7. Recorda que has d'oblidar

L'esclau que li sostenia els llorers al cèsar victoriós mentre li mormolava a l'orella recorda que ets humà tenia un nom que ara no recordo. Però tant li fa del meu oblit: aquell esclau sóc jo, avui. Esclau i cèsar de mi mateix, el reiet de la casa i el mosso de quadra.

Res no m'obliga a escriure novel·les, ni blogs, ni novel·les en blogs. Escriure en sí no podré evitar-ho mai: instàncies, currículums, reclamacions, transferències, l'esquela dels meus, la sol·licitud de la prestació social quan m'acomiaden de la feina. És com beure: puc prescindir del vi, però si pretenc seguir viu beuré, ni que sigui aigua.

De vegades m'he demanat perquè vaig començar a escriure contes. Deuria ser cap allà als nou o deu anys, en una escola que fomentava la creativitat dels alumnes. Durant un temps trobava molt millor dibuixar, pintar i modelar argila. Però a poc a poc, l'escriptura va desplaçar els seus competidors i vaig començar a gastar grans quantitats de paper. En una casa pobra, els meus fulls foren fulls reutilitzats abans que existís la reutilització. Cada final de mes tenia el full enorme del calendari. I entre dia trenta i dia trenta sabia trobar reversos blancs de correspondència, de factures, residus de llibretes, papers d'embolicar. Sense saber que imitava Jack Kerouack, vaig guixar tot un rotlle del paper de vàter.

Voler fer literatura va ser una passa més, com l'empitjorament d'una malaltia resistent. Molt aviat vaig pensar que calia explicar per escrit els somnis que recordava i tot just després vaig començar a mesclar els somnis amb les imatges que se'm desvetllaven durant el dia. Els companys de l'institut no van tardar en incorporar-se al text com a personatges. El pitjor d'aquest gir és que l'endemà d'haver-los convertit en personatges ja no sabia veure'ls ben bé com abans, i eren persones però alhora això: figures, personatges. Si em decebien gaire, provava de posar-los en situacions estranyes que els duguessin vers el personatge. A vegades, com si caiguessin atrapats a la teranyina, finalment em regalaven gestos i frases que jo corria a escriure. A hores d'ara, la meva primera novieta encara no sap que fou el meu personatge preferit, la protagonista de diversos contes. Em fascinava com les dones veien el món d'una altra manera i jo necessitava incorporar aquella mirada nova al meu text.

El procés és llarg i complex però segueix una direcció i té un destí inevitable com tots els destins. Finalment, vaig ser jo el qui es va convertir en el personatge. I així, el dia de pluja en què se'm punxa una roda del cotxe en una carretera fosca, enmig de l'hivern, la primera idea que em ve a la ment és quina sort he tingut, quina gran escena podré escriure. Aquest pensament es pot traslladar a moltes d'altres situacions. Amb preferència per les adverses, perquè sempre m'ha agradat la literatura gòtica i fosca. He gaudit de situacions que ara encara no diré, per no molestar els implicats -més enllà de mi. Als quals -per cert- hauria de demanar perdó algun dia.
-Si un dia descobreixo que has escrit sobre això i sobre mi, et mataré -em va dir quasi carinyosament D., quan encara no havíem partit peres del tot. Tan sols dos anys després em vaig jugar la pell, perquè per una carambola estrambòtica, allò es va publicar.

Algun dia hauria de començar a veure la vida d'una altra manera. I quan se'm punxi una roda de nit i sota la pluja, simplement hauria de limitar-me a cagar-me en Déu i en el cardenal Ratzinger. I llestos, en paus. Com podria aconseguir-ho? De vegades he pensat que hi ha poques sortides: el divan del psiquiatra, el llit de l'amor passional, el núvol de les drogues sintètiques. N'hi ha d'haver d'altres i les he de trobar. De vegades, a força de voluntat, crec que ho aconseguiré. Ara fa una hora la línia ADSL ha sofert una interrupció. He descarregat la mà plana sobre la taula, he donat una puntada de peu a la cadira (buida) del davant i he maleït la mare de l'Artur Mas i de la Núria de Gispert, totes dues alhora i en veu alta.

Però apenes cinc minuts més tard començava a escriure aquest text.

Video-fascicle 7: Deixa d'escriure i estima't més
Unes quantes propostes que jo no segueixo, però aprovo