexos de dir, han estat els escriptors catalans en llengua castellana els qui han tingut menys prejudicis en tractar el bilingüisme, la diglòssia i els seus similars: Juan Marsé no fa escarafalls a la llengua real del carrer. Mentre que textos negres de Manuel de Pedrolo o de Jaume Fuster (per dir-ne dos de coneguts) relaten una impossible delinqüència, policia i mala gent en general que no resulten creïbles ni llegits des de Viladrau. Els defensors del model diuen que Fuster i Pedrolo es van esforçar a crear una tradició, que els devem un agraïment immens. També es deu poder dir que aquella proposta no duia enlloc: De mica en mica s'omple la pica és un text impossible. La inverossimilitud dels diàlegs fa riure quan hauria de ser dramàtica. I així apareix un gènere únic però estúpid: el melodrama lingüístic català.

Com que en temps de retallades pressupostàries no em cal patir per si en Mas em donarà o no una subvenció, he decidit tirar al dret. Diàlegs bilingües i personatges catalanoparlants que, donades les circumstàncies sociolingüístiques canvien de llengua. Això no em garanteix que faci una bona novel·la negra, però m'estalvia d'un ridícul. Tota aquesta parrafada ve al cas de l'escena en què Perezagua (de mare catalana) parla per primer cop amb Marín, acabat d'arribar de Cáceres.
Duia una nova carpeta, diferent de les altres. La va deixar caure sobre la taula des de ben amunt, per fer-la espetegar. No li va explicar res, tret que li recomanava començar per aquell expedient. Els altres tenien una importància menor:
-Tengo que... ¿debo empezar por aquí?
-Sólo son chorizos y maleantes, va resumir.
Un cop sol va seure i va obrir els calaixos de la taula. En pujava una olor de roure vell, de floridura i d'insecticida.  
Trenta cinc línies per a justificar-ne dues. No sé dir si es fa estrany o perfectament normal que el narrador parli en català, i els personatges en castellà. Ho hauria de saber abans de seguir, perquè aquests dos personatges duen tota la novel·la, de cap a peus i els seus diàlegs són constants. Hauria de saber -com a mínim- si els fragments en castellà han d'anar en cursiva o no. Un excés de cursiva potser fatiga, i aquí n'hi haurà molta. En fi. Potser camino cap a un nou precipici, el de la novel·la bilingüe.

Si en Juan Marsé llegís blogs -i al damunt llegís aquest-, m'agradaria saber què hi diu.

Video-fascicle 6: Posa les llengües en contacte
Avantatges, riscos i paradoxes de la traducció i el doblatge

dissabte, 7 de maig de 2011

5. Being Quentin Tarantino

Des que els autors escriuen més pendents del mercat que no pas de la sintaxi o de l'estil, les novel·les solen començar per una escena que atrapi el lector (metamorfosejat en client). La idea parteix de considerar el lector no tan sols un client, sinó un client infantil i distret, al qual és necessari motivar perquè té una voluntat escassa i una capacitat enorme per distreure's i abandonar la lectura (en benefici de milers de distraccions, la majoria tecnològiques).

Diria que aquest truc el van parir els guionistes la saga James Bond. Sempre arrenquen amb una mena de pròleg atabalat, bèstia i còmic que presenta el personatge. En dos minuts justos sabem com les gasta i què podem esperar dels vuitanta minuts restants. De fet, podríem marxar del cinema al cap d'aquests tres minuts, perquè ja està tot dit. Tarantino també arrenca amb uns minuts de fúria, sang i crits. Després, agafa el fil de la narració. Però ja ens té situats al context. Es tracta de fer una declaració prèvia, senzilla i sobretot contundent. Quatre morts, esquitxos de sang, explosions, un policia carcamal, una persecució amb automòbils. No hi estaria de massa afegir-hi un xic de sexe: el guerrer, un cop enllestida la feina, troba aquell repòs merescut i s'hi aboca, encara enèrgic i potent.

Han desaparegut els primers capítols lents, de demora pausada per anar relliscant suaument al món de l'autor o dins la psicologia dels personatges. Lawrence Durrell seria impublicable: el Quartet d'Alexandria és combustible per a la llar de foc. Madame Bovary és imposible: l'editor llençaria l'original pel cap fastuós i enorme del pobre Flaubert.I li diria: això no funcionarà (funcionar és un verb que parla del cash flow, no de la literatura).

Després de donar-li voltes, decideixo fer com Tarantino -i no com Flaubert. Recomenço el text. Li afegeixo aquesta escena prèvia. La novel·la que vull escriure parla de relacions humanes i conflictes personals, però com que he escollit dos policies com a protagonistes, aprofito l'avinentesa i escric una arrencada policial, bèstia i sangonosa. Serà breu. Després, un fulgurant flash-back ens durà fins a l'adolescència del policia Luis Perezagua i llavors, més pausadament, entrarem en matèria. Aquesta decisió seria aplaudida per publicistes i guionistes de cinema. Ep, dic jo.

Des de feia tres dies a en Hans Hellermann no se l'havia vist enlloc, i això li feia pujar la mosca al nas. L'inspector Perezagua va decidir tirar pel dret i anar-lo a trobar a casa seva, al carrer del Perill. I allà s'estava, sí senyor, però no feia pensar en l'home d'acció, seductor i agressiu, que la fama li atribuïa.

Perezagua havia forçat delicadament el pany i havia entrat al salonet principal. Petit i decorat amb gust car, feixuc com un decorat del Liceu. Hi sonava una vegada i una altra un disc de Franz Schubert. La simfonia de La Truita. El gramòfon, alemany i nou de trinca, tenia un mecanisme que li permetia tornar a començar quan arribava a la fi. Cal ser molt melòman per a repetir-la infinites vegades, va pensar. Després va descobrir la porta de la comuna entreoberta. En sortia un baf de fems dolçosos, com si hi habités una gran flor pútrida. Un cop al dintell, el brunzit de tres moscotes grosses i verdoses se superposava a Schubert. L'inspector va prendre aire i la va acabar d'empènyer amb la punta del peu, sense gosar. Les frontisses van gemegar i van girar. Allà hi tenia en Hellermann.

S'havien acabat les aventures i les conspiracions, i també els embolics de faldilles. Deien que solia perdre el cap per les senyores, tan si eren aristòcrates com burgeses, proletàries, nacionalistes o anarquistes. En Hellermann no el tornaria a perdre, perquè tenia la tupina ben entaforat a l'orifici on se sol defecar. Romania agenollat pietosament, i amb les mans lligades a l'esquena, com si li pregués a un déu cruel i exigent.

En Perezagua va empassar una glopada àcida i va escopir en un racó: no li quedava altre remei que arrencar aquell cap de la sepultura d'excrements. Abans de fer-ho va embolicar una cigarreta i la va encendre, confiat que el fum del tabac esmorteïria la ferum infernal. Després va estirar el cos tibant-li el cinturó i finalment el va deixar estès damunt el mosaic del terra. Amb una involuntària mirada, l'inspector va descobrir que en Hellermann havia deixat la seva màscara mortuòria eculpida en la massa de fem de la comuna. Va omplir un orinal amb aigua de la pica i la va abocar damunt del rostre emmascarat.
-Vet aquí en Hellermann, va dir en veu alta, com si vulgués enllestir depressa.

Va expel·lir el fum i va vomitar un parell de cops. El primer, dins la mateixa saleta del gramòfon i el segon tot just en sortir al carrer.

Amb passes vacil·lants va aconseguir arribar-se fins al Cafè Codina per beure alguna cosa forta que li aixequés l’ànim i li netegés les partícules del vòmit que li rondaven les genives.
El mirall darrera del bàrman li va mostrar un rostre esgrogueït que no el sorprenia gens, i alhora uns cabells excessivament llargs pel clatell i desordenats pel damunt del front, signes de deixadesa. Deuria ser l’hora d’anar a cal barber, a veure si l'olor densa del Floïd Blue li rentava els narius de l'olor de merda sangonosa.
___________________________________
Nota: demano perdó als escassos lectors per titular l'entrada en anglès. És tan sols per referir-me a la pel·lícula que parlava de John Malkovich.
___________________________________

Video-fascicle 5: La importància de la concisió
Qualsevol obra literària s'ha de poder explicar amb brevetat i precisió 

dimecres, 4 de maig de 2011

4. Vida i obra de Juan Luis López-Expósito Ropero

El cognom pressumptament nobiliari López-Expósito sempre va crear polèmica i deserció: era prou verossímil? Els biògrafs i exègetes van haver-ne d'aportar documentació adicional per a defensar allò que no caldria: que aquest home fou un home, que va viure. Potser va viure una vida de confusió, erràtica, estranya. Però en definitiva, cada vida conté aquests ingredients i tan sols en deu variar la mesura.

La inconfusible ombra de José Luis López-Expósito

López-Expósito (en endavant, L-E) vivia per a escriure, o dit amb les seves paraules: el escritor es alguien que se relaciona con la vida escribiendo. El primer cop que va trencar-se-li la parella, L-E va escriure una obra de teatre on reproduïa els diàlegs més sòrdids del trencament. L'obra va ser representada a la Sala Beckett (Atardecer contigo, sin mi, temporada 1989-90). Poc més tard va emprendre un viatge sense rumb per la península ibèrica, perquè deuria necessitar viure altres paisatges que li omplissin el buit terrible. D'aquell periple caòtic que va durar poc més d'un any en surt un relat inclassificable que mescla viatges,  i descens a l'infern, l'experiència lisèrgica i alcohòlica -alternativament-, la immersió en l'esoterisme i finalment una impossible redempció com a obrer metal·lúrgic. El text (La Rendición, ediciones del Ciervo, Guadalajara 1995) es tanca amb aquestes frases lacòniques:
Ya no escribiré nunca más, porqué escribir me fastidia. Porqué en la farmacia no venden pomadas Hemoal contra el dolor del culo sentado del escritor. Probé a escribir de pie, pero era una mierda. Me jode pensar que quizá he conocido personajes más que personas, y que me haya reducido a mi mismo para ser un narrador, un tonto angelical que vomita letras, un fantasma desesperado buscando la carne perdida. Y digo fantasma en el sentido en que lo dice mi amigo Satur: ¡Joder, no me seas fantasma, tronco!
Però L-E va trair-se a sí mateix en dues ocasions: El globo pinchado por un alfiler (2001) i la dramàtica narració de la seva malaltia terminal Siempre hay esperanza (2007). Aquesta darrera, èdita però inconclusa, tot i que els darrers mots són un final vàlid:
Confío ciegamente en el doctor Sambernardo, y sobretodo en la enfermera Consuelo.
El cementiri mexicà on reposen les despulles de l'escriptor. Segona columna, segona fila.

En aquest blog em vaig proposar relatar el procés de creació i redacció d'una novel·la, i suposo que per això algú dirà: què hi pinta aquí enmig la referència de López-Expósito? És cert, cal que ho justifiqui. Tinc dos motius per haver-ho inclòs. El primer és que El globo pinchado por un alfiler és una notable incursió en la novel·la negra, on conviuen crims, policies i presències del més enllà, tot plegat en una harmonia envejable que jo -conscientment o a mitges- voldria imitar. A la meva novel·la, l'ex-policia republicà Luis Perezagua i el policia en actiu Martín Marín, de la Falange, s'entretenen a perseguir algú que ben bé podria ser un esperit malvat, capaç de cometre crims espantosos malgrat haver mort molts anys enrere.

El segon motiu és potser el primer: cada cop que m'assec a escriure, sento que em perdo alguna cosa, que hi deu haver una llista quasi infinita de coses millors a fer. Ara mateix, escric des d'Esterri d'Àneu. Les primeres hores d'una tarda càlida prò ventosa. L'aire ondula els prats d'una herba verda alta, esquitxada de flors grogues, blanques i roges. Andrei Tarkovsky sortiria a filmar els prats, i Rocco Sifredi ho aprofitaria per a rodar una orgia multiracial au plein air.

Video-fascicle 4: El drama de l'escriptor

dilluns, 2 de maig de 2011

3. Penetra la prosa amb una punta de poesia (primera part)

Fujo dels poemes com per instint, espantat per aquesta escriptura que no sap arribar a l'altra banda del full i deixa tant paper en blanc. No crec que sigui una qüestió tan sols visual (allò del buit i l'horror), no ho sé, és que no sé què expliquen, com si fos un nen que encara només vol sentir com li expliquen contes, històries.

Però d'altra banda reconeguem que la prosa és posterior al poema i per tant, deutora: diuen que Homer va escriure l'Odissea en vers. Fins i tot la Bíblia sembla un híbrid, i deu ser per això que de les frases en diuen versicles, versets. Milers d'anys després d'Homer, un home de Paris (tot i que va fugir-ne per morir a Bèlgica, que llavors era més tolerant) com en Charles Baudelaire va reformular la prosa poètica als Petits poèmes en prose, i avui -conscients de fer-ho o no- ens hi anem remetent.

L'híbrid no és pas dolent. Ni és bo radicalitzar-se entre poesia pura i la prosa seca. Perquè la prosa seca, sense cap concessió no passaria de ser una successió de verbs. Vivim en els temps líquids fins i tot en aquest sentit. Columnistes de periòdics (i fins i tot redactors dels telenotícies) s'hi abandonen. La Dolors Miquel acaba de publicar La dona que mirava la tele, on fa el viatge oposat: de la poesia a la prosa (tot i que si em llegeix això és possible que em maleeixi). Però abandono les digressions i vaig als exemples didàctics. Imagina aquest fragment d'una novel·la:

En Luis Perezagua camina. Ensopega. Cau. Es nafra. S'aixeca. Camina

No sé si algun autor del dirty realism signaria un paràgraf així, però tan sols afegint-hi quatre connectors i alguns adverbis ja disposem d'una narrativa que fa pensar en Raymond Carver:

En Luis Perezagua camina taciturn, i quan arriba a mitja calçada ensopega amb un excrement de gos. Perd l'equilibri i cau. S'aixeca lentament, escup i torna a caminar sense mirar enrere.

Unes dosis de lírica milloren el text narratiu: gairebé tothom hi estaria d'acord. És per això que s'afegeixen: ningú no suportaria una novel·la de dues-centes pàgines escrita així. Però cal vigilar, perquè la lírica actua com una reacció nuclear en cadena: es va extenent, envaeix la pàgina i tendeix a engendrar-ne més. Un empatx líric és terrible. Això és -precisament- el que m'ha passat en el fragment següent, on la lírica ha tingut una conducta de tumor desbocat.

Només necessitava narrar com el protagonista camina pels carrers, de matinada. L'única cosa important és arribar al lloc on va, on s'ha de produir una trobada que és vital per al desenvolupament de la trama. Luis Perezagua, l'ex-policia republicà, podria millorar la seva vida penosa si accepta treballar per un nou policia falangista, Martín Marín.

Potser em feia por arribar massa ràpid a la trobada dels dos personatges, hi vaig afegir això de la lírica. De manera que, sense lírica, les trenta-sis (!) línies següents es podrien resoldre així, tal com es mostra ici-dessus. Potser caldria fer una edició doble (pàgina esquerra de narrativa estricta, dreta prenyada de lirisme).

El policia de la Falange Martín Marín ha citat l'ex-policia republicà Luis Perezagua en una tavernota perduda de la falda de Montjuïc, en una hora tan intempestiva com les set del matí, perquè no vol testimonis.   

El resultat em ruboritza. Altra vegada penso que només sóc un nen incapaç de créixer: només vull que m'expliquin contes i m'avergonyeixo quan explico el meu. Però què carai, vaig prometre escriure en directe i sabia quins riscos hi havia. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Em penso que aquest blog no s'hauria de titular La segona versió, sinó un menys líric La pols de l'era.

Per la falda de llevant de Montjuïc, el matí del dia tretze de setembre, s’hi arrossegaven quatre enfilalls de boira glaçada. Altra vegada un dia lletós i gebrat. La llum del sol es reflexava al mirall nacarat del vapor, ben bé com si el cel hagués baixat fins arran dels caps.

A les llambordes dels carrers la humitat es fonia amb el pixum dels gats. Les finestres romanien tancades. L’udol del fred gemegava mut, imaginari. La boira eren milions d’espurnetes menudes, volant com papallones tafaneres que es ficaven pels narius: una mà lúgubre que et palpa dins de la camisa, acarona el pit i frega l’estómac. Més amunt, la silueta del castell es feia més sinistra, silenciós i fosc, com si l’haguessin abandonat milers d’anys enrera i la guarnició fos una legió de fantasmes.

L'ex-comissari Perezagua va notar un llagrimeig als ulls: era la fresca matinera i les lleganyes que no s’havia arrencat. Duia les mans clavades dins les butxaques però els ossos li gemegaven a cada passa. Al capdavall del nas hi duia una gota transparent, com destil·lada. Podia passar-s’hi el puny de la jaqueta: era en va, de seguida hi tornava a ser. Carrers clapejats per les cicatrius pedregoses de les cases que s’han enrunat. On deuria ser la gent que hi vivia? Barcelona volia fer-se moderna aterrant els suburbis més tristos, com si la ciutat fossin edificis enlloc de gent que habita cases.

En tota aquella estona només va topar-se dues figures humanes. Una dona que venia daus de sabó, arraulida en una cantonada de la plaça. Estava morta de fred, vora la porta d’un cafè de portes opaques. A l’interior se sentia remor de veus i una cafetera que rebufava. I l’olor de moniatos, constantment, que persistia i es renovava a cada cantonada. I després, més amunt un gitano sargaire que treballava absort al portal de casa seva.

Va seguir escoltant les passes sordes damunt l’empedrat, massa pendent i humit. Temia la mena de gent que deuria haver-hi dins les tavernes. El fred i la boira feien carrers solitaris, i de passada l’hi feien sentir a ell. Se li feia estrany caminar tan sol per un barri que sabia dens de gent, de sorolls, de vida efervescent. Com per obra d’un sortilegi, ara hi passava completament rodejat de buidor.

Hi havia racons sorprenents: les cases que s’havien enrunat deixaven clapes de pedregars erms. Però no del tot: l’herba és el primer ésser que s’afanya a habitar el no-res, perquè la naturalesa sent horror de la buidor. La molsa i les taques de verdet guanyaven l’ocre de l’adob, els grisos de les pedres antigues, el blanc exhaust de la calç vella i fatigada allà on s’havia ensorrat.

El pendent l’empenyia avall, i es va deixar anar mentre procurava sentir-se indiferent i despreocupat. Potser arribava a la fi de la seva missió, i el millor deuria ser fer-ho amb l’ànim tranquil, sense neguits.

Quan arribava al capdamunt d'un llom de barraques, el va rebre una melodia que no se la podia esperar: una ràdio retransmetia una veu desconeguda que entonava els "Suspiros de España". Era una veu somorta: qui sap, potser una parella s’havia allitat amb l’aparell encès, i ara dormien el son dels amants sense patir per res, sords i cecs davant del món. Llavors va veure el rètol del cafè, i la silueta xuclada de l'home que l'havia citat. 


Video-fascicle 3: L'entrevista al gran poeta
(Res millor que les paraules d'un poeta per a comprendre què és la poesia)